Algunes empreses han assolit l’excel·lència en el context de la seva activitat empresarial, en els processos de gestió que els resulten coneguts. Però les empreses tenen unes responsabilitats no solament davant els clients o davant les lleis sinó que cada cop més van assumint que també tenen unes responsabilitats davant la societat, davant stakeholders diversos que presenten interessos legítims. I no totes les empreses que havien excel·lit en allò conegut han fet el salt que es deriva d’acceptar que la llicència social per operar requereix conquerir noves legitimitats, requereix comprendre el context canviant de sostenibilitat per a l’activitat corporativa.
La responsabilitat rocial és la responsabilitat que assumeix una empresa o organització davant de la societat pels impactes de la seva activitat i per la coresponsabilitat en els afers comuns que afecten la sostenibilitat del mercat, de la societat i del medi ambient. Metodològicament, l’RSE parteix de la formulació d’un compromís ètic orientat a la creació de valor sostenible en tots els vectors d’impacte de l’organització i es gestiona com un procés de millora contínua que ha de permetre prendre consciència del context de sostenibilitat per mitjà de la identificació dels temes rellevants i del diàleg amb els grups d’interès, com també rendir comptes. En la seva màxima expressió, i més connectada amb el sentit estratègic, pretén desenvolupar un model d’empresa amb una excel·lència social que li permeti crear valor compartit, és a dir, valor econòmic i social alhora.
L’eficiència social
Un dels factors d’excel·lència organitzacional és l’eficiència, l’obtenció de resultats utilitzant el mínim d’esforç, més productes amb menys factors de producció. El sentit habitual d’eficiència es refereix al sistema de la pròpia organització, i desatén les externalitats, les conseqüències en l’entorn, siguin emissions de gasos tòxics a l’atmosfera o dificultats de les famílies per portar una vida saludable.
Hem construït una societat amb organitzacions funcionals, especialitzades. Així, unes creen riquesa, unes administren el bé comú, unes reivindiquen drets… I si observem les organitzacions socials: unes treballen per la igualtat, altres per l’ecologia, altres per la cultura. L’especialització és positiva per aprofundir en una missió però alhora pot comportar que la limitació de la seva orientació no permeti atendre altres demandes de la societat. Que la missió d’una empresa sigui fabricar taules no impedeix que pugui contractar persones de col·lectius amb dificultats. Que la missió d’una organització sigui protegir els boscos no impedeix que el seu òrgan de govern sigui paritari. Una cosa és la missió i l’altra cosa són els criteris de gestió.
La responsabilitat social no és una suma de bones pràctiques. Sovint es confon l’RSE amb les seves bones pràctiques. L’RSE és un estil de gestió, que afecta tota l’organització de dalt a baixa i d’un extrem a l’altre, i que finalment es manifestarà en forma de bones pràctiques. La dificultat és passar d’una aproximació basada en la mera addició de bones pràctiques a un model integral i integrat, que parteixi de l’ètica i generi sostenibilitat. L’RSE justament dona resposta a la complexitat que suposa el canvi i la necessitat d’incorporar-lo des de lògica empresarial.
Complexitat
Certament és més complex. És més fàcil defensar que tens una missió, alinear-hi tots els objectius i no distreure’s amb res més. Però la societat és cada cop més complexa, tant fora com també dins les mateixes organitzacions. Algunes organitzacions opten per defugir la complexitat: no saben com integrar-la en la gestió, els genera un maldecap i, en ares de la simplicitat, l’obvien. No fer l’esforç d’integrar la complexitat allunya l’empresa del món real i d’altra banda, la porta a crear un valor fictici ja que pot estar creant valor en una dimensió i destruint-ne en una altra a partir d’externalitats i impactes negatius. Avui ja podem afirmar que la ineficiència social és una nova forma de mediocritat empresarial.
Pensar que una empresa sols ha de generar riquesa perquè és allò que sap fer bé, i que ho ha de fer al preu que sigui, encara que deixi un rastre d’impactes negatius en matèries socials, laborals, ambientals, i que darrere ja vindran els governs i les ONL per corregir les disfuncions és un plantejament absolutament ineficient. És més, en un moment en que el sector privat ha anat acumulant un poder real molt més gran que el sector públic, aquest funcionament ja no sols és ineficient sinó que també és inviable perquè mai es podran arribar a abordar les externalitats negatives del conjunt de l’activitat productiva global.
L’eficiència també pot abordar-se des d’una visió del sistema més ampli, la societat. Si cada organització fa molt bé la seva feina acomplint amb la seva missió però, a més, també incorpora criteris de funcionament que permetin abordar reptes de la societat, tant internalitzant els impactes de la pròpia activitat empresarial com contribuint a resoldre necessitats i inquietuds significatives, abordarem l’eficiència social i la societat evolucionarà amb celeritat cap a millors cotes de progrés. Aquesta és la responsabilitat de les empreses i les organitzacions davant la societat. I aquesta és la visió sistèmica que ens permet avançar vers un Territori Socialment Responsable.
L’RSE ens aporta la metodologia per gestionar la relació ètica i sostenible de l’empresa amb l’entorn. L’empresa ha de passar de l’excel·lència operativa a l’excel·lència social, de fixar la mirada en els processos coneguts a explorar noves mirades, noves demandes, nous reptes, sobre àrees no tradicionals de la gestió empresarial. Ser excel·lent és sobresortir, tenir un nivell màxim de compromís i resultats. Mostrar excel·lència envers la societat és acceptar el repte de la responsabilitat envers els grups d’interès i cercar els màxims resultats de valor compartit a partir d’unes conviccions sòlides, uns processos d’RSE estructurats i un lideratge ètic amb determinació.
Josep Maria Canyelles. Abril 2018
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada