Tinc nocions del personatge gràcies al fet de tractar IKEA com a estudi de cas en algunes assignatures de responsabilitat social corporativa en el marc d'MBAs. Em va resular interessant estudiar el cas d'IKEA per la influència determinant del lideratge i els valors i alhora per la necessitat de gestionar l'RSC encara que fos aprenent sobre la marxa a mesura que es destapaven conflictes diversos, socials, ambientals, de seguretat, de relació amb les comunitats on opera, d'impactes econòmics...
El que em resulta més interessant és que va reinventar el model de negoci. I en aquesta gestió del canvi hi havia la llavor d'una primera responsabilitat davant la societat: fer possible que tota la població pogués accedir als mobles per fer una llar i trencar el monopoli d'un sector que seguia amb uns preus alts als que no volia renunciar. La visió d'IKEA fou "crear una millor vida quotidiana per a la majoria de les persones". El problema va acabar sent com aconseguia reduir costos a partir de la cadena de proveïment. Però cal destacar una altra responsabilitat social en el model dels mobles per muntar en la mesura que estalviava costos de transport i finalment per als clients que estaven disposats a assumir la feina del muntatge a canvi d'un preu millor. La seva política d'estalvi de costos, més enllà dels bons preus, va descansar en el automuntatge de mobles i els paquets plans, que són un concepte clau del grup.
Al principi comptava amb proveïdors locals però el boicot que va patir va suposar un expulsió. Tan reeixida fou la seva estratègia que el gremi de venedors de mobles de Suècia va començar a pressionar els fabricants perquè deixessin de subministrar productes a IKEA, la qual va arribar a ser exclosa de les fires nacionals més importants del sector. I fou precisament aquesta hostilitat el que va marcar el futur del que avui és el grup IKEA, començant a fabricar a fora de Suècia i, a més, aprofitant capacitats no utilitzades com ara fàbriques que podien produir per a IKEA en altres torns. Tal com ho explicava un veterà gerent d'IKEA: "No comprem productes als nostres proveïdors; comprem capacitat no utilitzada de producció". A més de contractes de subministrament i transferència de tecnologia, la relació va conduir IKEA a fer préstecs als seus proveïdors a taxes raonables, retornables a través de futurs enviaments de productes, amb l'objectiu de desenvolupar socis comercials a llarg termini.
IKEA gestionava els problemes comercials amb els seus proveïdors, que eren centenars i escampats en 70 països, però als anys 80 van començar a aparèixer problemes nous, ambientals i socials, davant els quals l'empresa no va saber anticipar-se ni fer-hi front amb seguretat. Un dels més greus va ser amb les acusacions que els proveïdors d'IKEA usaven mà d'obra infantil. Com a resposta als problemes ambientals, l'empresa es va afanyar a establir estrictes requisits pel que fa a les emissions de formaldehid però aviat va descobrir que els proveïdors no estaven complint amb les seves normes. El problema era que la majoria dels seus proveïdors comprava a subproveïdors, qui al seu torn compraven els materials adherents a fabricants de goma. IKEA va haver d'aprendre a dialogar amb grups d'interès, i es van reunir amb sindicats, polítics, activistes, organitzacions no governamentals, organitzacions de les Nacions Unides i organitzacions exportadores de catifes...
Al seu manifest El Testament d'un fabricant de mobles (1973), Kamprad va sintetitzar la seva recepta de l'èxit, que no era altra que la traslació dels seus valors personals a la gestió d'una empresa de 190.000 treballadors: la simplicitat com a virtut, aconseguir bons resultats mitjançant petits mitjans, fer-ho tot d'una manera diferent, preus baixos amb un significat, no témer els errors i confiança en un futur prometedor. Kamprad deia: "El malbaratament de recursos és un pecat mortal a IKEA".
Kamprad va tenir fins al final dels seus dies una gran fama de garrepa, i certament va portar una vida espartana. Segons un documental recent d'una televisió sueca, el multimilionari mai va canviar el seu vell Volvo, reusava les bosses de te, volava en turista i no permetia que IKEA pagués un vol executiu, retallava cupons de descompte... Comprava roba de mercat, s'allotjava en hotels barats i no li importava adquirir productes a punt de caducar. Estalviava fins i tot per tallar-se els cabells, que normalment intentava fer-ho quan es trobava a països en vies de desenvolupament.
Treballador incansable, s'explica que, en la seva única visita coneguda a l'estat espanyol quan tenia 80 anys, va aparèixer en una de les botigues a les 5:45 h. de la matinada per parlar amb els camioners que descarregaven material, no es va retirar fins passades les cinc de la tarda i durant tota aquesta jornada se'l va veure seure només dues vegades.
Aquests valors van comportar models innovadors en la gestió també de les persones. Per exemple, l'empresa operava molt informalment com ho mostrava el panorama obert de les seves oficines, on ni tan sols el director tenia una oficina separada, i la forma familiar i personal en què els empleats es tractaven entre si. Però aquesta informalitat sovint ocultava una intensitat derivada dels alts estàndards que s'havia autoimposat l'organització: "Com que no es disposa de seguretat gràcies al nivell jeràrquic o les portes tancades, aquest ambient en realitat pressiona als empleats perquè es desenvolupin bé". L'empresa organitzava anualment "setmanes antiburocràtiques" que exigien que tots els gerents passessin temps treballant en una botiga per restablir contacte amb els consumidors i els empleats de primera línia.
Però aquests valors personals també van tenir alguna cara fosca. Descendent d'immigrants alemanys, el 2011 es va descobrir que havia estat un "membre nazi actiu". Les acusacions anaven més enllà de les reconegudes simpaties de joventut de Kamprad. "Va ser l'error més estúpid de la meva vida", va reconèixer, argumentant que havia estat influït per una àvia alemanya i per la visió d'una Europa "socialista no comunista".
I encara una altra circumstància fruit de la seva obsessió per l'estalvi, que potser es va acabar projectant massa en el seu imperi. El desembre de l'any passat, la Comissió Europea va donar a conèixer una investigació sobre l'estratègia d'Ikea per reduir el pagament d'impostos a Europa. L'Executiu comunitari està estudiant dos vestits fiscals a mesura que Holanda va oferir a la multinacional i que erosionava substancialment la tributació. Un estudi dels Verds al Parlament Europeu, que va propiciar aquesta investigació, estima aquests suposats beneficis fiscals en 1.000 milions d'euros. Davant d'això, el grup recorda que un dels seus principis és "fer negocis de forma responsable" com a única via "per aconseguir un negoci rendible". El grup va pagar, en el seu últim any fiscal, 825 milions d'euros a nivell mundial en Impost de Societats, que equival a un tipus impositiu efectiu del 24,9% (enfront del 21,6% de 2016). Ikea, tot i els colors i les banderes, té les seves bases fiscals als Països Baixos, Liechtenstein, Suïssa i Luxemburg a través d'una intricada estructura corporativa sota el nom d'Inter Ikea Holding, el propietari és una fundació. També va ser molt criticada la seva decisió de viure a Suïssa des de 1976 per evitar els elevats impostos suecs, encara que el 2014 va retornar al seu país.
A pesar d'això, Suècia valora que va contribuir a posar el país al mapa, com ha reconegut avui la ministra d'Exteriors sueca. El model d'empresa i els establiments respiren aire nòrdic. Als establiments fins i tot s'hi venen productes d'alimentació nòrdics... L'estil es basa en el disseny escandinau sorgit en els anys 50 com a manifestació de la socialdemocràcia amb l'assequibilitat, funcionalitat i senzillesa. Però ell ho va universalitzar abaratint costos amb una cosa tan simple com l'embalatge pla i una clau Allen.
En el cas dels establiments a Catalunya, IKEA va tenir un altre conflicte de gestió de l'RSC, en aquest cas per tracte discriminatori a la comunitat i a la clientela local, en matèria de llengua. IKEA no va preveure un ús normalitzat del català en el moment de la seva implantació en el nostre país ni en l'obertura de la segona botiga a l'Hospitalet de Llobregat. Fins al 2005 no va començar a abordar-ho, després de la pressió de grups d'interès, entre els quals la Plataforma per la Llengua, i va iniciar gradualment l'adaptació amb la voluntat expressada de rectificar aquest dèficits, començant per complir íntegrament la Llei de política lingüística, i fent ús d'un període de temps en altres aspectes atesos els canvis informàtics i de funcionament que cal fer en el sistema i en la base de dades. En tots els altres països on s'havia implantat sempre havia fer servir la llengua local: l'islandès, el finès, el danès, l'eslovac, el noruec, l'hebreu, l'italià a Suïssa, el francès i el neerlandès a Bèlgica i el francès al Quebec, fins a un total de vint-i-quatre llengües, moltes d'aquestes molt menys parlades que no pas la catalana. Però els conflictes lingüístics no han estat solament per etiquetatge i ofertes comercials sinó que també hi hagut algun episodi com aquest: Acomiaden un treballador catalanoparlant d’Ikea, un jove de Badalona, Jordi Ros, ha denunciat que l’han acomiadat d’IKEA per haver defensat un client al qual un dels guàrdies de seguretat volia obligar a parlar en castellà.
He publicat en aquest blog algunes entrades que citaven IKE, sobre drets humans, elusió fiscal i llengua:
- 13.2.16 Ikea eludeix 1.000 milions en impostos a la UE en sis anys
- 25.2.12 Dia Internacional de la Llengua Materna: necessitem responsabilitat social!
- 25.2.12 Día Internacional de la Lengua Materna: ¡necesitamos responsabilidad social!
- 28.3.09 Alcampo i Leroy Merlin al marge de la llei31.8.09 La Campanya Roba Neta fa una acció de denúncia d'IKEA
2 comentaris:
Molt agraït. Ho acabo de compartir a la meva pàgina de Facebook.
Gràcies Jordi! ;)
Publica un comentari a l'entrada