30.9.17

En el dia de reflexió davant del vot més important

Demà és 1 d'octubre, el dia que tindrà lloc el referèndum d'autodeterminació convocat pel govern de Catalunya a partir de la llei aprovada pel Parlament de Catalunya exercint la seva sobirania i justificada en la legalitat internacional. Si el dia previ serveix per a la reflexió, aquesta és la meva, feta des dels paràmetres de la responsabilitat social corporativa.

Tant de bo que puguem compartir algunes idees amb els experts en RSC sobre com governs, empreses i organitzacions en general haurien de fer una aproximació als interessos i demandes dels grups d'interès des d'una major subtilitat i no limitant-se al compliment de la llei sinó sabent trobar la legitimitat de cada moment històric. El mateix criteri que fa l'RSC per a les empreses, aplicat als governs i a la relació entre els pobles.

Si en una cosa hi ha consens és en el fet que el sobiranisme ha guanyat el relat, tant a Catalunya com al món. Molts analistes unionistes han lamentat que el govern espanyol no hagi creat un relat alternatiu i que s'hagi parapetat darrere les togues dels jutges. Però l'anàlisi és incompleta si pretén transmetre la idea que sols és un error comunicatiu, de relacions públiques o de diplomàcia. També seria incomplet encara que es lamenti la renúncia unionista a l'acció política. El triomf del relat no és sols per això sinó per tres coses més substancials.

Primer. Les demandes són legítimes. Catalunya ha fet una demanda pacífica i sostinguda en el temps, reiterada i negada 18 vegades, que ha intentat infructuosament canalitzar-se per les vies de la legalitat espanyola. Un 80% de la ciutadania  -segons múltiples sondejos amb uns topalls de 75 a 82%- opina que les aspiracions de Catalunya s'han de resoldre per mitjà d'un referèndum. El dret d'autodeterminació dels pobles està avalada pels convenis internacionals i la celebració d'un referèndum no està tipificat com a delicte a l'Estat espanyol. El govern espanyol s'ha negat a parlar-ne al·legant que ni quiero ni puedo, malgrat que existeixen múltiples canals legals per a fer possible un referèndum pactat.

Segon. Les demandes es fan amb extrema civilitat. Grans manifestacions amb més d'un milió de persones des del 2010 i un fet extraordinari: cap incident. Mobilitzacions massives, transversals, familiars i expressades en positiu. Fins i tot una educació extrema, amb les papereres plenes. Un exemple de responsabilitat social dels organitzadors i sobretot de responsabilitat cívica de la societat, i més davant tot un estat que és qui té l'interès per crear el conflicte gestionant policialment el fet polític d'un exercici de llibertat d'expressió. I és avui el principal pertorbador i amenaça a l'ordre públic. Avui el Washington Post publica un videoreportatge destacant el caràcter pacífic de la mobilització dels estudiants. El món ha percebut la importància del gest: en condicions de pau i democràcia, amb civilitat i amb raons legítimes, es pot parlar de tot i tot poble té dret a autodeterminar-se. Si el procés català conclou amb èxit, les rebel·lies sagnants -encara que aconseguir objectius legítims- quedaran més desacreditades perquè el món haurà conegut vies pacífiques d'exercir l'autodeterminació malgrat tenir l'Estat en contra.

Tercer. Les conseqüències seran positives per al context socioeconòmic i de governança. La situació actual és insostenible i font de conflictivitat. Dins del context europeu, avui dia la independència no implica fronteres: es tracta d'una cosa tan senzilla com que les decisions que afecten els catalans les prenguin els propis catalans, si més en allò en que els països encara tenen capacitat de decidir. Catalunya podrà progressar evitant les limitacions que té ara imposades i Espanya podrà reinventar-se deixant enrere unes constriccions a la democràcia i a la competitivitat fruit la voluntat d'exercir el control sobre Catalunya. Contra la suma de resultat zero, amb els dos estats, la suma serà més positiva i el marc de col·laboració entre els dos pot ser excel·lent. Per altra banda, Europa i el món necessiten exemples positius de defensa de la llibertat i de recuperació ciutadana de la política. L’exemple català pot ajudar a obrir consciències i ser un estímul per a les altres nacions d'arreu del món.

L'RSC porta implícit el compliment de la legalitat. Però per a una empresa o institució que parli d'RSC no n'hi ha prou amb el mer compliment de l'articulat, ja que aquest pot fer-se cercant les escletxes i interpretacions fins al frau de llei. Cal complir amb l'esperit de la llei, allò que el legislador va aprovar per delegació de la societat. L'Espanyol, que és el més incomplidor d'Europa amb diferència, i canvia els marcs legals a mig partit (renovables, TC...), que pot incomplir 17 cops seguits una sentència sense que passi res (IRPF per exemple), aquest estat sense credibilitat en el compliment va decidir trencar els pactes del 78 (per exemple la doble clau de l'Estatut). Un estat que no compleix les lleis és un estat fallit.

L'RSC ha d'atendre la complexitat del moment que la llei deixa de ser legítima. Les empreses que operen globalment saben que complir la llei en alguns països pot suposar vulnerar els drets humans, fet que els planteja un difícil dilema ètic al qual fer front. Aquest dilema també es planteja quan una llei ha perdut la seva legitimitat malgrat que formalment segueixi vigent. El pas de la llei a la llei no sempre és fàcil però de vegades cal saber fer quallar de manera pacífica i serena moments fundacionals. Un estat que no disposa de capacitat d'actualitzar els grans pactes des del consens és un estat fallit. Tots els actors implicats han de valorar, més enllà dels seus interessos particulars en el curt termini, si un estat pot basar la seva unitat en la força de la coerció com a manera d'impedir que un dels pobles que acull decideixi marxar. Seria com si una empresa proveïdora fos captiva per obligació. Els pobles, com les persones tenen drets. I les persones que formen part d'un poble tenen dret a decidir quina és la manera com aquest poble s'ha d'organitzar políticament.

Si un estat no té capacitat de ser inclusiu envers els pobles que integra, o si no és eficaç per promoure el desenvolupament dins la diversitat que integra, pot succeir que aquell estat no constitueixi la  manera més racional d'organitzar la convivència. L'Agenda 2015-2030 i els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) promoguts per Nacions Unides demanen a tots els actors que siguem capaços de crear institucions eficaces, responsables i transparents a tots els nivells, així com garantir l’adopció de decisions inclusives, participatives i representatives que responguin a les necessitats a tots els nivells. Aquest repte, en darrer terme, pot portar-nos a qüestionar si alguns estats multinacionals creats amb la sang dels soldats i el semen dels reis responen a la manera més satisfactòria per al segle XXI.

Els pactes fonamentals i el mateix estat de dret requereixen per a la seva plena eficàcia en una societat avançada un marc de renovació dels seus consensos, que permetin l'adhesió voluntària sense pervertir la dignitat de les seves parts ni les seves aspiracions legítimes per al seu desenvolupament. Com es diu als ODS, l’estat de dret i el desenvolupament tenen una interrelació significativa i es reforcen mútuament.

Per ser absolutament positiu en aquesta reflexió, no vull entrar ara en l'anàlisi de la part espanyola. Solament deixo anotat que la vulneració de drets democràtics ha situat l'Estat espanyol al nivell de països com Turquia, amb un veritable estat de setge i amb milers de policies arribats d'arreu d'Espanya amb una consciència de venir a reprimir i a ocupar el país (A por ellos, oé).

Sabem que en un altre context, ara mateix Barcelona estaria sent bombardejada i molts de nosaltres empresonats o afusellats. Tanmateix, la resposta habitual d'Espanya avui no és factible perquè estem a la Unió Europea i perquè tot el món veu els esdeveniments en directe. Per això i sols per això, l'estratègia ha evolucionat cap a l'assassinat civil, apartar persones de la vida civil arrabassant-los tot el seu patrimoni.  Com sempre s'havia dit, acceptant una visió liberal de les relacions entre les persones i els pobles, en democràcia i de manera pacífica, es pot parlar de tot. Parlar i dialogar sense limitacions prèvies, acceptant la singularitat de l'altre, respectant la diversitat i les diferències, és el fonament de la plena llibertat. Lamentablement la credibilitat està molt malmesa: Felip VI va mentir dient que Catalunya serà el que vulguin els catalans, el PSOE de Suresnes va mentir afirmant que les nacionalitats tenien dret a l'autodeterminació, Zapatero va mentir dient aprobaré el Estatuto que apruebe el Parlament de Catalunya, i les institucions espanyoles van mentir quan en ple conflicte basc van reiterar que en un context de pau es podia parlar de tot, d'autodeterminació inclosa. Fins i tot l'autonomia era un engany: un fiscal i dues directives de la Moncloa eren suficient per intervenir la Generalitat i perquè Catalunya es torni a omplir de tricornis, sense activar ni el 155 i creant un estat d'excepció sense declarar-lo, fet que mostra que la CE no és garantia de res i que tot queda en mans de l’arbitrarietat política. Quan un estat deixa de ser creïble esdevé un estat fallit.

També deixo per un altre article la reflexió sobre el paper de les empreses, totes però especialment les que exerceixen un major poder damunt de l'activitat pública i política, les oligarquies que han marcat el camí de l'Estat espanyol i la satisfacció dels seus interessos des de la llotja del Bernabeu. Sols deixo anotat que la seva responsabilitat em sembla més rellevant que la de Rajoy, perquè la seva opinió és molt més determinant com s'ha vist sempre fent i desfent.

En una visió de responsabilitat davant la societat, una empresa no solament ha de complir amb les lleis sinó amb l'esperit d'aquestes, que és allò que la societat, per mitjà del legislador, ha volgut establir com a norma. Hem de ser exigents amb els marcs legals, com també amb aquells que tenen per funció fer-les evolucionar perquè donin resposta als nous reptes que la societat planteja, sense que la mera exigència legal sigui una barrera per defugir la necessitat que tota societat moderna, plural i complexa té de dialogar, refer els consensos i dibuixar el futur.

Tres notes finals:
  1. És una heroïcitat haver arribat fins aquí i tenir unes condicions acceptables perquè el vot de demà pugui ser massiu i efectiu, malgrat tenir tot un estat en contra. Això evidencia que l'Estat espanyol ha deixat de ser plenament efectiu a Catalunya, com la Constitució, que ha deixat de tenir legitimitat. Una part enorme de la població ja ha desconnectat mentalment de l'Estat i això ja no té marxa enrere.
  2. Al segle XXI, la gestió de la diversitat i de les identitats serà fonamental. Serà i ja és un eix bàsic de la sostenibilitat del Planeta i de cadascuna de les seves regions. El que s'està dirimint a Catalunya aquests anys és com es dona solució civilitzada a aquests reptes, a les aspiracions legítimes dels pobles, a l'exercici del poder per part dels estats, a les interrelacions entre nacions. Els reptes de la governança són la màxima responsabilitat dels governs davant la societat, la seva RSC.
  3. La societat civil catalana, en aquest sentit, ha demostrat una immensa maduresa i capacitat d'articular les sensibilitats generant transversalitat, trobant el comú denominador. Això diu molt d'un poble i del capital social que acumula. A més, la societat civil organitzada ha sabut trobar en l'expressió del dret a decidir la manera de recuperar la dignitat del poble davant les constants trepitjades.

0 comentaris: