La portada d'El Periódico. Anem coneixent com funciona la postveritat

Ahir vaig publicar algunes reflexions sobre els atemptats. Vaig voler esperar per deixar passar el dol i per centrar-me en allò que podia ser més substancial amb la perspectiva. I l'article principal el vaig focalitzar en la postveritat, amb la tesi que aquest estil ha arribat a casa nostra. Hi vaig posar alguns exemples, com El País, Antena 3, La Razón... i el primer de tots era El Periódico de Catalunya amb la seva llastimosa exclusiva que novament avui ha tornat a entrar en joc.

El director del Periódico porta uns mesos fent ús de les informacions que divulga amb un indissimulat interès polític. No solament la propietat del mitjà sinó que ell personalment ha pres una opció personal molt acusada que l'ha portat sovint a extralimitar-se en el to i en els usos raonables de les informacions periodístiques. En aquest sentit, el que ha passat no és cap sorpresa. I també en aquest sentit, com que el capteniment és molt evident, no es presenten dubtes sobre el sentit de les seves accions. Els dos diaris que a Espanya i a Catalunya se les donaven de progressistes, els dos EP, El País i El Periódico, han esdevingut en els darrers anys unes caricatures del que havien estat en transformar la informació referida al procés sobiranista en un pamflet carregat d'odi i mancat de tota anàlisi de fons.


Els fets que mouen aquesta reflexió s'inicien just una hora després de l'atemptat, amb la sang encara embrutant la Rambla. Publicar en aquell moment una presumpta exclusiva dient que la CIA ja havia alertat els Mossos del risc va ser del tot inoportú. No tocava en aquell moment obrir el debat sobre si s'hauria pogut evitar. No era el moment si no és que es buscava alguna altra cosa.

Aquest matí El Periódico ha publicat en portada la presumpta nota de la CIA. En portada i amb la firma del director, sigui perquè altres periodistes no ho han volgut firmar o perquè aquest s'havia picat contra la gent que l'havia reptat a mostrar les proves. Era un document inversemblant per les faltes que contenia, fins al punt que des de Wikileaks n'han posat en dubte la veracitat i l'han situada en el context de les setmanes prèvies al referèndum d'independència. El mateix Julian Assange ha demanat la dimissió del director d'El Periódico, en un fet sense precedents.

Posteriorment Enric Hernández ha anat explicant en entrevistes coses tant inversemblants com que el fet de ser una nota xifrada havia pogut provocar canvis en la tipografia. Ha insistit molt en la tipografia tot i que es devia referir a l'ortografia. Se'l veia nerviós, i ràpidament experts en criptografia l'han esmenat indicant que mai la criptografia provocava alteracions ortogràfiques. Finalment s'ha tret de la màniga que era un text transformat perquè se'ls havia demanat que no es divulgués l'original (tot i que després s'ha esmenat de nou dient que potser sí que l'acabaran publicant).

Publicar un document tant important, i en portada, donant a entedre que és l'original i complet, i no indicar que es tracta d'una fabricació pròpia, incompleta segons ha dit més endavant, i feta a partir de trossos d'informació oral, segons també havia dit abans, forma part d'una manca de rigor periodístic que sols s'entén per alguna estranya voluntat.

L'alerta no va arribar als Mossos des de la CIA o de l'agencia antiterrorista dels EUA. La tenien tots els cossos policials, tant els Mossos com les forces de l'Estat, i tothom va coincidir que no era una informació rellevant. Era una de tantes que es reben. Però hi ha un fet molt rellevant que sembla que no s'està dient prou. L'atemptat no té cap connexió amb aquesta possible alerta. Es va fer a la Rambla per improvisació. En aquest sentit, què es pretén a l'obrir aquest debat? Generar la sensació que els Mossos no van fer prou? Que no van patrullar prou?

En la postveritat no es menteix de manera categòrica, es creen situacions amb parts de veritats tractades de manera que generen una comprensió falsa o permeten les realitats paral·leles. Creant un context, juntant informacions determinades, en la postveritat es creen realitats paral·leles on cadascú pot creure els del seu bàndol. I Hernández ha volgut crear a Catalunya un bàndol, els que dubten de la versió dels Mossos, sense dir-ho clar, però que no les tenen totes. El director manifesta que no posen en dubte la feina dels Mossos. No diuen però se sap i no ho neguen que la nota no té res a veure amb els atemptats. Però fent una portada i usant el to de rèplica tots sabem la impressió que ha causat. Tots sabem què s'ha pretès i les autoritats han sabut de quines acusacions tàcites havien estat emplaçats a defensar-se.

El Periódico i específicament el seu director han jugat brut. Ha tingut intencionalitat. I s'ha valgut de les mitges veritats, i de la falsificació documental. No és que no s'hagi d'analitzar què va passar, com es va actuar, què es podria fer millor... és clar que sí. I si hi ha una cosa greu que va fallar va ser que els Mossos no van disposar de la informació de què sí disposaven la Policia Espanyola i la Guàrdia Civil. Però El Periódico no entra en aquest tema perquè el rerefons polític no els interessa. En canvi, buxar sobre si els Mossos no van saber aprofitar la informació de la CIA sí que hi poden burxar perquè toca la nafra que els interessa.

Quin profit informatiu té aquesta via? Fou un avís com se'n reben molts cada dia, sense cap credibilitat i que va ser notificat a les forces policials espanyoles. I no es va considerar perquè professionalment i coordinadament no es va valorar veraç. Dona això per una portada? I l'ocultació d'informació als Mossos no? Aquestes preguntes tindrien sentit en una anàlisi periodística però la realitat és una altra. Avui s'ha sabut la banca ha donat un baló d'oxigen al Grup Zeta després refinançar el seu deute milionari. La pregunta exacta era: al dictat que qui s'escriu?

PS: Retallo el darrer paràgraf de l'editorial de Vicent Partal a Vilaweb de l'1 de setembre: Per tot plegat avui crec que cal recordar més que mai que en la millor tradició del periodisme europeu sempre s'ha donat un gran valor a la responsabilitat social i a una ètica que fa prevaler el bé comú per damunt de tot. I que reclama respecte intel·lectual pels lectors. És molt de doldre, per tant, que l'obsessió partidista d'un director de diari ens haja dut, com a societat, a aquest extrem de degradació professional i moral. 

Article de José Antich a El Nacional: Diferències entre una notícia i una campanya

Els turistes de Barcelona opten per la sostenibilitat amb demandes concretes com l'alimentació ecològica i més lavabos

• Prop d'un miler de turistes va respondre què demanen perquè Barcelona sigui més sostenible
• Els missatges demanen afavorir l’alimentació ecològica i potenciar la mobilitat no contaminant, entre d’altres peticions

Fomentar l’alimentació ecològica, reduir els residus, potenciar la mobilitat no contaminant i, en general, tenir cura del planeta on vivim. Els visitants també van fer algunes peticions molt concretes: més arbres, més fonts públiques, més cendrers i més papereres i més lavabos públics al centre de la ciutat. També van recomanar que, ja que Barcelona és una ciutat de dimensions molt humanes, els visitants facin més caminades pels seus carrers per tal de gaudir de l’experiència.

Aquestes són algunes de les demandes dels visitants de Barcelona que van servir per a la confecció d’un mural amb missatges amb motiu del Dia Mundial del Medi Ambient. En total, entre l’1 i el 5 de juny, es van recollir 994 missatges als centres d’informació turística de Turisme de Barcelona a la plaça de Catalunya i al mirador de Colom, on es va explicar als visitants que Barcelona és una ciutat referent en temes de sostenibilitat. Per nacionalitats, els alemanys i els anglesos van ser els qui més van participar de la iniciativa.

Respecte a l'alimentació ecològica, Barcelona s'està posant les piles i cada cop hi ha més oferta vegetariana, ecològica i vegana, al costat de les cuines d'arreu del món. En tant que ciutat cosmopolita i avançada, cal que se situï com un veritable referent en aquests aspectes, fet que li permetrà també captar el públic més sensible amb la cuina ecològica i de qualitat.

Sobre la manca de lavabos públics, des d'aquest blog ja hem fet alguna reflexió sobre la importància creixent del tema tant per la contradicció que suposa recomanar la ingesta de líquids amb la manca de lavabos públics (El cicle de l'aigua, la salut, els lavabos i la demografia) com al voltant de la tendència a la privatització dels lavabos en espais públics (Tenim dret a poder pixar i cagar de franc en els espais públics?). És evident que respecte al turisme, aquest també és un tema important i més si aspirem a captar persones de les que no es pixen pel carrer.

[ARTICLE] La vergonya de l'Operació Catalunya. No oblidem

En aquest país ja no es pot parlar de temes ètics sense conèixer quina trama es va ordir des del Ministeri d'Interior per alterar les condicions democràtiques i l'estat de dret. Com diu José Antich a El Nacional, potser, el muntatge polític per eliminar una opció democràtica més important que ha sortit a la llum a Europa occidental en diverses dècades.

Jaume Roures va tenir la valentia de convertir-ho en un magnífic reportatge, Las Cloacas de Interior, que a Catalunya va tenir un rècord d'audiència impressionant mentre que a Espanya, ni les televisions anomenades progressistes s'han atrevit a mostrar-lo a l'audiència. Segueix Antich: La gravetat del que hem anat sabent ha estat directament proporcional als esforços per córrer una cortina que segrestés el debat públic en nom de la salvaguarda d'Espanya. Amb una idea compartida per molts dels presumptes malfactors que en nom de la unitat de la pàtria tot era permès. Allò que un compareixent en una d'aquestes comissions quan va ser preguntat directament per un diputat sobre "Què faria vostè per la unitat d'Espanya?" va respondre sense pensar-s'ho: tot.

A qui més cal agrair el paper és als periodistes que encara creuen en la professió, que l'exerceixen amb vocació, i que va anar estirant dels fils fins a destapar un dels escàndols més enormes de la democràcia espanyola i que posen en qüestió els seus fonaments ètics i democràtics. S'ha pretès acabar amb la vida política d'oponents i liquidar les opcions polítiques que els resultaven molestes fruit de les apostes de radicalitat democràtica que aportaven.

L'Operació Catalunya ha pretès carregar-se el procés sobiranista català per la via de fer aflorar males pràctiques reals o inventades. Les inventades s'han fet sense cap escrúpol i han alterat els resultats electorals de les darreres convocatòries. Les reals han servit per a destapar situacions que, si com sembla se sabien, s'havien volgut tenir tapades en espera de quan fos el moment. S'ha jugat amb la ciutadania, amb la justícia, amb la democràcia, tot ha trontollat.  

Després de diversos mesos de compareixences, dilluns es va tancar la comissió d'investigació del Parlament sobre la denominada Operació Catalunya. I va tancar-se amb la incompareixença reiterada d'onze persones que havien estat citades, com ara Mariano Rajoy, Jorge Fernández Díaz, José Manuel Villarejo, Eugenio Pino o Antonio Giménez Raso. Des de fa uns anys, la Constitució espanyola és morta a Catalunya, i malgrat la formalitat, tampoc no podem dir que tinguem un Estatut d'Autonomia. Potser és legal però no legítim, ja que no ha estat votat per la ciutadania. Han passat moltes coses. Els càrrecs públics i responsables policials espanyols consideren que ja no han de respectar les institucions catalanes. Estem al cap del carrer.

L'Operació Catalunya ha generat danys difícils de restituir. Però també ha contribuït a aclarir l'estat de situació. L'Estat s'ha cregut amb dret a fer servir totes les vies, legals i il·legals, transparents o opaques, ètiques o no ètiques, per fer descarrilar el procés sobiranista. Deuen haver considerat que hi havia raons d'estat més que suficients. Aquesta estratègia càustica d'Interior era el correlat necessari per a l'estratègia d'immobilisme polític de Mariano Rajoy, convençut que, sense aportar cap iniciativa política, el propi procés saltaria pels aires per esgotament o covardia dels actors o per desencantament social provocat per les falsedats divulgades per l'Operació Catalunya.

També cal dir que no solament l'entorn PP va jugar aquestes cartes. El 16 de novembre del 2012 el diari El Mundo publicà el famós presumpte informe de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal de la Policia Nacional, sense autoria concreta, que interferí en la campanya electoral. Posteriorment es va saber que va ser José Zaragoza, secretari d'organització del PSC, qui va enviar la filtració a El Mundo, condicionat al fet que sortís publicat el dia que electorament els interessava.

Malgrat la gravetat dels fets, l'Operació Catalunya difícilment tindrà conseqüències polítiques o judicials. Cap dels grans partits espanyols ho permetrà i el PP trobarà no solament de Ciudadanos sinó també de l'entorn socialista el suport per actuar amb nocturnitat davant el risc de perdre no solament la mamella sinó que caigui el castell de naips que sosté tots els seus privilegis.

El context de postveritat provoca que el context espanyol aquesta sigui una dada més, que es va sobreposant a moltes altres i que no genera un especial impacte. Per sort, a la societat catalana, sí que una part important té consciència de la gravetat del que va succeir. Saber el que va passar és fonamental per protegir-nos de la manca d'escrúpols en la política i, molt especialment, perquè en l'actual context sobiranista encara no ho hem vist tot i no ens podem imaginar quines altres il·legalitats pot cometre l'Estat espanyol des de les seves actives clavegueres. De ben segur que, amb aquesta o una altra denominació, l'Operació Catalunya segueix en marxa.

[ARTICLE] El verí de la postveritat

Resulta paradoxal que quan més fàcil resulta contrastar una notícia per mitjà de l'accés a fonts diverses és quan la postveritat s'ha instal·lat socialment. I és que enmig de tant soroll mediàtic, els ciutadans tendim a fer-nos una idea a partir d'allò que ens arriba amb més insistència o reiteració i amb més intensitat, que sovint ja pateix un biaix important pels mitjans i canals que triem per informar-nos. A més, no fem pas cap mitjana sinó que més aviat s'apliquen els filtres que a cadascú convenen segons les adscripcions pròpies. Així, davant la infoxicació, no accedim a allò que és més proper a la veritat ni a la possibilitat d'establir una anàlisi crítica per nosaltres mateixos, sinó que tendim a reforçar les nostres creences i apriorismes.

Fins i tot, essent-ne conscients, fins i tot fent l'esforç de triar fonts diverses, ens és difícil un altre capteniment perquè ens sabem irremeiablement enmig d'un oceà de postveritats. Ja no confiem que cap mitjà de comunicació hagi optat per la cerca de la veritat. La rapidesa com flueixen les informacions no dona temps a comprovar, a repassar, a matisar. La fungibilitat de la informació la fa més vulnerable a les inexactituds, a les descontextualitzacions, a les manipulacions, a les falsedats. Aquells amb qui no combregàvem però que ens posaven llum en el camí han deixat de ser far, i s'han sumat al desfici. Hem perdut intermediaris de confiança.

Una mentida repetida mil cops esdevé una certesa per a molts, i serà molt difícil de fer net. Requerirà tant d'esforç que potser no pagarà la pena i la capacitat comunicativa caldrà esmerçar-la en altres objectius orientats més positivament. No ens podem permetre d'anar a remolc de la postveritat. Ens hi ofegaríem a canvi d'uns resultats dubtosos. Si et dediques a esmenar, per més que tinguis la veritat autèntica, entraràs en el fang d'una batalla que no tindrà mai guanyador perquè cadascú ja va prendre part abans. Més aviat pots perdre fortalesa si els teus no et veuen convincent en la defensa de la teva presumpta autèntica veritat. La vida convertida en teatre, el raonament i les proves esdevingudes un sainet.

Aquesta setmana s'ha bolcat damunt els Mossos d'Esquadra i les autoritats catalanes un cabàs de mentides. Però ja no són meres falsedats contra les quals es pugui contrastar la veritat perquè no pots caure en el parany d'entrar en el seu joc. És ara quan calmadament tocaria aportar els arguments, les proves, tot i saber que cap dels mitjans de la postveritat no esmenarà les seves portades. En el món de la postveritat no hi ha correccions ni disculpes. I encara que fessin alguna minsa correcció, els seus lectors no es donarien pas per assabentats. Que així funciona la postveritat. És com un verí inoculat que et protegeix de les veritats que et poden fer mal. És el postverí.

Vam comprendre com funcionava la postveritat des del primer moment amb la manipulació de les declaracions de Puigdemont per intentar fer creure que feia ús dels atemptats per a interessos polítics, fet que fins i tot va donar lloc a un lamentable acudit de El País. S'han dit mentides com que la CIA o la policia belga van alertar els Mossos; que el Ministeri havia demanat a l'Ajuntament que instal·lés bolards a la Rambla; que els Mossos tenien accés a la informació de seguretat; que l'ANC es va infiltrar a la manifestació per manipular-la; que la Guàrdia Civil va demanar la incorporació dels seus TEDAX a la investigació d'Alcanar; o que la jutgessa d'Alcanar ja va anticipar el que amagava l'explosió. "Tres o quatre diaris van inoculant la idea que això s'hauria pogut evitar. Hi ha qui posa flors i hi ha qui posa merda", ha declarat Trapero.

I per descomptat, les manipulacions d'imatges, que han estat una constant al llarg de tot el procés català: Alberto Estévez, fotògraf de l’agència Efe i autor de la foto de portada de ‘La Razón’, denuncia la manipulació del diari. També les fotos falses dels cinturons d'explosius d'Antena 3! O les imatges distribuïdes per la Casa Reial on el photoshop ha fet emblanquir totes les pancartes. Però la manipulació més greu ve de la Sexta, ja que ha incorporat crits d'independència en un vídeo de la manifestació, els quals tots els presents sabem que no es van produir. És molt greu ja que, amb una falsedat plenament conscient, intenta construir el relat segons el qual que el món independentista va intentar apropiar-se de la manifestació per als seus interessos.

La premsa espanyola, una caverna que cada dia és més gran, va intentar barrejar l'atemptat amb l'independentisme des de sols unes hores després de l'atemptat. Ho feia Lluís Bassets, director adjunt d'El País l'endemà mateix; i l'editorial d'El Mundo vinculant immigració i terrorisme i culpant-ne el Govern català i encara contraatacava unes hores després: «Avui no podem oblidar com el nacionalisme ha anat engreixant una veritable bomba en afavorir l'arribada d'immigrants de països musulmans davant dels de països hispanoparlants, com a part de l'estratègia de ruptura d'Espanya. Així, s'ha contribuït a convertir Catalunya en un dels centres neuràlgics per a grups salafistes». Hermann Tertsch escrivia a l'ABC el dia de la manifestació: «El separatisme ha estat determinant perquè hi hagués morts...». Lamentable. Imparable.

Ens miràvem la campanya de Trump, i els tramposos estan més a prop del que crèiem. La postveritat ha arribat a casa. Com el jihadisme. Hem d'aprendre a moure'ns en aquest nou entorn verinós. No hi volem sucumbir, no volem ser enganyats, no volem contemplar que les bases de la certitud social se'ns escolen enmig d'una postsocietat.

[ARTÍCULO] El veneno de la posverdad

Resulta paradójico que cuando más fácil resulta contrastar una noticia por medio del acceso a fuentes diversas es cuando la posverdad se ha instalado socialmente. Y es que en medio de tanto ruido mediático, los ciudadanos tendemos a hacernos una idea a partir de lo que nos llega con más insistencia o reiteración y con más intensidad, que a menudo ya sufre un sesgo importante por los medios y canales que elegimos para informarnos. Además, no hacemos ninguna media sino que más bien se aplican los filtros que a cada uno convienen según las adscripciones propias. Así, ante la infoxicación, no accedemos a lo que es más cercano a la verdad ni a la posibilidad de establecer un análisis crítico para nosotros mismos, sino que tendemos a reforzar nuestras creencias y apriorismos.

Incluso, siendo conscientes, incluso haciendo el esfuerzo de elegir fuentes diversas, nos es difícil otro comportamiento porque nos sabemos irremediablemente en medio de un océano de posverdades. Ya no confiamos en que ningún medio de comunicación haya optado por la búsqueda de la verdad. La rapidez como fluyen las informaciones no da tiempo a comprobar, a repasar, a matizar. La fungibilidad de la información la hace más vulnerable a las inexactitudes, a las descontextualizaciones, a las manipulaciones, a las falsedades. Aquellos con quienes no comulgábamos pero que nos ponían luz en el camino han dejado de ser faro, y se han sumado al desazón. Hemos perdido intermediarios de confianza.

Una mentira repetida mil veces se convierte en una certeza para muchos, y será muy difícil de limpiar. Requerirá tanto esfuerzo que quizá no valdrá la pena y la capacidad comunicativa deberemos gastarla en otros objetivos orientados más positivamente. No nos podemos permitir ir a remolque de la posverdad. Nos ahogaríamos a cambio de unos resultados dudosos. Si te dedicas a enmendar, por más que tengas la verdad auténtica, entrarás en el barro de una batalla que no tendrá nunca ganador porque cada cual ya tomó parte antes. Más bien puedes perder fortaleza si los tuyos no te ven convincente en la defensa de tu presunta auténtica verdad. La vida convertida en teatro, el razonamiento y las pruebas acaecidas un sainete.

Esta semana se ha volcado sobre los Mossos y las autoridades catalanas un capazo de mentiras. Pero ya no son meras falsedades contra las que se pueda contrastar la verdad porque no puedes caer en la trampa de entrar en su juego. Es ahora cuando calmadamente tocaría aportar los argumentos, las pruebas, a pesar de saber que ninguno de los medios de la posverdad no enmendará sus portadas. En el mundo de la posverdad no hay correcciones ni disculpas. Y aunque hicieran alguna escasa corrección, sus lectores no se darían  por enterados. Que así funciona la posverdad. Es como un veneno inoculado que te protege de las verdades que te puedan hacer daño. Es el posveneno.

Comprendimos cómo funcionaba la posverdad desde el primer momento con la manipulación de las declaraciones del president Puigdemont para intentar hacer creer que hacía uso de los atentados para intereses políticos, hecho que incluso dio lugar a un lamentable chiste de El País. Se han dicho mentiras como que la CIA o la policía belga alertaron a los Mossos; que el Ministerio había pedido al Ajuntament que instalara  bolardos en la Rambla; que los Mossos tenían acceso a la información de seguridad; que la ANC se infiltró en la manifestación para manipularla; que la Guardia Civil pidió la incorporación de sus TEDAX en la investigación de Alcanar; o que la juez de Alcanar ya anticipó lo que ocultaba la explosión. "Tres o cuatro periódicos inoculando la idea de que esto se habría podido evitar. Hay quien pone flores y hay quien pone mierda", declaró Trapero, el mayor de la Policia catalana.

Y por supuesto, las manipulaciones de imágenes, que han sido una constante a lo largo de todo el proceso catalán: Alberto Estévez, fotógrafo de la agencia Efe y autor de la foto de portada de 'La Razón', denuncia la manipulación del diario. También las fotos falsas de los cinturones de explosivos de Antena 3! O las imágenes distribuidas por la Casa Real donde el photoshop ha hecho blanquear todas las pancartas. Pero la manipulación más grave viene de la Sexta, ya que ha incorporado gritos de independencia en un vídeo de la manifestación, que todos los presentes sabemos que no se produjeron. Es muy grave ya que, con una falsedad plenamente consciente, intenta construir el relato según el cual que el mundo independentista intentó apropiarse de la manifestación para sus intereses.

La prensa española, una caverna que cada día es mayor, intentó mezclar el atentado con el independentismo desde sólo unas horas después del atentado. Lo hacía Lluís Bassets, director adjunto de El País al día siguiente; y el editorial de El Mundo vinculante inmigración y terrorismo y culpando a el Gobierno catalán y aún contraatacaba unas horas después: «Hoy no podemos olvidar como el nacionalismo ha ido engordando una verdadera bomba en favorecer la llegada de inmigrantes de países musulmanes ante los de países hispanohablantes, como parte de la estrategia de ruptura de España. Así, se ha contribuido a convertir Cataluña en uno de los centros neurálgicos para grupos salafistas ». Hermann Tertsch escribía en ABC el día de la manifestación: «El separatismo ha sido determinante para que hubiera muertos...». Lamentable. Imparable.

Nos mirábamos la campaña de Trump, y los tramposos están más cerca de lo que creíamos. La posverdad ha llegado a casa. Como el yihadismo. Tenemos que aprender a movernos en este nuevo entorno venenoso. No queremos sucumbir, no queremos ser engañados, no queremos contemplar como las bases de la certeza social se nos escapan enmedio de una posverdad.

Cap por; més llibertat

[desafiaments] Catalunya és una societat preparada per als desafiaments del segle XXI en les dimensions econòmica, ambiental i social, malgrat que les seves aspiracions en veuen limitades de manera molt rellevant pel context estatal, com ara en aspectes energètics. Però centrem-nos en la part social.

[diversitat] A Catalunya hi conviuen moltes religions, moltes llengües i persones de diferents orígens. I conviuen de manera més que satisfactòria. La presència massiva de musulmans catalans manifestant-se són un testimoni més de la unitat en la diversitat. Ens queden per al record molt especialment la imatge emocionants de l’abraçada entre l’imam de Rubí i els pares d’un nen assassinat i també el discurs valent d’Hafida Oukabir, germana de dos dels terroristes de Ripoll.

[immigració] Catalunya va acollir en el deu anys previs a la crisi una quantitat enorme de persones vingudes de fora, percentualment més que cap altre país europeu com França o Alemanya, fet que podia constituir una amenaça a la cohesió social. Però no ha estat així. El caràcter català ha estat afaiçonat pel fet d'haver estat durant tot l'anterior mil·lenni una terra de pas i ho segueix sent en aquest. I l'acolliment d'onades d'immigració també ha estat constant i constitutiu de la nostra identitat nacional.

[integració] El model català d'acolliment ha estat molt més reeixit que el francès o el britànic, on encara s'han de referir a la immigració de 3a i 4a generació, expressió contradictòria que mostra les limitacions, en algun cas relacionades amb la supèrbia -la grandeur- provocada per l'ostentació de la pròpia superioritat. Cal tenir en compte que el perfil de jihadista francès correspon a un francès de pares francesos ex-delinqüent i que es radicalitza a la presó.

[estats] En els estats-nació que Europa ha heretat dels darrers tres segles, especialment , aquells de caràcter jacobí, que es creuen amb el dret d'anihilar totes les nacions subjacents per fer la nació de l'Estat, la integració passa per la negació de les identitats múltiples, és una assimilació que comporta un menyspreu dels altres. Ara podem confondre-ho amb eurocentrisme i reforçar el debat del xoc de civilitzacions, però un factor que dificulta la integració és el nacionalisme d'estat, fet singularment evident a França.

[Catalunya] A Catalunya hi ha mig milió de musulmans, i la crisi, que ha afectat tothom, ha afectat més les classes més modestes i específicament la immigració. Però no és el cas dels nois de Ripoll, que estaven perfectament integrats. No s'ha produït el que ha passat en altres llocs d'Europa on s'ha produït un còctel entre el sentiment de desarrelament i la manca de projecte personal. Ha estat algú de fora que ha tingut la capacitat de captar-los per a un grup sectari amb tècniques hàbils i ràpides.

[seguretat] La societat catalana, els municipis, les empreses, tothom ha fet la seva feina en sentit positiu i normalitzador. Però ha fallat la seguretat. Els Mossos d'Esquadra no han tingut accés a les informacions rellevants que podrien haver evitat l'atemptat. És més, la policia espanyola va alertar un grup jihadista que estava sent investigat pels Mossos, ara fa dos anys. La Constitució espanyola és morta a Catalunya: va morir amb la sentència de l'Estatut i mor de nou cada dia que l'Estat espanyol mostra la seva deslleialtat. Encara que per evitar alarmisme no s'expliqui, espero que hores d'ara el govern català estigui demanant urgentment al govern espanyol tota la resta d'informació sensible que se'ns ha estat ocultant i que posa en risc la seguretat dels catalans com a cap altre lloc d'Europa. És un miracle que no hagi passat res més greu.

[nacionalisme] Si els serveis secrets de la República francesa van atemptar contra un vaixell de Greenpeace, què ens ha de fer dubtar del que les clavegueres de l'Estat espanyol no poden fer? De fet, ho sabem: hem sabut -una part!- del que han fet aquests darrers anys per enfonsar Catalunya i dificultar així el procés independentista, malgrat que cap televisió espanyola important ha volgut emetre Las cloacas de Interior, mostrant l'Operació Catalunya. No és solament el risc de perdre el 20% del PIB i el 25% de les exportacions, és la deshonra de permetre que el seu antic imperi es trenqui un cop més. Les oligarquies que controlen l'Estat són hereves de les que fa cinc segles que tenen el control; hi ha uns sentiments a flor de pell que els portaran a fer el que sigui per evitar un procés democràtic i net. Per al 99% deu ser molt difícil d'imaginar que això pugui ser factible, però n'han donat prou proves i han dit que "de una crisis de sale; un atentado se supera; la disolución de España es irreversible" (Margallo, 2016, ministre d'Afers Estrangers).

[normalitat] Un cop passat el dol, la societat ha de tornar a la normalitat i les forces de seguretat han de seguir investigant, ara els lligams internacionals dels atemptats i també sobre els altres sospitosos que l'estat espanyol ha ocultat. I respecte a la política, la manera de tornar a la normalitat és reprendre el camí cap al referèndum de l'1 d'octubre. No solament com un acte de normalitat sinó perquè l'1-O conté el millor missatge: som una societat profundament democràtica on el futur es construeix entre tots.

[#NoTincPor] No tenim por dels terroristes. És a dir, no desenvoluparem una estratègia basada en la fòbia que ens porti a restringir llibertats i a crear un estat mental de fragilitat permanent. Això és el volen els terroristes. Però tampoc tenim por a un Estat que ha construït una estratègia política respecte a Catalunya on una de les potes és mostrar que el monopoli de la seguretat recau en l'Estat i que sortir-ne és quedar a la intempèrie. Ara ja sabem que fora de l'Estat espanyol podem estar sinó igual fins i tot més segurs: en llibertats ningú ho posa en dubte; en cohesió social sembla evident; en seguretat ara s'ha entès que també millor defensar nosaltres els nostres interessos. Cap por a la llibertat.

[corresponsabilitat] I ara a seguir treballant. Segur que caldrà augmentar la corresponsabilitat de tots els agents implicats, de tota la societat, però molt especialment del propi col·lectiu musulmà. La immensa majoria de seguidors de l’islam no són violents, alhora que seria il·lús pretendre que la solució provindrà de fora d'ells mateixos, que se'ls podrà imposar. Ni als col·lectius ni al conjunt de l'islam. Ja hem vist que les accions bel·ligerants no han aportat pau estable, sinó que cal fer possible que el propi islam aïlli i denunciï els extremistes, alhora que integrar sense la més mínima recança els musulmans que ho desitgin. Però al costat d'això, sense bonisme, calen actuacions contundents i penes exemplars  per als qui no actuïn respectant els principis democràtics de què s’ha dotat Occident.

PD: com diu Vicenç Villatoro, Ripoll no és la banlieue de París. Hi ha una idea molt francesa segons la qual el jihadisme europeu és marginació social disfressada d’ideologia totalitària. Quan mires el cas de Ripoll, la sensació és la contrària. El que més pesa és el factor ideològic, la ideologia que trameten alguns imams, no pas tots. L’imam és la clau. I llavors, dues preguntes. Qui els envia, a aquests imams, que fan el que fan? I per què, sabent com era aquest imam, ningú no va avisar les autoritats catalanes i de Ripoll?

Manifestació de dolor amb la societat civil com a protagonista

[manifestació] La manifestació de Barcelona de suport a les víctimes i per mostrar el rebuig als atemptats ha estat un gran èxit: multitudinària (mig milió de persones en ple agost si bé hi ha gent es va negar a desfilar al costat dels presumptes còmplices) i sobretot convivencial.

[#NoTincPor] El lema ha estat un encert. No té res a veure amb l'infantilisme a què alguns opinadors mesetaris ho ha volgut reduir sinó que expressa moltíssim. Per exemple, com editorialitza Vilaweb amb el títol de "No tenim por de res", en molts països, la reacció a atemptats com aquests ha estat de qüestionar les llibertats i proposar mesures regressives. Ací, en canvi, tothom ha reaccionat reclamant més llibertat, més tolerància i més comprensió.

[capçalera] També ha estat útil la doble capçalera, com a resposta a les moltes entitats socials que van advertir que la manifestació no podia ser un aparador per les autoritats com ho va ser la de París després dels atemptats de gener de 2015. Així, el protagonisme es feia recaure en els serveis públics, voluntaris, col·laboradors diversos, i les autoritats ocupaven un segon lloc. S'hi podia no estar d'acord però era just i evitava que, amb la presència d'un govern espanyol i reialesa amb una intencionalitat clara, monopolitzessin l'expressió per part de la societat civil.

[unitat] La manifestació ha enfortit enormement la unitat. El poble català ha fet pinya amb els seus cossos de seguretat i, especialment amb els Mossos que, en els darrers anys, havien patit situacions complicades. També ha enfortit el sentiment d'adhesió al govern, que ha actuat de manera impecable, donant la cara, cedint el protagonisme als cossos de seguretat. I finalment també ha generat unitat social, fent més real el "Catalunya, un sol poble", silenciant aquells que des d'opcions xenòfobes se'n podrien haver aprofitat.

[hipocresia] El sentit crític de la manifestació també es va expressar contra la hipocresia dels qui condemnen formalment el terrorisme alhora que armen i fan negocis amb els règims que el permeten. Una societat adulta i no tutelada ha de posar damunt la taula aquesta reflexió sobre les causes i no limitar-se a lamentar-ne les conseqüències. Catalunya i la seva capital han actuat amb la maduresa que tocava. Sens dubte, és un reflex d'un país que ha canviat molt en poc temps.

[rei] Mai havia participat el rei espanyol en una manifestació. Però ara ens l'hi han posat. Hores d'ara era clar que sols un cataclisme com un atemptat greu tindria alguna possibilitat d'aturar el procés independentista. Ha passat, però les institucions catalanes han actuat amb normalitat mentre que les espanyoles han estat absents, mostrat que la futura República catalana pot exercir d'estat en tots els àmbits. La premsa internacional més rellevant ho va fer notar i a Madrid van sonar les alarmes. Potser l'única manera d'apropiar-se del lideratge era fer una cosa excepcional que mostrés presència. D'altra banda, l'acció permet cobrir Rajoy (si no se'n surt amb Catalunya, el fracàs serà de totes les institucions de l'Estat).

[xiulets] Però treure el Sant Cristo Gros era una operació que era evident que no seria ben valorada per la ciutadania catalana majoritàriament i que mostra la incapacitat d'interpretar la situació. Quina sinó esperaven que fos la reacció d'un poble adult, crític i respectuós? Doncs això, respectar-lo, mostrar-li els cartells crítics, i actuar com gent adulta i serena que ha fet una opció radical per la democràcia. El que va succeir dissabte va ser la resposta de la gent a tot el que ha passat des de l'atemptat: el paper lamentable del govern del PP i dels mitjans espanyols que no ha parat d’intentar desacreditar els Mossos d’Esquadra i de fustigar les autoritats catalanes.

[banderes] Ridículs els intents que no hi haguessin banderes catalanes. En totes les manifestacions després d'un atemptat arreu d'Europa la gent ha sortit amb les seves banderes com una manera de dir que el país està unit. I així a Catalunya. Curiosament els que incentivaven que no se'n portessin eren els que repartien banderes espanyoles de plàstic (PP) i els de Societat Civil Catalana (SCC), que van muntar el seu grupet per a fer acte de presència.

[apropiació] Precisament els de SCC es van col·locar sortint de davant de la Casa Batlló ocupant tota l'amplada del Passeig de Gràcia, no per la gent que eren sinó perquè portaven grans banderes espanyoles per apropiar-se de l'acte. Per cert, cap altra partit o moviment polític va anar identificat o en grup, sols aquesta organització opaca presumptament finançada per les clavegueres de l'Estat i per algunes empreses de l'IBEX35. L'anècdota: quan van arribar al capdavall del Passeig no van entrar a Plaça Catalunya, van remuntar aprofitant que el lateral anava buit per tornar a baixar pel mig del Passeig de Gràcia. No sé quants cops ho devien fer, però la voluntat d'apropiació va ser vergonyosa.

Sang real però postveritats desinformatives

[lament] Sabíem que algun dia havia de passar, se'ns havia anat anunciant i era inevitable que Barcelona caigués al costat d'altres grans ciutats del món. Però el cop ens ha sacsejat ben endins, ens ha fet molt mal veure la Rambla ensangonada. Hem passat els dies de dol, hem fet costat als afectats, i ara, com a poble adult, hem de saber analitzar la situació i fer el possible per evitar un nou episodi de barbàrie.  
 

[secta] Hem après que malgrat que les coses es facin bé, el risc és enorme. Els joves de Ripoll eren un exemple de bona integració, però la vinguda incontrolada d'un agent extern els ha captat per a un grupuscle de radicalització exprés que ha actuat com una secta, passant completament desapercebuts, simulant la plena integració social en un entorn gens conflictiu, per ocultar el radicalisme: "han enganyat a tothom, la família, els amics, i també la policia", explicava el major dels Mossos.

[comunicació] Una de les facetes més ben valorades de la reacció del Govern i els Mossos va ser la comunicació. Els portaveus del Govern i els Mossos han sabut donar la informació que calia en cada moment. Carles Pont, expert en comunicació d'emergències (UPF): No s’ha filtrat informació, sinó que els Mossos han sigut molt equànimes a l’hora de comunicar. Els fets que anaven passant els podia saber a la vegada Ràdio Gratallops, l’ARA i Telecinco. Això ha fet els Mossos molt honestos. En canvi, tothom recorda que en l’11-M les filtracions eren constants. A més, es nota que s’ha treballat molt la part ètica de la comunicació, insistint en la idea de no dir informació no contrastada i no publicar imatges de les víctimes.

[serenitat] El gran mèrit del govern ha estat sobretot construir un relat propi d'una societat adulta, democràtica i serena, tal com han mostrat les principals capçaleres internacionals. Jon Lee Anderson, biògraf del Che i periodista de The New Yorker, va elogiar Puigdemont posant-lo de model contra l’actitud salvatge i intransigent de Donald Trump. 

[català o talibà] Ens fa pensar en Bill Clinton, expresident dels EUA, quan va dir que el món serà català o serà talibà. L'afirmació prenia el cas català com a metàfora per a la imaginació d'un futur de tolerància i cohabitació harmoniosa de la diversitat identitària enfront de la imatge d'un món talibà, intolerant i fanàtic.

[descoordinació] El missatge de serenitat s'ha produït a pesar de la mala coordinació policial, gravíssima i que fa anys presagiava el que ha succeït. Ha de ser a partir d'ara, un cop passats els dies de dol, que s'abordi a fons la situació. No té cap sentit que els Mossos d’Esquadra no estiguin al CITCO i a Europol. I és una ignomínia que ara diguin que si s’hagués demanat la informació, l’haurien enviada amb una simple gestió. Tenien informació d’un potencial terrorista i no la van donar.

[ocultació] Trapero ha declarat que la informació policial procedent d'altres països arriba "per una finestreta controlada pel Cos Nacional de Policia, que la reparteix" i "en aquest repartiment, el cos de Mossos no sol sortir bé parat i això vol dir que la informació que afecta Catalunya no passa de Madrid cap aquí. No flueix. Això és així i no m'ho pot discutir ningú". L'ocultació d'informació als Mossos ha estat per raons conegudes d'un estat amb voluntat creixement recentralitzadora i nacionalista, sobre el punt de partida que la coordinació tampoc havia estat mai bona entre la policia espanyola i la guàrdia civil, fins al punt que va caldre l’11-M per a crear el Consell de Coordinació Antiterrorista espanyol. En ple debat pel bloqueig informatiu en què els cossos de seguretat espanyols tenen als Mossos d’Esquadra, Rob Wainwright, cap de l'Europol, ha instat les policies i les agències europees d'intel·ligència a treballar plegats. Que en prenguin nota els destinataris del missatge.

[postveritat] Malgrat la claredat comunicativa, la transparència, l'accessibilitat, el multilingüisme... és difícil fer front a les mentides que s'han anat vessant, especialment si no es vol entrar en un joc de desmentiments continus que propiciaria una imatge de confrontació a la defensiva i no transmetria la tranquil·litat volguda. Correspon a cada mitjà fer les comprovacions per saber què transmet! El discurs únic que arriba a la majoria dels espanyols ha permès que molts creguin coses malgrat l'evidència que no són certes. En això consisteix la postveritat, que fa possible que la repetició d'un argument o un fet acabi quallant en aquells que no poden contrastar la informació o bé en aquells que ja els va bé triar una explicació entre les disponibles per tal de satisfer el seu apriorisme ideològic. Des del primer moment els mitjans espanyols s'hi van abocar amb la manipulació de les declaracions de Puigdemont per intentar fer creure que feia ús dels atemptats per a interessos polítics, fet que fins i tot va donar lloc a un lamentable acudit. [vegeu article d'actualitat sobre la postveritat]

[falsedats] S'han dit mentides com que la CIA o la policia belga van alertar els Mossos; que el Ministeri havia demanat a l'Ajuntament que instal·lés bolards a la Rambla; que els Mossos tenien accés a la informació de seguretat; que l'ANC es va infiltrar a la manifestació per manipular-la; que la Guàrdia Civil va demanar la incorporació dels seus TEDAX a la investigació d'Alcanar; o que la jutgessa d'Alcanar ja va anticipar el que amagava l'explosió. "Tres o quatre diaris van inoculant la idea que això s'hauria pogut evitar. Hi ha qui posa flors i hi ha qui posa merda", ha declarat Trapero.

[manipulacions] I per descomptat, les manipulacions de fotos, que han estat una constant al llarg de tot el procés català: Alberto Estévez, fotògraf de l’agència Efe i autor de la foto de portada de ‘La Razón’, denuncia la manipulació del diari. També les fotos falses dels cinturons d'explosius d'Antena 3! O les imatges distribuïdes per la Casa Reial on el photoshop ha fet emblanquir totes les pancartes. Però la manipulació més greu ve de la Sexta, ja que ha incorporat crits d'independència en un vídeo de la manifestació, els quals tots els presents sabem que no es van produir. És molt greu ja que, amb una falsedat plenament conscient, intenta construir el relat segons el qual que el món independentista va intentar apropiar-se de la manifestació per als seus interessos.

Retallo de Jordi Borràs la descripció del que van dir alguns mitjans de la premsa espanyola, una caverna que cada dia és més gran i que va intentar barrejar l'atemptat amb l'independentisme des de sols unes hores després de l'atemptat:

Comencem amb l'article de Lluís Bassets a El País de l'endemà de l'atemptat. El director adjunt d'aquest rotatiu barrejava amb poques paraules i encara menys vergonya, la crítica al turisme, l'independentisme i l'atropellament massiu a la Rambla: «Les expressions i pintades que designen als turistes com terroristes han trobat un ressò sinistre en l'atemptat d'ahir. Segur que els seus eixelebrats autors no van arribar tan lluny en la seva imaginació (...) Però l'efecte sagnant hi és, a pocs dies de les apel·lacions contra els estrangers. El més suau que es pot dir és que hi ha una frivolitat irresponsable i en bona part culpable en les organitzacions polítiques que han emprès aquestes campanyes d'agitació de caire xenòfob i, lògicament, també en els que s'associen amb ells o requereixen els seus vots parlamentaris». L'editorial d'aquest mateix diari del dia 19 tampoc es quedava curta: «Un atac d'aquesta magnitud ha de ser un toc d'alerta que retorni a la realitat a les forces polítiques catalanes que, des del Govern, el Parlament o els moviments per la independència han fet de la quimera secessionista la sola i única activitat de l'agenda política catalana en els últims anys. És hora d'acabar amb les absurditats democràtiques».

I d'El País a l'editorial d'El Mundo del 18 d'agost, vinculant immigració i terrorisme i culpant-ne, com no podia ser d'una altra manera, les polítiques del Govern català: «Catalunya és l'autonomia on, segons els serveis d'informació de l'Estat, la comunitat islàmica mostra més símptomes de fonamentalisme i manté més vincles amb grups extremistes arreu d'Europa (...) Aquestes dades haurien de fer reflexionar a les autoritats catalanes sobre una política d'acollida on han primat de vegades els interessos electoralistes, vinculats a l'independentisme, sobre la seguretat nacional». En la mateixa línia, però sense tants pèls a la llengua, el rotatiu espanyol contraatacava unes hores després: «Avui no podem oblidar com el nacionalisme ha anat engreixant una veritable bomba en afavorir l'arribada d'immigrants de països musulmans davant dels de països hispanoparlants, com a part de l'estratègia de ruptura d'Espanya. Així, s'ha contribuït a convertir Catalunya en un dels centres neuràlgics per a grups salafistes». Pocs dies després, a la secció d'opinió d'aquest diari, Luís Miguel Fuentes disparava a boca de canó: «Parlar de la garlanda de sang que es posa el procés (...) dels quals claven la seva bandera a la flonjor dels morts com en una pila d'algues».

Canviem de mitjà i endinsem-nos al sempre moderat ABC, on Hermann Tertsch hi vomitava això el mateix dia de la manifestació: «El separatisme ha estat determinant perquè hi hagués morts. I els separatistes han demostrat que posen en perill les vides dels espanyols per negar la mínima lleialtat a l'Estat i la Nació (...) Hem arribat al final del camí amb les pallassades. I és qüestió de vida o mort».