[ARTICLE] La vergonya de l'Operació Catalunya. No oblidem

En aquest país ja no es pot parlar de temes ètics sense conèixer quina trama es va ordir des del Ministeri d'Interior per alterar les condicions democràtiques i l'estat de dret. Com diu José Antich a El Nacional, potser, el muntatge polític per eliminar una opció democràtica més important que ha sortit a la llum a Europa occidental en diverses dècades.

Jaume Roures va tenir la valentia de convertir-ho en un magnífic reportatge, Las Cloacas de Interior, que a Catalunya va tenir un rècord d'audiència impressionant mentre que a Espanya, ni les televisions anomenades progressistes s'han atrevit a mostrar-lo a l'audiència. Segueix Antich: La gravetat del que hem anat sabent ha estat directament proporcional als esforços per córrer una cortina que segrestés el debat públic en nom de la salvaguarda d'Espanya. Amb una idea compartida per molts dels presumptes malfactors que en nom de la unitat de la pàtria tot era permès. Allò que un compareixent en una d'aquestes comissions quan va ser preguntat directament per un diputat sobre "Què faria vostè per la unitat d'Espanya?" va respondre sense pensar-s'ho: tot.

A qui més cal agrair el paper és als periodistes que encara creuen en la professió, que l'exerceixen amb vocació, i que va anar estirant dels fils fins a destapar un dels escàndols més enormes de la democràcia espanyola i que posen en qüestió els seus fonaments ètics i democràtics. S'ha pretès acabar amb la vida política d'oponents i liquidar les opcions polítiques que els resultaven molestes fruit de les apostes de radicalitat democràtica que aportaven.

L'Operació Catalunya ha pretès carregar-se el procés sobiranista català per la via de fer aflorar males pràctiques reals o inventades. Les inventades s'han fet sense cap escrúpol i han alterat els resultats electorals de les darreres convocatòries. Les reals han servit per a destapar situacions que, si com sembla se sabien, s'havien volgut tenir tapades en espera de quan fos el moment. S'ha jugat amb la ciutadania, amb la justícia, amb la democràcia, tot ha trontollat.  

Després de diversos mesos de compareixences, dilluns es va tancar la comissió d'investigació del Parlament sobre la denominada Operació Catalunya. I va tancar-se amb la incompareixença reiterada d'onze persones que havien estat citades, com ara Mariano Rajoy, Jorge Fernández Díaz, José Manuel Villarejo, Eugenio Pino o Antonio Giménez Raso. Des de fa uns anys, la Constitució espanyola és morta a Catalunya, i malgrat la formalitat, tampoc no podem dir que tinguem un Estatut d'Autonomia. Potser és legal però no legítim, ja que no ha estat votat per la ciutadania. Han passat moltes coses. Els càrrecs públics i responsables policials espanyols consideren que ja no han de respectar les institucions catalanes. Estem al cap del carrer.

L'Operació Catalunya ha generat danys difícils de restituir. Però també ha contribuït a aclarir l'estat de situació. L'Estat s'ha cregut amb dret a fer servir totes les vies, legals i il·legals, transparents o opaques, ètiques o no ètiques, per fer descarrilar el procés sobiranista. Deuen haver considerat que hi havia raons d'estat més que suficients. Aquesta estratègia càustica d'Interior era el correlat necessari per a l'estratègia d'immobilisme polític de Mariano Rajoy, convençut que, sense aportar cap iniciativa política, el propi procés saltaria pels aires per esgotament o covardia dels actors o per desencantament social provocat per les falsedats divulgades per l'Operació Catalunya.

També cal dir que no solament l'entorn PP va jugar aquestes cartes. El 16 de novembre del 2012 el diari El Mundo publicà el famós presumpte informe de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal de la Policia Nacional, sense autoria concreta, que interferí en la campanya electoral. Posteriorment es va saber que va ser José Zaragoza, secretari d'organització del PSC, qui va enviar la filtració a El Mundo, condicionat al fet que sortís publicat el dia que electorament els interessava.

Malgrat la gravetat dels fets, l'Operació Catalunya difícilment tindrà conseqüències polítiques o judicials. Cap dels grans partits espanyols ho permetrà i el PP trobarà no solament de Ciudadanos sinó també de l'entorn socialista el suport per actuar amb nocturnitat davant el risc de perdre no solament la mamella sinó que caigui el castell de naips que sosté tots els seus privilegis.

El context de postveritat provoca que el context espanyol aquesta sigui una dada més, que es va sobreposant a moltes altres i que no genera un especial impacte. Per sort, a la societat catalana, sí que una part important té consciència de la gravetat del que va succeir. Saber el que va passar és fonamental per protegir-nos de la manca d'escrúpols en la política i, molt especialment, perquè en l'actual context sobiranista encara no ho hem vist tot i no ens podem imaginar quines altres il·legalitats pot cometre l'Estat espanyol des de les seves actives clavegueres. De ben segur que, amb aquesta o una altra denominació, l'Operació Catalunya segueix en marxa.