30.8.17

Cap por; més llibertat

[desafiaments] Catalunya és una societat preparada per als desafiaments del segle XXI en les dimensions econòmica, ambiental i social, malgrat que les seves aspiracions en veuen limitades de manera molt rellevant pel context estatal, com ara en aspectes energètics. Però centrem-nos en la part social.
[diversitat] A Catalunya hi conviuen moltes religions, moltes llengües i persones de diferents orígens. I conviuen de manera més que satisfactòria. La presència massiva de musulmans catalans manifestant-se són un testimoni més de la unitat en la diversitat. Ens queden per al record molt especialment la imatge emocionants de l’abraçada entre l’imam de Rubí i els pares d’un nen assassinat i també el discurs valent d’Hafida Oukabir, germana de dos dels terroristes de Ripoll.
[immigració] Catalunya va acollir en el deu anys previs a la crisi una quantitat enorme de persones vingudes de fora, percentualment més que cap altre país europeu com França o Alemanya, fet que podia constituir una amenaça a la cohesió social. Però no ha estat així. El caràcter català ha estat afaiçonat pel fet d'haver estat durant tot l'anterior mil·lenni una terra de pas i ho segueix sent en aquest. I l'acolliment d'onades d'immigració també ha estat constant i constitutiu de la nostra identitat nacional.
[integració] El model català d'acolliment ha estat molt més reeixit que el francès o el britànic, on encara s'han de referir a la immigració de 3a i 4a generació, expressió contradictòria que mostra les limitacions, en algun cas relacionades amb la supèrbia -la grandeur- provocada per l'ostentació de la pròpia superioritat. Cal tenir en compte que el perfil de jihadista francès correspon a un francès de pares francesos ex-delinqüent i que es radicalitza a la presó.
[estats] En els estats-nació que Europa ha heretat dels darrers tres segles, especialment , aquells de caràcter jacobí, que es creuen amb el dret d'anihilar totes les nacions subjacents per fer la nació de l'Estat, la integració passa per la negació de les identitats múltiples, és una assimilació que comporta un menyspreu dels altres. Ara podem confondre-ho amb eurocentrisme i reforçar el debat del xoc de civilitzacions, però un factor que dificulta la integració és el nacionalisme d'estat, fet singularment evident a França.
[Catalunya] A Catalunya hi ha mig milió de musulmans, i la crisi, que ha afectat tothom, ha afectat més les classes més modestes i específicament la immigració. Però no és el cas dels nois de Ripoll, que estaven perfectament integrats. No s'ha produït el que ha passat en altres llocs d'Europa on s'ha produït un còctel entre el sentiment de desarrelament i la manca de projecte personal. Ha estat algú de fora que ha tingut la capacitat de captar-los per a un grup sectari amb tècniques hàbils i ràpides.
[seguretat] La societat catalana, els municipis, les empreses, tothom ha fet la seva feina en sentit positiu i normalitzador. Però ha fallat la seguretat. Els Mossos d'Esquadra no han tingut accés a les informacions rellevants que podrien haver evitat l'atemptat. És més, la policia espanyola va alertar un grup jihadista que estava sent investigat pels Mossos, ara fa dos anys. La Constitució espanyola és morta a Catalunya: va morir amb la sentència de l'Estatut i mor de nou cada dia que l'Estat espanyol mostra la seva deslleialtat. Encara que per evitar alarmisme no s'expliqui, espero que hores d'ara el govern català estigui demanant urgentment al govern espanyol tota la resta d'informació sensible que se'ns ha estat ocultant i que posa en risc la seguretat dels catalans com a cap altre lloc d'Europa. És un miracle que no hagi passat res més greu.
[nacionalisme] Si els serveis secrets de la República francesa van atemptar contra un vaixell de Greenpeace, què ens ha de fer dubtar del que les clavegueres de l'Estat espanyol no poden fer? De fet, ho sabem: hem sabut -una part!- del que han fet aquests darrers anys per enfonsar Catalunya i dificultar així el procés independentista, malgrat que cap televisió espanyola important ha volgut emetre Las cloacas de Interior, mostrant l'Operació Catalunya. No és solament el risc de perdre el 20% del PIB i el 25% de les exportacions, és la deshonra de permetre que el seu antic imperi es trenqui un cop més. Les oligarquies que controlen l'Estat són hereves de les que fa cinc segles que tenen el control; hi ha uns sentiments a flor de pell que els portaran a fer el que sigui per evitar un procés democràtic i net. Per al 99% deu ser molt difícil d'imaginar que això pugui ser factible, però n'han donat prou proves i han dit que "de una crisis de sale; un atentado se supera; la disolución de España es irreversible" (Margallo, 2016, ministre d'Afers Estrangers).
[normalitat] Un cop passat el dol, la societat ha de tornar a la normalitat i les forces de seguretat han de seguir investigant, ara els lligams internacionals dels atemptats i també sobre els altres sospitosos que l'estat espanyol ha ocultat. I respecte a la política, la manera de tornar a la normalitat és reprendre el camí cap al referèndum de l'1 d'octubre. No solament com un acte de normalitat sinó perquè l'1-O conté el millor missatge: som una societat profundament democràtica on el futur es construeix entre tots.
[#NoTincPor] No tenim por dels terroristes. És a dir, no desenvoluparem una estratègia basada en la fòbia que ens porti a restringir llibertats i a crear un estat mental de fragilitat permanent. Això és el volen els terroristes. Però tampoc tenim por a un Estat que ha construït una estratègia política respecte a Catalunya on una de les potes és mostrar que el monopoli de la seguretat recau en l'Estat i que sortir-ne és quedar a la intempèrie. Ara ja sabem que fora de l'Estat espanyol podem estar sinó igual fins i tot més segurs: en llibertats ningú ho posa en dubte; en cohesió social sembla evident; en seguretat ara s'ha entès que també millor defensar nosaltres els nostres interessos. Cap por a la llibertat.
[corresponsabilitat] I ara a seguir treballant. Segur que caldrà augmentar la corresponsabilitat de tots els agents implicats, de tota la societat, però molt especialment del propi col·lectiu musulmà. La immensa majoria de seguidors de l’islam no són violents, alhora que seria il·lús pretendre que la solució provindrà de fora d'ells mateixos, que se'ls podrà imposar. Ni als col·lectius ni al conjunt de l'islam. Ja hem vist que les accions bel·ligerants no han aportat pau estable, sinó que cal fer possible que el propi islam aïlli i denunciï els extremistes, alhora que integrar sense la més mínima recança els musulmans que ho desitgin. Però al costat d'això, sense bonisme, calen actuacions contundents i penes exemplars  per als qui no actuïn respectant els principis democràtics de què s’ha dotat Occident.

PD: com diu Vicenç Villatoro, Ripoll no és la banlieue de París. Hi ha una idea molt francesa segons la qual el jihadisme europeu és marginació social disfressada d’ideologia totalitària. Quan mires el cas de Ripoll, la sensació és la contrària. El que més pesa és el factor ideològic, la ideologia que trameten alguns imams, no pas tots. L’imam és la clau. I llavors, dues preguntes. Qui els envia, a aquests imams, que fan el que fan? I per què, sabent com era aquest imam, ningú no va avisar les autoritats catalanes i de Ripoll?

0 comentaris: