26.5.20

[ARTICLE] Responsabilitat envers el cosmos o responsabilitat envers la societat?


La responsabilitat social s’expressa “envers”
L’ètica és el valor suprem de la responsabilitat social (RSE o RSC), com a principi fonamental juntament amb la sostenibilitat, un concepte orientat als resultats però que també pot incorporar una càrrega d’actituds de contenció, modèstia, senzillesa, frugalitat, eficiència...
La responsabilitat social és una metodologia, en tant que enfocament de gestió, que comporta, entre altres, l’establiment d’un compromís, això és, la formalització de l’assumpció voluntària i conscient d’uns deures davant de la societat.
Aquest compromís va més enllà dels deures que l’organització té davant la llei, si bé podem considerar com a positiu que la responsabilitat social també incorpori la responsabilitat legal, és a dir, que els deures per obligació siguin incorporats en l’esfera del que és una voluntat lliure i conscient de l’organització en la mesura que siguin entesos no merament com un compliment per força sinó com a part de la responsabilitat davant la societat que aquesta ha consensuat i s’ha volgut autoimposar per mitjà del poder legislatiu.
A banda de la responsabilitat envers la llei i envers la societat, encara podria haver altres envers: una persona pot sentir que té una responsabilitat transcendent, davant la divinitat, per exemple. També podríem assumir que hom té una responsabilitat envers un mateix, envers la seva coherència, envers la seva dignitat. Però sovint aquestes responsabilitats o compromisos s’expressen envers un agent extern, i és aquesta tensió la que fa possible un diàleg, especialment quan ja no tot queda establert i relligat per mitjà de textos sagrats. A les societats occidentals -líquides i on cohabiten valors oposats- , el diàleg envers l’altre forma part d’una actitud més responsable i sostenible que no el monòleg, l’afirmació inamovible i sovint intolerant.
Si en diem responsabilitat social i no merament responsabilitat és per aquest envers. En la responsabilitat social com a metodologia l’altre sempre hi és present, perquè no parlem merament d’ètica com a concepte abstracte o ideal sinó d’aplicar un enfocament ètic a la nostra interrelació amb l’entorn.

El compromís
La metodologia de la responsabilitat social també comporta tanmateix un element sovint poc considerat: no n’hi ha prou a actuar de manera ètica envers els grups d’interès sinó que cal la formalització del compromís. Algú pot considerar que en presència fàctica d’una conducta ètica no hi ha motiu per reclamar un compromís formal. De fet, hi ha qui no comprèn per què existeix un concepte responsabilitat social diferenciat del d’ètica empresarial. La clau rau que ens referim a una metodologia determinada.
Les organitzacions són susceptibles d’experimentar discontinuïtats en l’exercici de llur ciutadania corporativa, en la manera com interactuen amb la societat fruit de les seves polítiques internes, la reacció a canvis contextuals, o les aliances variables i dinàmiques, en tant que el seu funcionament és el resultat d’una decisió en la qual intervenen diferents persones i que el mateix relleu d’aquestes pot suposar canvis significatius.
I sobretot, la formalització del compromís forma part de la transparència. Seria una visió molt pobre i mecanicista de la transparència limitar-la rendir comptes del comportament corporatiu sense explicitar quin era el patró de conducta desitjat, el qual inclou els compromisos, més assimilables a les polítiques, i els objectius que s’haguessin marcat per al període.
L’RSE d’una organització no es pot reduir a la conducta corporativa resultat de la mitjana del sentit ètic del conjunt de les persones que la integren sinó que es tracta d’una política vinculada als valors corporatius i, cada vegada més, fins a tot a un sentit de propòsit empresarial.
Així, la formalització del compromís és exigible a una organització que pretengui atènyer l’excel·lència social. I d’alguna manera a tota aquella que pretengui interactuar amb organitzacions excel·lents que mostrin un capteniment respecte les garanties ètiques dels grups d’interès, entre els quals molt especialment els proveïdors.
Permeteu-nos que fem referència a l'origen etimològic del mot responsabilitat per explicar que fins i tot en el sentit originari requeria la formalització d’un compromís. L'arrel protoindoeuropea spend/spond volia dir fer un ritus per establir lliurement un compromís. En posar el re- al davant, vol dir, doncs, tornar a mostrar el compromís, fer-lo viu en el present i oferir-lo al futur. Malauradament, el sentit col·loquial del verb respondre, o l’aplicació pobre que sovint es fa del diàleg amb els grups d'interès, fa que algunes persones en perverteixin el sentit i l’assimilin a contestar o replicar. [vegeu vídeo de 2min en català, castellà o anglès]

La transparència
I el compromís ha de ser públic, transparent, no és un protocol intern ni un rés íntim. Fixeu-vos que la paraula compromís ens mostra que es tracta d’una promesa feta mútuament amb algú (con-) o davant d’algú que actuarà de testimoni. Fins i tot, el mateix testimoni, amb una ‘r’ perduda, prové de *terstis que vol dir literalment estar tres, és a dir, una tercera part no afectada que presencia i dona fe de la formalització del compromís. Sense publicitat del compromís, aquest pot ser responsabilitat davant el cosmos però no responsabilitat davant la societat, amb el risc que, malgrat les bones intencions, derivi cap una responsabilitat cosmètica. [vegeu vídeo d’1min sobre etimologia de cosmètica]
Si parlem de la metodologia de la responsabilitat social, ens referim, doncs, a la formalització d’un compromís, que té com a valors fonamentals l’ètica i la sostenibilitat, i que pren forma davant dels grups d’interès. [vegeu definició a Responsabilitat Global]

Josep Maria Canyelles
Maig 2020

0 comentaris: