11.1.15

Katmandú i "La-que-té-cura-de-Clinton"

Ahir vaig veure per TV3 Katmandú, un mirall al cel (títol original Katmandú, un espejo en el cielo), pel·lícula dirigida per Icíar Bollaín l'any 2011, basant-se en la vida de Victòria Subirana [vegeu argument a sota].

Em sembla que força gent coincideix que un dels moments de més emoció de la pel·lícula, és quan la mestra aconsegueix que una nena recuperi i digui el seu nom, Badima, com a símbol de la recuperació de la identitat i la dignitat per mitjà de l'educació.

Unes escenes abans, la Laia, la mestra, havia preguntat a una nena quin era el seu nom. Solament podia entendre un nom inicial, Salam, però no la resta del que la nena deia associat al nom. Una mestra local li va traduir: el nom que la nena deia era literalment "la que té cura de Salam", ja que quan va néixer el seu germà Salam, com era tradició, la nena perdia el seu nom i passava a ser anomenada com la que acompanya i té cura del seu germà.

En la pel·lícula, la mestra convida la nena a mirar-se al mirall i a dibuixar-se, com manera simbòlica de camí d'introspecció i de recuperació de la identitat. L'èxit es produeix quan un dia la nena li diu el seu nom real.

La situació em va recordar la que viuen la majoria de dones dels països anglosaxons, entre d'altres, on la dona perd el seu cognom i passa a adquirir el del marit, perdent alhora la seva identitat i dignitat. Em sembla curiós que aquelles dues escenes puguin simbolitzar i sintetitzar bona part del missatge del film, quan alhora no està tan lluny del que es produeix en situacions de països occidentals.

Diuen que les dones occidentals no ho viuen com una pèrdua de la dignitat... com bona part de les noies hindús, que també creuen que és un tema cultural més. Diuen que en alguns països és una opció i no una obligació, com també ho són les castes de la pel·lícula, que ja no existeixen legalment a l'Índia des de fa dècades però la cultura impedeix canviar la realitat de la vida quotidiana. Algú pot dir que el context no permet establir la comparació, però és que precisament el context radicalment diferent és el que fa radicalment difícil de comprendre aquesta indignitat de la dona occidental.

Fa set anys vaig fer un altre article parlant d'aquest mateix tema (7.3.08 Hillary Clinton...? Doncs Bill Rodham!), on deia:
Països com França o Anglaterra també tenen pràctiques iguals.. Entre els grans, Alemanya no. Alguns incorporen el cognom del marit per mitjà de la preposició “de”, fet que indica un ignominiós sentit de propietat. A l’estat espanyol, on la descendència porta els dos cognoms, el de la via paterna i el de la via materna, els canvis legals permeten avui fins i tot alterar l’ordre d’aquests i posar primer el de la mare i després el del pare. A Catalunya, a més, es manté la tradició de posar la conjunció “i” per a unir els dos cognoms en un símbol d’igualtat.
Suposo que si en lloc de passar de Hillary Rodham a Hillary Clinton hagués passat a "La-que-té-cura-de-Clinton", seguint el model hindú, la indignitat es veuria més nítidament. Però fixem-nos que una cosa és perdre el nom quan ets una nena i l'altra quan és una dona i una professional. En aquest sentit, també deia en aquell article:
I tornem al món d’Internet. Disposar de dos cognoms facilita una identitat diferent, que persones d’altres països no poden aconseguir. I poder canviar l’ordre permet guanyar identitat si es dóna el cas que el cognom patern és molt habitual i el matern és més singular. És a dir, que el nom pot donar joc i la identitat té marge per a modular-se. Però renunciar al propi cognom és una pèrdua d’identitat i de dignitat.  

Argument (extret de la viquipèdia): Laia, una jove mestra catalana es trasllada a Katmandú a principi dels anys 90, com a voluntària en una escola local. Descobreix una pobresa extrema i un panorama educatiu desolador que, a més, exclou els més necessitats. Després de casar-se per legalitzar la seva situació, s’embarca en un ambiciós projecte educatiu als barris de barraques de la ciutat, adonant-se que li cal ajuda per fer-lo realitat. Al mateix temps, de forma inesperada, s’enamora del seu marit. Amb la seva amiga i jove mestra Sharmila, la Laia emprèn un nou projecte que l’allunyarà del seu company, però que l’unirà per sempre a Sharmila i a la petita Kushila en un viatge personal que l’endinsarà cap a la societat nepalesa i també, cap al fons de si mateixa. Història basada en la història real de Victòria Subirana (1959), una catalana que va descobrir que la seva feina era molt més útil en un país sense alfabetitzar.

0 comentaris: