26.1.18

Un contacte amb la llengua quítxua aprofitant l'estada al Perú

La meva estada al Perú m'ha permès fer una aproximació a la llengua precolombina més important que s'hi parla, el quítxua, que té uns 10 milions de parlants entre Colòmbia, Equador, el Perú, Bolívia, Xile i l'Argentina.

En català en diem quítxua, com també se'n diu a Equador, a Colòmbia i a Argentina (quichua), però al Perú i a Bolívia en diuen quechua. En la pròpia llengua quítxua se'n diu Runa Simi (que vol dir 'la llengua de l'home').

La variació dialectal és actualment bastant forta a causa de la incomunicació tradicional entre les diferents àrees en què es parla. El domini de Castella va minoritzar la llengua pròpia ja que molts parlants van morir amb la conquesta i després, sobretot amb els borbons, el quítxua va ser especialment prohibit.

Vaig interessar-me per poder disposar d'algun material bàsic per aprendre les paraules més importants i no en vaig trobar cap. Les empreses de turisme no disposen de cap document que et permeti comprendre ni que sigui les 100 paraules més importants. Les he hagut d'anar aprenent sobre la marxa: wasi (casa), picchu (muntanya), inti (sol), killa (lluna), apu (esperit de la muntanya)... Vaig anar a una escola de quítxua i a una llibreria i alguna cosa que havien tingut s'havia esgotat. Finalment vaig comprar un petit diccionari si bé excessiu per al meu interès de turista sensible amb les cultures que visito.

Per cert, em va saber greu que en els llocs turístics el quítxua no fos present en les indicacions pràctiques, més enllà dels topònims. Per exemple, a la foto podeu veure la indicació de sortida del Machu Picchu expressada en anglès i castellà. Què costava haver posat també Lloqsina, sortida en llengua quítxua?

Jo, com a turista, tinc necessitat que estiguin en alguna llengua comprensible per a mi. Però això no impedeix que també estiguin en la llengua local. És més, en la llengua dels que van edificar el poblat que estem visitant, que estan explotant i que tants ingressos els genera.

Jo com a turista respectuós amb les identitats espero dels gestors dels indrets que visito un mínim de respecte a la seva pròpia història, identitat i cultura. I crec que els actuals parlants de quítxua s'ho mereixen. Estem trepitjant allò que van fer els seus avantpassats.

És més, jo no vull tenir la sensació que per culpa del turisme -jo i uns milers més que estem avui al Machu Picchu- la llengua local es fa prescindible perquè a nosaltres no ens faci cap falta. Crec que els turistes hem de reclamar un mínim de dignitat i d'autoestima als gestors locals. L'absència de la llengua local em va generar distància emocional, em va semblar una mica més un decorat de cartró-pedra per als turistes que sols consumim, gaudim, fem fotos, depredem...

Tornant a les característiques de la llengua, sols algunes observacions que vull compartir:
  • És una llengua amb molt paladar: està carregadissima de sons palatals, sobretot ll, tx i ny (amb grafies castellanes ll, ch i ñ): llilli (victòria), lliklla (capa), lliphlli (reflex, flaix),  llulla (fals, mentida), ñañi (tranquil)...
  • Algunes paraules ens resulten conegudes. Especialment pacha (terra, món, temps, natura...) o pacha mama (la mare terra). També inti (sol), potser pel grup xilè Inti Illimani. O la papa (patata), la kinuwa (quinoa)...
  • Altres perquè els mots que nosaltres fem servir tenen origen quítxua: còndor, de kuntur, alpaca, d'allpaka...
  • He descobert alguns mots que, pel fet de ser inexistents abans de la descoberta, són adaptacions del mot castellà, com ara uwiha o asnu/wuru per ovella i ruc. Awtu o karru per cotxe. Lata per metall i liwru per llibre. O Dyus i anqil per Déu i àngel. Parlay és parlar i llenguatge. L'oceà Pacífic és el Pasiphiku mama qucha (llac mare pacífic).
  • En altres casos no han copiat sinó que han innovat: avió és lata pisqu (ocell de metall) i bicicleta és lata wuru (burro de metall). Per cert, el pisqu (moixó, ocell) també els serveix per referir-se al penis, com nosaltres amb el pardal.
  • He vist que coincideixen dues grafies, una d'antiga, feta a partir del castellà, i una de moderna, de manera que podem veure escrit huasi / wasi (casa), macchu / makchu (muntanya)...
    Sembla que hi ha un debat sobre quantes vocals ha de tenir, ja que es considera que segurament antigament sols en tenia tres, com l'àrab clàssic, a, i, u, si bé la grafia actual en mostra cinc, a, e, i, o, u, tal com tenen el castellà, el basc o el japonès. En la grafia de awtu i uwiha sols hi ha les tres vocals justament. La pobresa vocàlica pot anar acompanyada d'una gran riquesa consonàntica, i molt em temo que el quítxua té un munt de consonants amb matisos que per a nosaltres seria dificilíssim de pronunciar.
  • I finalent, un mot que em va resultar simpàtic és el que correspon a l'urinari: hispana. Fins i tot vaig fer un tuit amb l'analogia amb Can Felip, que és una manera tradicional de com a Catalunya es denomina la latrina ("anar a defecar") com a mostra d'animadversió al rei Felip V, que il·legalment va incomplir les Constitucions catalanes i les va derogar per annexionar la nostra nació a la legalitat de Castella fa tres segles :