[ARTICLE] Hi som a temps?

• Com a segona part de l'article "De l’Edèn a l’esclafament global", publico aquesta reflexió on situo en l'RSE / RSC una expectativa positiva, sobretot pels canvis que les empreses amb un major sentit de propòsit puguin generar en els altres actors.
• Defenso que el sector públic ha de recuperar un paper més rellevant però que sols serà possible si aborda un canvi radical, tan radical com començar a orientar-se al bé comú, que és l'orientació missional que li hauria de donar sentit.
  

[responsabilitat] Sempre som a temps de fer-ho millor i de limitar l’impacte antropogènic damunt el Planeta. Però com més triguem i més feble sigui la resposta més gran serà la inèrcia i les conseqüències en les generacions futures. Com va dir el SG de NU amb motiu de l’aprovació de l’Agenda 2030: som la primera generació que pot acabar amb la pobresa i l’última que pot evitar la destrucció del Planeta.

La nostra generació té una responsabilitat més que històrica, civilitzatòria. Treballar per minimitzar l’impacte dels nostres pares en els nostres néts. I nosaltres, alhora agents actius i agents passius: n’estem començant a patir les conseqüències i encara no tenim el coratge de canviar radicalment el nostre model d’activitat per minimitzar els impactes negatius i maximitzar els positius.

[implicació] Seguint el model de l’RSC, no n’hi ha prou amb fer les coses bé, ser més sostenibles o actuar amb ètica: cal assegurar-ho per mitjà del diàleg amb els grups d’interès, implicar-los, fer-los part de la solució, fomentar la innovació social, crear valor compartit. És cert que la ciència no és una opinió però cal baixar a peu de carrer i debatre, escoltar, donar respostes, assumir els desconeixements. Com més la ciència és percebuda com política o defensada com una religió més s’alimenta la desconfiança i el negacionisme.

Cal abordar alhora solucions macro (canvi de models productius i reconversió d’activitats econòmiques) i solucions micro (canvi d’estils de vida). Totes dues es realimenten. I el paper de les empreses com a creadores de nous models d’activitats sostenibles i promotores de valors emergents és central: les polítiques saben expressar més el “què no”, mentre que les empreses innovadores saben trobar el “què sí”. Deixem-los espai i actuem com a ciutadania que exerceix el seu vot cada dia en el consum.

[transparència] La celeritat que es requereix per al canvi i la complexitat de canviar tantes coses sense que es desmunti tot plegat converteix la transparència en alguna cosa més que el sentit burocràtic que ha adquirit. D’una transparència basada en obligacions legals de rendició de comptes i un mecanisme preventiu de males pràctiques, cal passar a una oportunitat de compartir coneixement i bones pràctiques.

El repte és tan immens i holístic que no és viable pensar que sols es pot actuar amb planificació oficial: cal desenvolupar la intel·ligència col·lectiva i interconnectar els nodes. La transparència és cabdal per afavorir que tots els actors puguin implicar-se en el repte.

[valor compartit] El màxim nivell de la responsabilitat d’una organització envers la societat és quan crea valor compartit partint de l’ètica i generant sostenibilitat. És a dir que crea simultàniament valor econòmic i valor social i fa créixer en la seva esfera d’influència la capacitat d’exercir aquesta responsabilitat.

En un territori socialment responsable diferents actors aborden els reptes de la comunitat per mitjà de la col·laboració i la innovació social. Ara el territori és el Planeta i cal generar moltes interaccions perquè les solucions apareguin orgànicament, adaptades als diferents contextos, amb la màxima diversitat, generant aprenentatges compartits. Per això la pregunta no és tant si hi som a temps sinó si en sabrem prou.

[activisme] Hi ha una part emergent del món empresarial, encara petita però ja significativa, que se sent amb seguretat, amb energia i amb prou sentit de propòsit per fer nous passos. Algunes han començat fins i tot a fer activisme empresarial, ocupant espais que anys enrere haurien estat més propis i exclusions del sector públic i el sector social. Cap part per ella mateixa és la solució però la confluència de diverses parts que actuïn amb determinació poden alterar el posicionament de les altres.  

Vull creure que el sector públic haurà de reaccionar i renovar-se per orientar-se al bé comú. Ho desitjo i ho considero un requeriment de salut democràtica imprescindible. Però també crec que sols ho farà si hi ha una pressió prou forta de la societat civil. I les ONG ja han assolit el clímax del seu potencial de canvi. Nous actors amb més poder han de situar-se en el tauler, en un moment en què tenim dos grans poders que juguen a la contra: mitjans de comunicació i xarxes socials.   

En síntesi, el sector públic ha de recuperar un paper més rellevant però que sols serà possible si aborda un canvi radical, tan radical com començar a orientar-se al bé comú, que és l'orientació missional que li hauria de donar sentit. I el compromís creixent per part d'una part del món empresarial, sumat al segment de ciutadania més conscient i compromesa, pot esdevenir decisiu, juntament amb les organitzacions que des de la societat civil han facilitat i sovint han liderat la presa de consciència.