Aquest any en fem 50! Som la Collita del 66

Enguany faig 50 anys. I per primer cop a Vilanova i la Geltrú s'ha donat el cas que representants dels que anaven a les diverses escoles s'han ajuntat per fer una celebració conjunta: un sopar exclusiu per als nascuts el 1966 i que van estudiar a la capital del Garraf.

Com diu el Diari de Vilanova, un grup de vilanovins i vilanovines vol celebrar el seu cinquantè aniversari reunint-se amb els màxims de coetanis possibles i festejar aquesta efemèride d’una manera especial. Aquest grup calcula que hi ha unes 1.100 persones nascudes l’any 1966 que estan empadronades a Vilanova.

Avui dia, amb les xarxes socials és més fàcil que abans mirar de localitzar la gent. I també més difícil d'esquivar la pressió per part d'aquells que no els vingui de gust!  El grup s'ha batejat amb el nom de Collita del 66, i s'ha creat una pàgina de facebook.


Jo hi aniré! Aquest cap de setmana ja he comprat el tiquet i fins i tot han immortalitzat el moment amb una foto penjada a les xarxes socials per anar fent boca i anar fent caliu.

El 50, un número rodó que cal celebrar

Recordo que a partir dels trenta i tants anys vaig començar a tenir els primers oblits de quants anys tenia, un amunt un avall. Sobta quan et passa i penses que mai arribaria aquest moment. Als 40 ja va ser més greu, fins al punt que un dia vaig haver de dir l'edat en un supermercat Condis per algun sorteig. Vaig dir 44. Tot seguit em demanen la data de naixement i amablement em fan saber que en tinc 46. Agafa't fort, que el pendent fa accelerar.

El cas és que a partir dels 35 els guarismes van perdre la màgia rutilant que havien tingut, i el pas dels anys augmentaven la pressió de certs comptes enrere sobre allò que mai tens temps de fer. Una d'aquestes coses era l'exercici físic. No tenia temps ni em venia gaire de gust, més enllà d'agafar la bici de muntanya de tant en tant. Però vaig anar dient-me a mi mateix que quan arribés als 50 sí que començaria a fer exercici per a afrontar amb més salut la segona part del meu periple particular. Ja em vaig posar la tanca ben lluny, però tot arriba.

De fet, el dia que feia 45 anys vaig estar casualment preparant un mapa de tots els projectes que tenia per davant i que volia escometre en el futur. A l'endemà vaig adonar-me que els 45 potser eren l'equador real de la vida, en un moment en què potser podem aspirar a viure fins als 90. Acabava de fer el meu full de ruta per a la segona part de la vida. Malauradament, diferents circumstàncies personals i familiars, d'estrés i de salut, de feina i saturació... van provocar-me un trencament que em va limitar durant ben bé dos o tres anys. Ara, refet, estic en la senda per complir el repte i començar a fer salut a tots els nivells. Vull arribar als 50, aquest agost, amb el millor estat de forma almenys dels darrers quinze anys i sobretot amb una millor capacitat de gestionar la salut.

Gestionar el canvi

És ben cert que a mesura que ens fem grans ens resulta més difícil canviar, ens fem més resistents al canvi. En el cas d'un consultor que es dedica a receptar el canvi a les organitzacions pot fregar la incoherència si alhora ell mateix no és capaç de practicar aquest caràcter procliu a la gestió del canvi que totes les organitzacions haurien de mantenir viu.

Vaig llegir que s'havia demostrat que era fals que les neurones, com a part de l'envelliment, ja perdien la plasticitat i fins i tot que no en podien néixer de noves. Desconec aquest terreny, però vindria a dir que si entrenem el cervell el podem mantenir més actiu, amb menys envelliment. I per això, cal sotmetre'l al canvi, a haver-se d'adaptar a noves circumstàncies. Les rutines que conformen el nostre cervell ens acaben manant i ja no som nosaltres sinó una programació que s'ha apropiat de nosaltres. Les nostres neures d'aquell que jo vaig ser fa uns anys governen per elles mateixes el qui jo sóc avui i em limiten la capacitat de decidir qui vull ser jo demà.

És per això que, de manera modesta, intento gestionar el canvi a nivell personal. De manera conscient. Potser en aspectes poc fonamentals, però com a part d'una voluntat de tenir la ment i el cos oberts a noves experiències, a noves reflexions, a nous coneixements.

En aquest sentit, ara fa dos anys després de llegir un informe d'una ONG sobre l'impacte del sector del cafè i també del sucre vaig decidir deixar de consumir-ne. Eren dades conegudes, res nou. I també són coneguts els seus efectes en la salut. Vaig considerar que després de tant de llegir coses sobre aquests impactes em calia actuar en conseqüència. A començament d'any vaig decidir deixar de tenir cotxe particular (Adéu cotxe! Durant el 2015 he executat la decisió de deixar de tenir vehicle privat). I ara fa mig any també vaig decidir de minimitzar la ingesta de gluten, fet que he notat en el meu estat físic. A partir de l'1 de setembre vaig iniciar, tal com havia anunciat, una aplicació de criteris de reforma horària a nivell personals i de les organitzacions on tingués capacitat d'influència (Compromís personal i professional en la Reforma horària).

Són exemples d'algunes accions amb les que intento fer que la gestió del canvi formi part del meu dia a dia, amb petits canvis que estan induïts des d'una opció per la salut, per la sostenibilitat, per l'ètica, per la responsabilitat social... però que en el marc d'aquesta reflexió vull situar com part de la gestió del canvi a nivell personal. I nous reptes que exploro per seguir mantenint la tensió que requerim per a no adormir-nos en la nostra vitalitat.