18.9.17

He enviat una carta als meus veïns per compartir com veig el moment #1oct

Amb motiu de l'inici de campanya pel Referèndum de l'1 d'octubre he escrit una carta per enviar als meus veïns. La comparteixo aquí.

Hola, veí! Hola, veïna!



Sóc el Josep Maria del 4t 2a. Disculpeu la intromissió... però he pensat que enviar-vos aquesta nota era la manera més amable de compartir amb vosaltres el que sento aquests dies. No és res de l'edifici, no!

Estic vivint amb una enorme il·lusió aquests dies que ens han de portar a votar en el referèndum de l'1 d'octubre. Jo sóc dels del SÍ. Però sobretot em sento molt i molt orgullós de la capacitat de la gent d'aquest país de prendre la decisió pacífica i serena de votar i de no quedar-se al sofà veient-les passar.

Quan un semàfor porta hores en vermell, prudentment s'ha de saltar perquè potser s'ha espatllat! Hem de fer servir el sentit comú. Si les coses es fan amb bona voluntat, amb respecte, seguint principis democràtics, tot és possible. Em sembla una gran experiència democràtica el que estem vivint. Un aprenentatge per als nostres fills. Cal respecte a les lleis i a les persones, però cal ser digne i exercir la llibertat. Hi ha moments històrics que ens conviden a fer un salt més enllà, a emancipar-nos com a societat, a demostrar que estem al segle XXI.

Humilment, m'agradaria compartir el desig que tots anem a votar. Cadascú el que li vingui de gust, prenent la nostra decisió. Som una societat molt madura, capaç d'acceptar el resultat majoritari. És fantàstic que davant dels conflictes que veiem arreu del món, aquí majoritàriament i serenament siguem capaços d'acceptar que la decisió s'ha de prendre a les urnes.

Els catalans som un poble, amb gent molt diversa d'idees i d'orígens. Això ens fa més rics, més plurals, i també més complexos. I em sembla que en un poble com aquest, cal que les decisions sobre com ens hem de governar les prenguem nosaltres, els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, no des de fora. Amb la riquesa que generem i amb els reptes socials que tenim, nosaltres hem de decidir quines són les prioritats, si l'AVE o rodalies, si els bancs i les autopistes en fallida o les famílies amb necessitats, si les empreses que viuen del BOE o les pimes de l'economia productiva...

Ens passa una cosa molt rara. Vivim en un estat que ha renunciat a ser el nostre. En cap altre país civilitzat succeeix que l'Estat hagi renunciat a ser el teu estat, que vulgui perjudicar la teva economia, la teva cultura, la teva societat. I encara es pensaven que no passaria res? Que no reaccionaríem? Que la societat no es podria unir? Potser encara es pensen que tornant-nos una mica més dels nostres diners estarem agraïts. Ja no són els diners i les infraestructures. És la dignitat. I hem reaccionat molt positivament, sense fer cara d'emprenyats: hem respost amb un somriure, perquè ens han marcat el camí de la llibertat.

Res no serà igual. Fins i tot els que voteu no estareu col·laborant a fer un exercici de dignitat perquè estareu dient que tot no és acceptable i que, tant si ens quedem dins del Regne d'Espanya com si fem una República catalana, hem decidit que ja no ens poden trepitjar, que tenim uns drets, i que finalment la via democràtica és una porta que tenim per protegir-nos i, sobretot, per aspirar a fer un país millor, un país nou, un país que pensi més en el futur i en els nostres fills.

La democràcia és una actitud. La democràcia és creure-s'ho. La democràcia no se'ns concedeix, ens la guanyem. I el dia 1 d'octubre la conquerim. Fem-ho possible. Demostrem als nostres fills que la il·lusió farà possible de manera cívica i pacífica fer un país més just, més emprenedor, més sostenible, més transparent, més digne.

Josep Maria Canyelles

17.9.17

Sobre el Manifiesto Estafa Antidemocrática


 Texto íntegro: ‘1- O Estafa Antidemocrática’

[ca] Davant la publicació avui a El País del manifest unionista ‘1- O Estafa Antidemocrática’, he fet els següents tuits:

[es] Ante la publicación hoy en El País del manifiesto unionista ‘1- O Estafa Antidemocrática’, he hecho los siguientes  tuits:

El primero és indecente. El unionismo no permitió otra vía. No quiso el debate. Quiere acabar con sus adversarios

Sobre el segundo, lo dice la Com.de Venecia. Vuestra estrategia antidemocràtica es promover la abstención

Sobre el segundo, sí habrà un censo, no como en el referéndum de la Constitución Esp!

El tercero es falso: la oposición uso el TC para evitar el debate de fondo

El 4º es falso; se cambió la DUI por Referendum para asegurar voto democrático de todos

El 5º tergiversa: mayoría abs permite tener la iniciativa política para que la gente decida

Cualquier demócrata debe rechazar esta convocatoria". Acusáis de no demócratas por promover un referéndum?

"Hemos luchado contra el franquismo..." Eso os avala para imponer vuestra opción al pueblo de CAT por siglos?

"convencimiento de que es posible un futuro común" Y si queremos un futuro menos común y más libre? No podemos?

CAT: Derecho internacional a autodeterminación. ESP: según magistrado TS querellas no se ajustan a la legalidad

ESP és el estado q más se salta la ley según informe anual de la UE. Y tb incumple sentencias TC, alguna 18 veces. Queremos un Est.de derech

TODOS los pueblos tienen derecho a autodeterminarse, internamt o separandose. Y es normal que sea así no? SXXI! Sangre y semen reyes ya no

Avui dues pàgines de publicitat de l'... però en contra. Això sí que val? Aquesta és la seva igualtat davant la llei.

Tejero i pijoprogres manifesten compartir la mateixa fòbia a deixar q els CAT votin el seu futur


Text del Manifest:


Primero. La convocatoria no es transparente. Hecha mediante una “ley de referéndum” elaborada en secreto y a espaldas del Parlament. Aprobada a última hora, y sin tiempo para un debate sosegado que permita expresarse a todas las opciones en condiciones de igualdad.
Segundo. No establece un mínimo de participación. Pero se pretende que el resultado sea válido con solo un voto de diferencia, pudiendo hacer una declaración unilateral de independencia en 48 horas, sin el apoyo de una mayoría de la población catalana. A pocas semanas del 1-O no hay un censo oficial, lo que puede dar lugar a todo tipo de arbitrariedades.
Tercero. Se ha relegado y marginado a las fuerzas políticas de la oposición. Sustrayendo los más básicos derechos democráticos a los miembros del Parlament, cambiando el reglamento, acortando los tiempos e impidiendo el derecho a enmienda y el debate parlamentario. Y esto se hace utilizando una mayoría parlamentaria que no se corresponde ni con el 50% de los votos.
Cuarto. Han aprobado de forma “exprés”, en un solo día, tanto la “ley de referéndum” como las llamadas “leyes de desconexión”. Decisiones de transcendencia vital para toda la ciudadanía de Cataluña y las generaciones futuras pueden ser ejecutadas en cuestión de horas. No buscan que el pueblo catalán decida libre y conscientemente, sino una declaración unilateral de independencia.
Y quinto. El 1-O es una convocatoria unilateral. Puigdemont y su Govern dicen que actúan en nombre de la mayoría de la sociedad catalana, pero las fuerzas en las que se apoyan no representan más que el 36% del censo electoral.
Cualquier demócrata, sea cual sea su posición ante la independencia, debe rechazar esta convocatoria, impropia de una democracia y tramposa.
Por todo ello, los y las abajo firmantes, personas de izquierdas, de variada adscripción ideológica y de distintas culturas políticas, que hemos luchado por las libertades contra el franquismo, contra el terrorismo y contra la guerra, por los derechos de las mujeres y de las minorias sociales, y ahora contra los recortes, la corrupción y que rechazamos las políticas del gobierno de Rajoy, y con el convencimiento de que es posible un futuro común, libremente elegido, en el marco de un España plural donde estén reconocidas todas las identidades de los pueblos que la integran:
Rechazamos el 1-O como una estafa antidemocrática. Y llamamos a no participar en esta convocatoria, que es lo opuesto a un ejercicio de libre decisión del pueblo de Cataluña.

13.9.17

Els electors amb discapacitat visual podran votar en el Referèndum de l'1-O amb paperetes adaptades

El Govern de la Generalitat vol que el referèndum del proper 1 d’octubre tingui la màxima normalitat possible i en aquest sentit, al igual que la resta de convocatòries electorals, també hi haurà paperetes per a persones amb discapacitat visual perquè tothom pugui exercir el seu dret a vot.

 Hi haurà paperetes preparades per a persones amb discapacitat visual.

En absència d’aquestes paperetes, el president/a de la mesa electoral ajudarà aquestes persones a fer els passos necessaris per votar amb total imparcialitat.

També poden anar acompanyades d’una persona de confiança designada per la persona electora que les ajudi en el procés de votació, des de l’elecció i formalització de la papereta fins al lliurament d’aquesta papereta al president/a de la mesa.


En memòria de Montserrat Baró


Aquest cap de setmana ens ha deixat la Montserrat Baró. Va ser la fundadora de l’acidH, l’associació d’integració i desenvolupament d’intel·ligència límit, que encara presidia.

La Montserrat desprenia bondat i tenia una energia que destinava a lluitar per les persones de col·lectius especials. Durant molts anys va fer una gran tasca en l’intent d’equilibrar les injustícies i les desigualtats de la nostra societat. Va dedicar tota la seva vida a proporcionar felicitat i esperança a moltes d’aquelles persones que malauradament han tingut una condició personal o social quelcom menys afortunada. 

La vaig conèixer quan al 1994 ens va venir a veure a l'Institut Català del Voluntariat per posar en marxa una associació destinada a la intel·ligència límit, conegut en aquella època amb l'expressió borderline. Ens ho va explicar tot amb tanta energia que vam mirar de prestar-li tot el suport, tot tenia sentit, tot era llum, tot era il·lusió.

Molt temps després vaig tenir l'oportunitat de col·laborar-hi quan em va demanar que durant uns anys m'integrés al patronat de la Fundació acidH. Estar al costat de persones de tanta vàlua humana et fa sentir petit. Ella ens ha fet sentit molt petits davant tot el que ha contribuït a construir des del seu lideratge. Descansi en Pau i donem continuïtat a la seva obra per un dels col·lectius més oblidats, la intel·ligència límit.

Associació acidH. Associació Catalana d’Integració i Desenvolupament Humà. És una entitat declarada d’Utilitat Pública que des de 1994 treballa per l’atenció de les persones amb Intel·ligència Límit (IL) i discapacitat intel·lectual lleugera, la principal funció de la qual és la prestació de serveis per cobrir les seves necessitats a nivell social, laboral i formatiu i dedicada a millorar la seva qualitat de vida.

Fundació Privada Tutelar acidH. Neix el març de 1998 i dóna resposta a les demandes dels pares preocupats pel futur dels seus fills quan ells no hi siguin i a les situacions de desemparament i claudicació familiar. El seu objectiu és cobrir les necessitats de suport, protegir i garantir els drets i promoure l’autonomia de les persones amb IL i discapacitat intel·lectual lleu, d’acord amb les figures jurídiques de protecció previstes legalment.

 

10.9.17

Una nació minoritària dins l'estat ha de poder exercir el dret reconegut internacionalment a l'autodeterminació, creant si cal una legalitat excepcional

Catalunya és una minoria dins l'estat espanyol. Mai podrà fer valer els seus punts de vista en el context estatal. Si parlem de polítiques socials, on els ciutadans de Catalunya mostren un posicionament diferencial i més avançat que la resta de l'estat, sempre algú podrà arguir que s'ha de decidir entre tots els ciutadans de l'estat. Però què passa quan es parla estrictament de drets nacionals, com podria ser el dret civil o la cultura i la llengua pròpies? Els catalans no poden protegir la seva llengua perquè són minoria en un estat que considera que la llengua dels catalans no ha de tenir el mateix valor i reconeixement que la llengua castellana. En un estat confederal, els vots dels ciutadans es poden compensar amb el vot de les nacions que integren l'estat. Si en certs temes, les nacions com Catalunya i Euskadi són parts constituents que han de formar part de l'acord, es fa possible construir un model de governança més respectuós amb la diversitat.

La realitat és que l'estat espanyol no ha volgut avançar cap al reconeixement de la diversitat, ni formalment en àmbits simbòlics ni factualment en el dia a dia. És més, des del 23-F del 1981 allò de les nacionalitats que hi ha dins de l'estat, al costat de les regions, no s'ha tingut en consideració. I des de la segona legislatura d'Aznar, a Espanya s'ha imposat un pensament únic que reforça l'equiparació entre estat i nació, i que pretén liquidar el "problema catalán" en una generació, sota el convenciment que davant una "España va bien" els catalans hauran de sucumbir al "orgullo patrio" i definitivament apartar de la centralitat les veleïtats nacionalistes. Han volgut anar tan ràpid i han actuat amb tanta desconsideració que han aconseguit activar els ressorts d'un efecte contrari. Inicialment de defensa i ràpidament de desconnexió.

Catalunya és una nació mil·lenària dins d'Europa, i el fet que en els darrers tres segles no hagi pogut exercir la seva sobirania no suposa una pèrdua efectiva del dret a fer-ne ús. Les convencions internacionals estableixen el dret dels pobles a l'autodeterminació, i quan un poble com el català ha arribat a un punt de maduresa social per a voler-lo exercir, s'han de crear els marcs polítics per a poder-ho fer. Les institucions catalanes ho han intentat durant anys. Però la legitimitat s'ha esdevingut de manera més diàfana quan el Parlament de Catalunya ha disposat de la majoria absoluta partidària d'exercir el dret d'autodeterminació i quan sociològicament al voltant d'un 80% de la ciutadania considera que cal consultar el poble perquè es posicioni sobre quin futur vol per a Catalunya.

Hauria estat ideal trobar una fórmula pactada per a fer possible el referèndum. Però l'estat espanyol no ha volgut malgrat que la Constitució permetria cinc vies per a fer la consulta. Senzillament no es vol perquè no s'accepta de cap manera que els catalans puguin opinar, no s'accepta que de cap manera Catalunya pugui crear el seu propi estat. Arribats en aquest punt, l'única manera de donar resposta als anhels de la ciutadania expressats al carrer i a les urnes era sortir del marc mental espanyol i optar per crear la pròpia legalitat, que no s'oposa a l'espanyola en la mesura que aquesta es deu a les convencions internacionals que ha subscrit. Basant-se en criteris democràtics i seguint el dret reconegut dels pobles a l'autodeterminació, el Parlament de Catalunya ha aprovat una llei que ja no pot ser impugnada pel sistema polític espanyol.

Ara l'unionisme en ple -i també altres que volen nedar i guardar la roba- posa el crit al cel per la manera com es fer ús del reglament de la Cambra per a aprovar el marc jurídic que habilita per a fer el referèndum. I defensen els drets de la minoria en el Parlament. Quin cinisme més gran quan resulta que (a) és la minoria que representa Catalunya a l'estat espanyol la que ha estat trepitjada, no se li han permès exercir els seus drets i les majories han actuat amb impunitat, saltant-se les lleis (operació Catalunya) i trencant els pactes vigents des del 78 (sentència contra l'Estatut, que deslegitima l'Estatut, fa saltar pels aires la Constitució i fulmina els pactes del 78); i (b) quan resulta que han estat aquestes minories del Parlament que ara denuncien que no se'ls ha donat temps quan han estat precisament elles les que quan el van tenir uns mesos enrere no en van voler fer ús i van anar plegats al TC. El cinisme és extrem: no volen parlamentar, sols pretenen boicotejar per mitjà d'argúcies legalistes, i ara es queixen que la majoria parlamentària i la Mesa han forçat el Reglament. Quina pobresa d'arguments! La seva incoherència els delata.

L'estat espanyol actua amb la brigada Aranzadi, solament amb tàctiques judicials, sota el control d'un registrador de la Propietat, i parapetats rere les togues d'un Tribunal Constitucional que han desprestigiat absolutament. És curiós quan, a més, l'estat espanyol és el més incomplidor de la legislació a Europa, a més d'incomplir reiteradament les pròpies sentències del TC. No hi ha estratègia política, no hi ha voluntat ni capacitat de diàleg. Estaven convençuts de la seva victòria i no han preparat el terreny per a fer viable un espai de diàleg; han volat tots els ponts. Catalunya diu: encara ara podríem parar l'1-O si hi ha diàleg per fer un referèndum pactat, però els partits espanyolistes no poden canviar ni ara ni en els propers lustres un discurs que ha creat un sentiment molt profund a Espanya sobre la unitat, basada en el supremacisme i una incomprensió absoluta de Catalunya. Ara són presoners de la seva estratègia: han de castigar severament a alguns càrrecs públics i han d'evitar que el referèndum es porti a terme. I per això sols els queden les intervencions de la Guàrdia civil i infiltrar provocadors que generin accions violentes, cosa que podríem veure aquest 11 de setembre. Per això és tan important no caure en cap provocació i ser molt cauts. Ja estan preparant el terreny en aquest sentit anunciant violència, quan sempre en cinc anys de manifestacions multitudinàries s'ha donat mostra exemplar de civisme i convivència.

És cert que hauria anat molt bé disposar d'una majoria més sòlida per a concloure el procés. Però podíem aguantar més l'embat de l'estat? Es pot suportar molts més anys les pèrdues econòmiques i d'oportunitats que provoca l'estat? Es pot conviure molts més anys sotmès a qui et vol fer desaparèixer com a poble? Es pot seguir rendint vassallatge a qui no es comporta amb els paràmetres democràtics que s'espera d'un estat al segle XXI? Sigui quin sigui el resultat, Catalunya haurà exercit la seva autodeterminació i -si es pot concloure- haurà contribuït a fer saltar pels aires el règim corrupte del 78. Ara tot depèn de dos factors: què pugui arribar a fer l'estat espanyol per a posar traves al referèndum tractant de retirar alguna urna o generant conats de violència; i el més important, la ciutadania que vagi a exercir el vot.

Aznar va presagiar que abans es trencaria Catalunya que Espanya. I amb això avançava quina seria la seva estratègia, trencar la cohesió social del nostre país. Han fracassat. I per això s'agafen com un ferro roent a l'única imatge que tenen: uns parlamentaris abandonant l'hemicicle com a símbol d'un trencament social inexistent. La realitat és que el que a voltes s'esquerda és l'estat, quan veiem com el TC ha plantat cara a Rajoy, davant l'ús abusiu que el govern espanyol n'ha volgut fer, o quan apareixen les denúncies des de dins de l'operació Catalunya. Mentrestant, van morint sospitosament els que haurien de declarar per la corrupció del PP, es fan secrets els acords entre l'estat espanyol i Aràbia saudita, i s'accepta que els bancs no tornaran els diners de tots.

Nota: article publicat a Eix Diari

4.9.17

Electronics Watch presenta la Guia per als contractistes

Electronics Watch té la satisfacció de presentar la Guia per als contractistes, una exhaustiva i detallada publicació sobre diligència deguda per a contractistes de material informàtic que abasteixen compradors del sector públic. L'objectiu de la guia és ajudar aquests contractistes a complir les Condicions contractuals d'Electronics Watch i altres estàndards similars per tal de millorar les condicions laborals de les fàbriques que produeixen bens per a les administracions públiques.
 
Electronics Watch té la satisfacció de presentar la Guia per als contractistes, una exhaustiva i detallada publicació sobre diligència deguda per a contractistes de material informàtic que abasteixen compradors del sector públic. L'objectiu de la guia és ajudar aquests contractistes a complir les Condicions contractuals d'Electronics Watch i altres estàndards similars per tal de millorar les condicions laborals de les fàbriques que produeixen bens per a les administracions públiques.

El document defineix 11 resultats concrets per augmentar la transparència de la cadena de subministrament, la cooperació de la indústria amb equips de monitoratge independents i el respecte dels drets laborals i la normativa de seguretat per part de les fàbriques. Els contractistes han d'assolir els resultats que depenen directament d'ells i demostrar que exerceixen la diligència deguda de manera efectiva per aconseguir altres resultats.

Segons la Dra. Olga Martin-Ortega, directora del Grup de Recerca sobre Empreses, Drets Humans i Medi Ambient (BHRE) de la Universitat de Greenwich i membre del patronat d'Electronics Watch, "es tracta d'un tipus de diligència deguda plus que s'allunya del procés que estableixen els actuals instruments internacionals de lleis no vinculants i la regulació nacional per desenvolupar l'obligació d'obtenir uns resultats. La diligència deguda efectiva i demostrable és l'única manera de garantir el respecte per als drets humans a les cadenes de subministrament i que es corregeixin les vulneracions".

Segons el director d'Electronics Watch, Björn Claeson, "les entitats afiliades a Electronics Watch i els proveïdors que segueixin la guia tindran més capacitat col·laborativa per detectar i solucionar les vulneracions laborals i de seguretat a les seves cadenes de subministrament d'electrònica i fer que millorin les condicions del personal. La guia estableix obligacions clares i assolibles per als contractistes i ofereix als compradors públics un sistema per verificar si els proveïdors compleixen les seves obligacions contractuals i, en cas que no ho facin, els obliga a rendir comptes".

El 2015 i el 2016, Electronics Watch va desenvolupar uns models de condicions contractuals perquè els seus afiliats poguessin incorporar-les als contractes de productes electrònics. Durant el 2016 i al principi de 2017, algunes d'aquestes entitats van començar a introduir-les als seus contractes i licitacions, i van analitzar l'experiència i els comentaris enviats per licitadors i contractistes. La guia reflecteix l'experiència pràctica dels afiliats a Electronics Watch i aprofita un ampli ventall de comentaris pertinents de compradors públics, marques i distribuïdors d'electrònica, organitzacions de monitoratge d'Electronics Watch, grups de defensa dels drets laborals, experts en drets humans, experts en salut i seguretat i juristes especialitzats en contractació pública, entre d'altres.

Electronics Watch proposa als compradors del sector públic que es plantegin incorporar els procediments de la guia als seus processos de contractació i que es posin en contacte amb la nostra organització per obtenir més informació.

Font 

III Jornada d'RSE de la UOC. L'aportació de valor dels ODS en el cooperativisme. Visions i reflexions des del cas basc @UOCuniversitat @Vector_5 @SeibaIS‏

  • La jornada tindrà lloc el 3 d'octubre a Bilbao
  • Albert Huerta, soci de Vector 5 hi participarà en qualitat de responsable de l'Oficina Tècnica del programa Aracoop de la Generalitat de Catalunya
L'any 2016 l'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO) reconeixia les cooperatives com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat a partir de la proposta d'Alemanya per considerar "la idea i la pràctica de compartir interessos col·lectius en cooperatives". Entre d'altres elements, aquesta proposta subratllava el fet que el cooperativisme permet crear comunitats gràcies als interessos i valors compartits pels seus membres i aplicar solucions innovadores a problemes molt diversos de la societat: des de la creació d'ocupació i l'ajuda a la gent gran fins a la revitalització urbana i l'execució de projectes d'energies renovables.

És seguint aquesta idea que pensem que les cooperatives en particular i l'economia social en general poden ser agents especialment rellevants en l’impuls de l'agenda de desenvolupament impulsada per l'Organització de les Nacions Unides (ONU). Aquesta agenda actualment es materialitza a través de 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), amb metes per a l'any 2030, i que precisament es relacionen amb la solució d'alguns dels problemes anteriorment esmentats.

La Jornada prestarà, doncs, especial atenció a com el model cooperatiu pot aportar solucions resilients i innovadores per a l'assoliment d'aquests ODS. D'una banda, perquè, en tractar-se d'organitzacions basades en principis i valors, fomenta la participació i la sostenibilitat. D’altra banda, perquè entenem que les empreses cooperatives estan especialment ben situades per contribuir al triple balanç d'objectius econòmics, socials i ambientals d'aquests ODS, ja que aquest ha estat tradicionalment el seu propòsit. I, finalment, perquè en moltes ocasions aquestes organitzacions funcionen com a laboratoris d'innovació social que poden servir de referent a la resta de la societat.

És en relació amb aquests aspectes que diferents experts, acadèmics i professionals del món del cooperativisme ens oferiran el seu coneixement sobre el tema en una jornada que, com en anteriors edicions, es constitueix com a marc de reflexió i com a mitjà de difusió de les accions que impulsa la UOC en relació amb la responsabilitat social. Aquest any la Jornada està organitzada pel Màster Universitari en Responsabilitat Social dels Estudis d'Economia i Empresa de la UOC en col·laboració amb UNESCO Etxea - Centre Unesco del País Basc.

Programa
  • 08:30 - 09:00. Acreditacions
  • 09:00 - 09:15. Presentació institucional Àngels Fitó. Directora dels Estudis d'Economia i Empresa de la Universitat Oberta de Catalunya
    Guillermo Dorronsoro. President d'UNESCO Etxea i degà de la Deusto Business School
  • 09:15 - 10:00. Ponència principal Alejandro Martínez Berriochoa. Director general de la Fundació Eroski. Director d'RSC i Productes Informatius d'Eroski
  • 10:00 - 10:45. Taula de debat  
    Moderador: Albert Huerta. Responsable de l'Oficina Tècnica d'Aracoop (Generalitat Catalunya) i professor del Màster en RSC de la UOC
    Begoña Arregui. Coordinadora del Màster Universitari en Economia Social i Empresa Cooperativa de la Mondragon Unibertsitatea
    Nerea Lupardo. Directora de Relacions Institucionals en Euskaltel i presidenta de IZAITE (Asociación de Empresas Vascas por la Sostenibilidad)
    José Luis Retolaza. Senior Research Fellow de Deusto Business School i president d'EBEN (European Business Ethics Network)
  • 10:45 - 11:00. Tancament de la Jornada Pastora Martínez. Vicerectora de Globalització i Cooperació de la Universitat Oberta de Catalunya
  • 11:00 - 11:30. Esmorzar - networking
 Font: UOC

III Jornada de RSE de la UOC. La aportación de valor de los ODS en el cooperativismo. Visiones y reflexiones desde el caso vasco @UOCuniversidad @ Vector_5 @SeibaIS

  • La jornada tendrá lugar el 3 de octubre en Bilbao
  • Albert Huerta, socio de Vector 5 participará en calidad de responsable de la Oficina Técnica del programa ARACOOP de la Generalitat de Catalunya
En el año 2016 la Organización de las Naciones Unidas para la Educación, la Ciencia y la Cultura (UNESCO) reconocía las cooperativas como Patrimonio Cultural Inmaterial de la Humanidad a partir de la propuesta de Alemania para considerar “la idea y la práctica de compartir intereses colectivos en cooperativas”. Entre otros elementos, esta propuesta subrayaba el hecho de que el cooperativismo permite crear comunidades gracias a los intereses y valores compartidos por sus miembros y aplicar soluciones innovadoras a problemas muy diversos de la sociedad: desde la creación de empleo y la ayuda a las personas mayores hasta la revitalización urbana y la ejecución de proyectos de energías renovables.

Es siguiendo esta idea que pensamos que las cooperativas en particular y la economía social en general pueden ser agentes especialmente relevantes en el impulso de la agenda de desarrollo impulsada por la Organización de las Naciones Unidas (ONU). Esta agenda actualmente se materializa a través de 17 Objetivos de Desarrollo Sostenible (ODS), con metas para el año 2030, y que precisamente se relacionan con la solución de algunos de los problemas anteriormente mencionados.

La Jornada prestará, pues, especial atención a cómo el modelo cooperativo puede aportar soluciones resilientes e innovadoras para el logro de estos ODS. Por una parte, porque, al tratarse de organizaciones basadas en principios y valores, fomenta la participación y la sostenibilidad. Por otra, porque entendemos que las empresas cooperativas están especialmente bien situadas para contribuir al triple balance de objetivos económicos, sociales y ambientales de estos ODS, ya que este ha sido tradicionalmente su propósito. Y, finalmente, porque en muchas ocasiones estas organizaciones funcionan como laboratorios de innovación social que pueden servir de referente al resto de la sociedad.

Es en relación con estos aspectos que diferentes expertos, académicos y profesionales del mundo del cooperativismo nos ofrecerán su conocimiento sobre el tema en una jornada que, como en anteriores ocasiones, se constituye como marco de reflexión y como medio de difusión de las acciones que impulsa la UOC en relación con la responsabilidad social. Este año la Jornada está organizada por el Máster Universitario en Responsabilidad Social de los Estudios de Economía y Empresa de la UOC en colaboración con UNESCO Etxea - Centro Unesco del País Vasco.

  • 08:30 - 09:00. Acreditaciones
  • 09:00 - 09:15. Presentación institucional Àngels Fitó. Directora de los Estudios Economía y Empresa de la Universitat Oberta de Catalunya
    Guillermo Dorronsoro. Presidente de UNESCO Etxea y decano de la Deusto Business School
  • 09:15 - 10:00. Ponencia principal Alejandro Martínez Berriochoa. Director general de la Fundación Eroski. Director de RSC y Productos Informativos de Eroski
  • 10:00 - 10:45. Mesa de debate Moderador: Albert Huerta. Responsable de la Oficina Técnica de Aracoop (Generalitat Catalunya) y profesor del Máster en RSC de la UOC
    Begoña Arregui. Coordinadora del Máster Universitario en Economía Social y Empresa Cooperativa de la Mondragon Unibertsitatea
    Nerea Lupardo. Directora de Relaciones Institucionales en Euskaltel y presidenta de IZAITE (Asociación de Empresas Vascas por la Sostenibilidad)
    José Luis Retolaza. Senior Research Fellow de Deusto Business School y presidente de EBEN (European Business Ethics Network)
  • 10:45 - 11:00. Clausura de la Jornada Pastora Martínez. Vicerrectora de Globalización y Cooperación de la Universitat Oberta de Catalunya
  • 11:00 - 11:30. Desayuno - networking
 Fuente: UOC

31.8.17

La portada d'El Periódico. Anem coneixent com funciona la postveritat

Ahir vaig publicar algunes reflexions sobre els atemptats. Vaig voler esperar per deixar passar el dol i per centrar-me en allò que podia ser més substancial amb la perspectiva. I l'article principal el vaig focalitzar en la postveritat, amb la tesi que aquest estil ha arribat a casa nostra. Hi vaig posar alguns exemples, com El País, Antena 3, La Razón... i el primer de tots era El Periódico de Catalunya amb la seva llastimosa exclusiva que novament avui ha tornat a entrar en joc.

El director del Periódico porta uns mesos fent ús de les informacions que divulga amb un indissimulat interès polític. No solament la propietat del mitjà sinó que ell personalment ha pres una opció personal molt acusada que l'ha portat sovint a extralimitar-se en el to i en els usos raonables de les informacions periodístiques. En aquest sentit, el que ha passat no és cap sorpresa. I també en aquest sentit, com que el capteniment és molt evident, no es presenten dubtes sobre el sentit de les seves accions. Els dos diaris que a Espanya i a Catalunya se les donaven de progressistes, els dos EP, El País i El Periódico, han esdevingut en els darrers anys unes caricatures del que havien estat en transformar la informació referida al procés sobiranista en un pamflet carregat d'odi i mancat de tota anàlisi de fons.


Els fets que mouen aquesta reflexió s'inicien just una hora després de l'atemptat, amb la sang encara embrutant la Rambla. Publicar en aquell moment una presumpta exclusiva dient que la CIA ja havia alertat els Mossos del risc va ser del tot inoportú. No tocava en aquell moment obrir el debat sobre si s'hauria pogut evitar. No era el moment si no és que es buscava alguna altra cosa.

Aquest matí El Periódico ha publicat en portada la presumpta nota de la CIA. En portada i amb la firma del director, sigui perquè altres periodistes no ho han volgut firmar o perquè aquest s'havia picat contra la gent que l'havia reptat a mostrar les proves. Era un document inversemblant per les faltes que contenia, fins al punt que des de Wikileaks n'han posat en dubte la veracitat i l'han situada en el context de les setmanes prèvies al referèndum d'independència. El mateix Julian Assange ha demanat la dimissió del director d'El Periódico, en un fet sense precedents.

Posteriorment Enric Hernández ha anat explicant en entrevistes coses tant inversemblants com que el fet de ser una nota xifrada havia pogut provocar canvis en la tipografia. Ha insistit molt en la tipografia tot i que es devia referir a l'ortografia. Se'l veia nerviós, i ràpidament experts en criptografia l'han esmenat indicant que mai la criptografia provocava alteracions ortogràfiques. Finalment s'ha tret de la màniga que era un text transformat perquè se'ls havia demanat que no es divulgués l'original (tot i que després s'ha esmenat de nou dient que potser sí que l'acabaran publicant).

Publicar un document tant important, i en portada, donant a entedre que és l'original i complet, i no indicar que es tracta d'una fabricació pròpia, incompleta segons ha dit més endavant, i feta a partir de trossos d'informació oral, segons també havia dit abans, forma part d'una manca de rigor periodístic que sols s'entén per alguna estranya voluntat.

L'alerta no va arribar als Mossos des de la CIA o de l'agencia antiterrorista dels EUA. La tenien tots els cossos policials, tant els Mossos com les forces de l'Estat, i tothom va coincidir que no era una informació rellevant. Era una de tantes que es reben. Però hi ha un fet molt rellevant que sembla que no s'està dient prou. L'atemptat no té cap connexió amb aquesta possible alerta. Es va fer a la Rambla per improvisació. En aquest sentit, què es pretén a l'obrir aquest debat? Generar la sensació que els Mossos no van fer prou? Que no van patrullar prou?

En la postveritat no es menteix de manera categòrica, es creen situacions amb parts de veritats tractades de manera que generen una comprensió falsa o permeten les realitats paral·leles. Creant un context, juntant informacions determinades, en la postveritat es creen realitats paral·leles on cadascú pot creure els del seu bàndol. I Hernández ha volgut crear a Catalunya un bàndol, els que dubten de la versió dels Mossos, sense dir-ho clar, però que no les tenen totes. El director manifesta que no posen en dubte la feina dels Mossos. No diuen però se sap i no ho neguen que la nota no té res a veure amb els atemptats. Però fent una portada i usant el to de rèplica tots sabem la impressió que ha causat. Tots sabem què s'ha pretès i les autoritats han sabut de quines acusacions tàcites havien estat emplaçats a defensar-se.

El Periódico i específicament el seu director han jugat brut. Ha tingut intencionalitat. I s'ha valgut de les mitges veritats, i de la falsificació documental. No és que no s'hagi d'analitzar què va passar, com es va actuar, què es podria fer millor... és clar que sí. I si hi ha una cosa greu que va fallar va ser que els Mossos no van disposar de la informació de què sí disposaven la Policia Espanyola i la Guàrdia Civil. Però El Periódico no entra en aquest tema perquè el rerefons polític no els interessa. En canvi, buxar sobre si els Mossos no van saber aprofitar la informació de la CIA sí que hi poden burxar perquè toca la nafra que els interessa.

Quin profit informatiu té aquesta via? Fou un avís com se'n reben molts cada dia, sense cap credibilitat i que va ser notificat a les forces policials espanyoles. I no es va considerar perquè professionalment i coordinadament no es va valorar veraç. Dona això per una portada? I l'ocultació d'informació als Mossos no? Aquestes preguntes tindrien sentit en una anàlisi periodística però la realitat és una altra. Avui s'ha sabut la banca ha donat un baló d'oxigen al Grup Zeta després refinançar el seu deute milionari. La pregunta exacta era: al dictat que qui s'escriu?

PS: Retallo el darrer paràgraf de l'editorial de Vicent Partal a Vilaweb de l'1 de setembre: Per tot plegat avui crec que cal recordar més que mai que en la millor tradició del periodisme europeu sempre s'ha donat un gran valor a la responsabilitat social i a una ètica que fa prevaler el bé comú per damunt de tot. I que reclama respecte intel·lectual pels lectors. És molt de doldre, per tant, que l'obsessió partidista d'un director de diari ens haja dut, com a societat, a aquest extrem de degradació professional i moral. 

Article de José Antich a El Nacional: Diferències entre una notícia i una campanya


Els turistes de Barcelona opten per la sostenibilitat amb demandes concretes com l'alimentació ecològica i més lavabos

  • Prop d'un miler de turistes va respondre què demanen perquè Barcelona sigui més sostenible
  • Els missatges demanen afavorir l’alimentació ecològica i potenciar la mobilitat no contaminant, entre d’altres peticions
Fomentar l’alimentació ecològica, reduir els residus, potenciar la mobilitat no contaminant i, en general, tenir cura del planeta on vivim. Els visitants també van fer algunes peticions molt concretes: més arbres, més fonts públiques, més cendrers i més papereres i més lavabos públics al centre de la ciutat. També van recomanar que, ja que Barcelona és una ciutat de dimensions molt humanes, els visitants facin més caminades pels seus carrers per tal de gaudir de l’experiència.

Aquestes són algunes de les demandes dels visitants de Barcelona que van servir per a la confecció d’un mural amb missatges amb motiu del Dia Mundial del Medi Ambient. En total, entre l’1 i el 5 de juny, es van recollir 994 missatges als centres d’informació turística de Turisme de Barcelona a la plaça de Catalunya i al mirador de Colom, on es va explicar als visitants que Barcelona és una en temes de sostenibilitat. Per nacionalitats, els alemanys i els anglesos van ser els qui més van participar de la iniciativa.

Respecte a l'alimentació ecològica, Barcelona s'està posant les piles i cada cop hi ha més oferta vegetariana, ecològica i vegana, al costat de les cuines d'arreu del món. En tant que ciutat cosmopolita i avançada, cal que se situï com un veritable referent en aquests aspectes, fet que li permetrà també captar el públic més sensible amb la cuina ecològica i de qualitat.

Sobre la manca de lavabos públics, des d'aquest blog ja hem fet alguna reflexió sobre la importància creixent del tema tant per la contradicció que suposa recomanar la ingesta de líquids amb la manca de lavabos públics (El cicle de l'aigua, la salut, els lavabos i la demografia) com al voltant de la tendència a la privatització dels lavabos en espais públics (Tenim dret a poder pixar i cagar de franc en els espais públics?). És evident que respecte al turisme, aquest també és un tema important i més si aspirem a captar persones de les que no es pixen pel carrer.

[ARTICLE] La vergonya de l'Operació Catalunya. No oblidem

En aquest país ja no es pot parlar de temes ètics sense conèixer quina trama es va ordir des del Ministeri d'Interior per alterar les condicions democràtiques i l'estat de dret. Com diu José Antich a El Nacional, potser, el muntatge polític per eliminar una opció democràtica més important que ha sortit a la llum a Europa occidental en diverses dècades.

Jaume Roures va tenir la valentia de convertir-ho en un magnífic reportatge, Las Cloacas de Interior, que a Catalunya va tenir un rècord d'audiència impressionant mentre que a Espanya, ni les televisions anomenades progressistes s'han atrevit a mostrar-lo a l'audiència. Segueix Antich: La gravetat del que hem anat sabent ha estat directament proporcional als esforços per córrer una cortina que segrestés el debat públic en nom de la salvaguarda d'Espanya. Amb una idea compartida per molts dels presumptes malfactors que en nom de la unitat de la pàtria tot era permès. Allò que un compareixent en una d'aquestes comissions quan va ser preguntat directament per un diputat sobre "Què faria vostè per la unitat d'Espanya?" va respondre sense pensar-s'ho: tot.

A qui més cal agrair el paper és als periodistes que encara creuen en la professió, que l'exerceixen amb vocació, i que va anar estirant dels fils fins a destapar un dels escàndols més enormes de la democràcia espanyola i que posen en qüestió els seus fonaments ètics i democràtics. S'ha pretès acabar amb la vida política d'oponents i liquidar les opcions polítiques que els resultaven molestes fruit de les apostes de radicalitat democràtica que aportaven.

L'Operació Catalunya ha pretès carregar-se el procés sobiranista català per la via de fer aflorar males pràctiques reals o inventades. Les inventades s'han fet sense cap escrúpol i han alterat els resultats electorals de les darreres convocatòries. Les reals han servit per a destapar situacions que, si com sembla se sabien, s'havien volgut tenir tapades en espera de quan fos el moment. S'ha jugat amb la ciutadania, amb la justícia, amb la democràcia, tot ha trontollat.  

Després de diversos mesos de compareixences, dilluns es va tancar la comissió d'investigació del Parlament sobre la denominada Operació Catalunya. I va tancar-se amb la incompareixença reiterada d'onze persones que havien estat citades, com ara Mariano Rajoy, Jorge Fernández Díaz, José Manuel Villarejo, Eugenio Pino o Antonio Giménez Raso. Des de fa uns anys, la Constitució espanyola és morta a Catalunya, i malgrat la formalitat, tampoc no podem dir que tinguem un Estatut d'Autonomia. Potser és legal però no legítim, ja que no ha estat votat per la ciutadania. Han passat moltes coses. Els càrrecs públics i responsables policials espanyols consideren que ja no han de respectar les institucions catalanes. Estem al cap del carrer. 

L'Operació Catalunya ha generat danys difícils de restituir. Però també ha contribuït a aclarir l'estat de situació. L'Estat s'ha cregut amb dret a fer servir totes les vies, legals i il·legals, transparents o opaques, ètiques o no ètiques, per fer descarrilar el procés sobiranista. Deuen haver considerat que hi havia raons d'estat més que suficients. Aquesta estratègia càustica d'Interior era el correlat necessari per a l'estratègia d'immobilisme polític de Mariano Rajoy, convençut que, sense aportar cap iniciativa política, el propi procés saltaria pels aires per esgotament o covardia dels actors o per desencantament social provocat per les falsedats divulgades per l'Operació Catalunya.

També cal dir que no solament l'entorn PP va jugar aquestes cartes. El 16 de novembre del 2012 el diari El Mundo publicà el famós presumpte informe de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal de la Policia Nacional, sense autoria concreta, que interferí en la campanya electoral. Posteriorment es va saber que va ser José Zaragoza, secretari d'organització del PSC, qui va enviar la filtració a El Mundo, condicionat al fet que sortís publicat el dia que electorament els interessava.

Malgrat la gravetat dels fets, l'Operació Catalunya difícilment tindrà conseqüències polítiques o judicials. Cap dels grans partits espanyols ho permetrà i el PP trobarà no solament de Ciudadanos sinó també de l'entorn socialista el suport per actuar amb nocturnitat davant el risc de perdre no solament la mamella sinó que caigui el castell de naips que sosté tots els seus privilegis.

El context de postveritat provoca que el context espanyol aquesta sigui una dada més, que es va sobreposant a moltes altres i que no genera un especial impacte. Per sort, a la societat catalana, sí que una part important té consciència de la gravetat del que va succeir. Saber el que va passar és fonamental per protegir-nos de la manca d'escrúpols en la política i, molt especialment, perquè en l'actual context sobiranista encara no ho hem vist tot i no ens podem imaginar quines altres il·legalitats pot cometre l'Estat espanyol des de les seves actives clavegueres. De ben segur que, amb aquesta o una altra denominació, l'Operació Catalunya segueix en marxa.

30.8.17

[ARTICLE] El verí de la postveritat

Resulta paradoxal que quan més fàcil resulta contrastar una notícia per mitjà de l'accés a fonts diverses és quan la postveritat s'ha instal·lat socialment. I és que enmig de tant soroll mediàtic, els ciutadans tendim a fer-nos una idea a partir d'allò que ens arriba amb més insistència o reiteració i amb més intensitat, que sovint ja pateix un biaix important pels mitjans i canals que triem per informar-nos. A més, no fem pas cap mitjana sinó que més aviat s'apliquen els filtres que a cadascú convenen segons les adscripcions pròpies. Així, davant la infoxicació, no accedim a allò que és més proper a la veritat ni a la possibilitat d'establir una anàlisi crítica per nosaltres mateixos, sinó que tendim a reforçar les nostres creences i apriorismes.

Fins i tot, essent-ne conscients, fins i tot fent l'esforç de triar fonts diverses, ens és difícil un altre capteniment perquè ens sabem irremeiablement enmig d'un oceà de postveritats. Ja no confiem que cap mitjà de comunicació hagi optat per la cerca de la veritat. La rapidesa com flueixen les informacions no dona temps a comprovar, a repassar, a matisar. La fungibilitat de la informació la fa més vulnerable a les inexactituds, a les descontextualitzacions, a les manipulacions, a les falsedats. Aquells amb qui no combregàvem però que ens posaven llum en el camí han deixat de ser far, i s'han sumat al desfici. Hem perdut intermediaris de confiança.
Una mentida repetida mil cops esdevé una certesa per a molts, i serà molt difícil de fer net. Requerirà tant d'esforç que potser no pagarà la pena i la capacitat comunicativa caldrà esmerçar-la en altres objectius orientats més positivament. No ens podem permetre d'anar a remolc de la postveritat. Ens hi ofegaríem a canvi d'uns resultats dubtosos. Si et dediques a esmenar, per més que tinguis la veritat autèntica, entraràs en el fang d'una batalla que no tindrà mai guanyador perquè cadascú ja va prendre part abans. Més aviat pots perdre fortalesa si els teus no et veuen convincent en la defensa de la teva presumpta autèntica veritat. La vida convertida en teatre, el raonament i les proves esdevingudes un sainet.
Aquesta setmana s'ha bolcat damunt els Mossos d'Esquadra i les autoritats catalanes un cabàs de mentides. Però ja no són meres falsedats contra les quals es pugui contrastar la veritat perquè no pots caure en el parany d'entrar en el seu joc. És ara quan calmadament tocaria aportar els arguments, les proves, tot i saber que cap dels mitjans de la postveritat no esmenarà les seves portades. En el món de la postveritat no hi ha correccions ni disculpes. I encara que fessin alguna minsa correcció, els seus lectors no es donarien pas per assabentats. Que així funciona la postveritat. És com un verí inoculat que et protegeix de les veritats que et poden fer mal. És el postverí.

Vam comprendre com funcionava la postveritat des del primer moment amb la manipulació de les declaracions de Puigdemont per intentar fer creure que feia ús dels atemptats per a interessos polítics, fet que fins i tot va donar lloc a un lamentable acudit de El País. S'han dit mentides com que la CIA o la policia belga van alertar els Mossos; que el Ministeri havia demanat a l'Ajuntament que instal·lés bolards a la Rambla; que els Mossos tenien accés a la informació de seguretat; que l'ANC es va infiltrar a la manifestació per manipular-la; que la Guàrdia Civil va demanar la incorporació dels seus TEDAX a la investigació d'Alcanar; o que la jutgessa d'Alcanar ja va anticipar el que amagava l'explosió. "Tres o quatre diaris van inoculant la idea que això s'hauria pogut evitar. Hi ha qui posa flors i hi ha qui posa merda", ha declarat Trapero.
I per descomptat, les manipulacions d'imatges, que han estat una constant al llarg de tot el procés català: Alberto Estévez, fotògraf de l’agència Efe i autor de la foto de portada de ‘La Razón’, denuncia la manipulació del diari. També les fotos falses dels cinturons d'explosius d'Antena 3! O les imatges distribuïdes per la Casa Reial on el photoshop ha fet emblanquir totes les pancartes. Però la manipulació més greu ve de la Sexta, ja que ha incorporat crits d'independència en un vídeo de la manifestació, els quals tots els presents sabem que no es van produir. És molt greu ja que, amb una falsedat plenament conscient, intenta construir el relat segons el qual que el món independentista va intentar apropiar-se de la manifestació per als seus interessos.

La premsa espanyola, una caverna que cada dia és més gran, va intentar barrejar l'atemptat amb l'independentisme des de sols unes hores després de l'atemptat. Ho feia Lluís Bassets, director adjunt d'El País l'endemà mateix; i l'editorial d'El Mundo vinculant immigració i terrorisme i culpant-ne el Govern català i encara contraatacava unes hores després: «Avui no podem oblidar com el nacionalisme ha anat engreixant una veritable bomba en afavorir l'arribada d'immigrants de països musulmans davant dels de països hispanoparlants, com a part de l'estratègia de ruptura d'Espanya. Així, s'ha contribuït a convertir Catalunya en un dels centres neuràlgics per a grups salafistes». Hermann Tertsch escrivia a l'ABC el dia de la manifestació: «El separatisme ha estat determinant perquè hi hagués morts...». Lamentable. Imparable.

Ens miràvem la campanya de Trump, i els tramposos estan més a prop del que crèiem. La postveritat ha arribat a casa. Com el jihadisme. Hem d'aprendre a moure'ns en aquest nou entorn verinós. No hi volem sucumbir, no volem ser enganyats, no volem contemplar que les bases de la certitud social se'ns escolen enmig d'una postsocietat.

[ARTÍCULO] El veneno de la posverdad

Resulta paradójico que cuando más fácil resulta contrastar una noticia por medio del acceso a fuentes diversas es cuando la posverdad se ha instalado socialmente. Y es que en medio de tanto ruido mediático, los ciudadanos tendemos a hacernos una idea a partir de lo que nos llega con más insistencia o reiteración y con más intensidad, que a menudo ya sufre un sesgo importante por los medios y canales que elegimos para informarnos. Además, no hacemos ninguna media sino que más bien se aplican los filtros que a cada uno convienen según las adscripciones propias. Así, ante la infoxicación, no accedemos a lo que es más cercano a la verdad ni a la posibilidad de establecer un análisis crítico para nosotros mismos, sino que tendemos a reforzar nuestras creencias y apriorismos.

Incluso, siendo conscientes, incluso haciendo el esfuerzo de elegir fuentes diversas, nos es difícil otro comportamiento porque nos sabemos irremediablemente en medio de un océano de posverdades. Ya no confiamos en que ningún medio de comunicación haya optado por la búsqueda de la verdad. La rapidez como fluyen las informaciones no da tiempo a comprobar, a repasar, a matizar. La fungibilidad de la información la hace más vulnerable a las inexactitudes, a las descontextualizaciones, a las manipulaciones, a las falsedades. Aquellos con quienes no comulgábamos pero que nos ponían luz en el camino han dejado de ser faro, y se han sumado al desazón. Hemos perdido intermediarios de confianza.
Una mentira repetida mil veces se convierte en una certeza para muchos, y será muy difícil de limpiar. Requerirá tanto esfuerzo que quizá no valdrá la pena y la capacidad comunicativa deberemos gastarla en otros objetivos orientados más positivamente. No nos podemos permitir ir a remolque de la posverdad. Nos ahogaríamos a cambio de unos resultados dudosos. Si te dedicas a enmendar, por más que tengas la verdad auténtica, entrarás en el barro de una batalla que no tendrá nunca ganador porque cada cual ya tomó parte antes. Más bien puedes perder fortaleza si los tuyos no te ven convincente en la defensa de tu presunta auténtica verdad. La vida convertida en teatro, el razonamiento y las pruebas acaecidas un sainete.
Esta semana se ha volcado sobre los Mossos y las autoridades catalanas un capazo de mentiras. Pero ya no son meras falsedades contra las que se pueda contrastar la verdad porque no puedes caer en la trampa de entrar en su juego. Es ahora cuando calmadamente tocaría aportar los argumentos, las pruebas, a pesar de saber que ninguno de los medios de la posverdad no enmendará sus portadas. En el mundo de la posverdad no hay correcciones ni disculpas. Y aunque hicieran alguna escasa corrección, sus lectores no se darían  por enterados. Que así funciona la posverdad. Es como un veneno inoculado que te protege de las verdades que te puedan hacer daño. Es el posveneno.

Comprendimos cómo funcionaba la posverdad desde el primer momento con la manipulación de las declaraciones del president Puigdemont para intentar hacer creer que hacía uso de los atentados para intereses políticos, hecho que incluso dio lugar a un lamentable chiste de El País. Se han dicho mentiras como que la CIA o la policía belga alertaron a los Mossos; que el Ministerio había pedido al Ajuntament que instalara  bolardos en la Rambla; que los Mossos tenían acceso a la información de seguridad; que la ANC se infiltró en la manifestación para manipularla; que la Guardia Civil pidió la incorporación de sus TEDAX en la investigación de Alcanar; o que la juez de Alcanar ya anticipó lo que ocultaba la explosión. "Tres o cuatro periódicos inoculando la idea de que esto se habría podido evitar. Hay quien pone flores y hay quien pone mierda", declaró Trapero, el mayor de la Policia catalana.
Y por supuesto, las manipulaciones de imágenes, que han sido una constante a lo largo de todo el proceso catalán: Alberto Estévez, fotógrafo de la agencia Efe y autor de la foto de portada de 'La Razón', denuncia la manipulación del diario. También las fotos falsas de los cinturones de explosivos de Antena 3! O las imágenes distribuidas por la Casa Real donde el photoshop ha hecho blanquear todas las pancartas. Pero la manipulación más grave viene de la Sexta, ya que ha incorporado gritos de independencia en un vídeo de la manifestación, que todos los presentes sabemos que no se produjeron. Es muy grave ya que, con una falsedad plenamente consciente, intenta construir el relato según el cual que el mundo independentista intentó apropiarse de la manifestación para sus intereses.

La prensa española, una caverna que cada día es mayor, intentó mezclar el atentado con el independentismo desde sólo unas horas después del atentado. Lo hacía Lluís Bassets, director adjunto de El País al día siguiente; y el editorial de El Mundo vinculante inmigración y terrorismo y culpando a el Gobierno catalán y aún contraatacaba unas horas después: «Hoy no podemos olvidar como el nacionalismo ha ido engordando una verdadera bomba en favorecer la llegada de inmigrantes de países musulmanes ante los de países hispanohablantes, como parte de la estrategia de ruptura de España. Así, se ha contribuido a convertir Cataluña en uno de los centros neurálgicos para grupos salafistas ». Hermann Tertsch escribía en ABC el día de la manifestación: «El separatismo ha sido determinante para que hubiera muertos...». Lamentable. Imparable.

Nos mirábamos la campaña de Trump, y los tramposos están más cerca de lo que creíamos. La posverdad ha llegado a casa. Como el yihadismo. Tenemos que aprender a movernos en este nuevo entorno venenoso. No queremos sucumbir, no queremos ser engañados, no queremos contemplar como las bases de la certeza social se nos escapan enmedio de una posverdad.

Cap por; més llibertat

[desafiaments] Catalunya és una societat preparada per als desafiaments del segle XXI en les dimensions econòmica, ambiental i social, malgrat que les seves aspiracions en veuen limitades de manera molt rellevant pel context estatal, com ara en aspectes energètics. Però centrem-nos en la part social.
[diversitat] A Catalunya hi conviuen moltes religions, moltes llengües i persones de diferents orígens. I conviuen de manera més que satisfactòria. La presència massiva de musulmans catalans manifestant-se són un testimoni més de la unitat en la diversitat. Ens queden per al record molt especialment la imatge emocionants de l’abraçada entre l’imam de Rubí i els pares d’un nen assassinat i també el discurs valent d’Hafida Oukabir, germana de dos dels terroristes de Ripoll.
[immigració] Catalunya va acollir en el deu anys previs a la crisi una quantitat enorme de persones vingudes de fora, percentualment més que cap altre país europeu com França o Alemanya, fet que podia constituir una amenaça a la cohesió social. Però no ha estat així. El caràcter català ha estat afaiçonat pel fet d'haver estat durant tot l'anterior mil·lenni una terra de pas i ho segueix sent en aquest. I l'acolliment d'onades d'immigració també ha estat constant i constitutiu de la nostra identitat nacional.
[integració] El model català d'acolliment ha estat molt més reeixit que el francès o el britànic, on encara s'han de referir a la immigració de 3a i 4a generació, expressió contradictòria que mostra les limitacions, en algun cas relacionades amb la supèrbia -la grandeur- provocada per l'ostentació de la pròpia superioritat. Cal tenir en compte que el perfil de jihadista francès correspon a un francès de pares francesos ex-delinqüent i que es radicalitza a la presó.
[estats] En els estats-nació que Europa ha heretat dels darrers tres segles, especialment , aquells de caràcter jacobí, que es creuen amb el dret d'anihilar totes les nacions subjacents per fer la nació de l'Estat, la integració passa per la negació de les identitats múltiples, és una assimilació que comporta un menyspreu dels altres. Ara podem confondre-ho amb eurocentrisme i reforçar el debat del xoc de civilitzacions, però un factor que dificulta la integració és el nacionalisme d'estat, fet singularment evident a França.
[Catalunya] A Catalunya hi ha mig milió de musulmans, i la crisi, que ha afectat tothom, ha afectat més les classes més modestes i específicament la immigració. Però no és el cas dels nois de Ripoll, que estaven perfectament integrats. No s'ha produït el que ha passat en altres llocs d'Europa on s'ha produït un còctel entre el sentiment de desarrelament i la manca de projecte personal. Ha estat algú de fora que ha tingut la capacitat de captar-los per a un grup sectari amb tècniques hàbils i ràpides.
[seguretat] La societat catalana, els municipis, les empreses, tothom ha fet la seva feina en sentit positiu i normalitzador. Però ha fallat la seguretat. Els Mossos d'Esquadra no han tingut accés a les informacions rellevants que podrien haver evitat l'atemptat. És més, la policia espanyola va alertar un grup jihadista que estava sent investigat pels Mossos, ara fa dos anys. La Constitució espanyola és morta a Catalunya: va morir amb la sentència de l'Estatut i mor de nou cada dia que l'Estat espanyol mostra la seva deslleialtat. Encara que per evitar alarmisme no s'expliqui, espero que hores d'ara el govern català estigui demanant urgentment al govern espanyol tota la resta d'informació sensible que se'ns ha estat ocultant i que posa en risc la seguretat dels catalans com a cap altre lloc d'Europa. És un miracle que no hagi passat res més greu.
[nacionalisme] Si els serveis secrets de la República francesa van atemptar contra un vaixell de Greenpeace, què ens ha de fer dubtar del que les clavegueres de l'Estat espanyol no poden fer? De fet, ho sabem: hem sabut -una part!- del que han fet aquests darrers anys per enfonsar Catalunya i dificultar així el procés independentista, malgrat que cap televisió espanyola important ha volgut emetre Las cloacas de Interior, mostrant l'Operació Catalunya. No és solament el risc de perdre el 20% del PIB i el 25% de les exportacions, és la deshonra de permetre que el seu antic imperi es trenqui un cop més. Les oligarquies que controlen l'Estat són hereves de les que fa cinc segles que tenen el control; hi ha uns sentiments a flor de pell que els portaran a fer el que sigui per evitar un procés democràtic i net. Per al 99% deu ser molt difícil d'imaginar que això pugui ser factible, però n'han donat prou proves i han dit que "de una crisis de sale; un atentado se supera; la disolución de España es irreversible" (Margallo, 2016, ministre d'Afers Estrangers).
[normalitat] Un cop passat el dol, la societat ha de tornar a la normalitat i les forces de seguretat han de seguir investigant, ara els lligams internacionals dels atemptats i també sobre els altres sospitosos que l'estat espanyol ha ocultat. I respecte a la política, la manera de tornar a la normalitat és reprendre el camí cap al referèndum de l'1 d'octubre. No solament com un acte de normalitat sinó perquè l'1-O conté el millor missatge: som una societat profundament democràtica on el futur es construeix entre tots.
[#NoTincPor] No tenim por dels terroristes. És a dir, no desenvoluparem una estratègia basada en la fòbia que ens porti a restringir llibertats i a crear un estat mental de fragilitat permanent. Això és el volen els terroristes. Però tampoc tenim por a un Estat que ha construït una estratègia política respecte a Catalunya on una de les potes és mostrar que el monopoli de la seguretat recau en l'Estat i que sortir-ne és quedar a la intempèrie. Ara ja sabem que fora de l'Estat espanyol podem estar sinó igual fins i tot més segurs: en llibertats ningú ho posa en dubte; en cohesió social sembla evident; en seguretat ara s'ha entès que també millor defensar nosaltres els nostres interessos. Cap por a la llibertat.
[corresponsabilitat] I ara a seguir treballant. Segur que caldrà augmentar la corresponsabilitat de tots els agents implicats, de tota la societat, però molt especialment del propi col·lectiu musulmà. La immensa majoria de seguidors de l’islam no són violents, alhora que seria il·lús pretendre que la solució provindrà de fora d'ells mateixos, que se'ls podrà imposar. Ni als col·lectius ni al conjunt de l'islam. Ja hem vist que les accions bel·ligerants no han aportat pau estable, sinó que cal fer possible que el propi islam aïlli i denunciï els extremistes, alhora que integrar sense la més mínima recança els musulmans que ho desitgin. Però al costat d'això, sense bonisme, calen actuacions contundents i penes exemplars  per als qui no actuïn respectant els principis democràtics de què s’ha dotat Occident.

PD: com diu Vicenç Villatoro, Ripoll no és la banlieue de París. Hi ha una idea molt francesa segons la qual el jihadisme europeu és marginació social disfressada d’ideologia totalitària. Quan mires el cas de Ripoll, la sensació és la contrària. El que més pesa és el factor ideològic, la ideologia que trameten alguns imams, no pas tots. L’imam és la clau. I llavors, dues preguntes. Qui els envia, a aquests imams, que fan el que fan? I per què, sabent com era aquest imam, ningú no va avisar les autoritats catalanes i de Ripoll?

Manifestació de dolor amb la societat civil com a protagonista

[manifestació] La manifestació de Barcelona de suport a les víctimes i per mostrar el rebuig als atemptats ha estat un gran èxit: multitudinària (mig milió de persones en ple agost si bé hi ha gent es va negar a desfilar al costat dels presumptes còmplices) i sobretot convivencial.

[#NoTincPor] El lema ha estat un encert. No té res a veure amb l'infantilisme a què alguns opinadors mesetaris ho ha volgut reduir sinó que expressa moltíssim. Per exemple, com editorialitza Vilaweb amb el títol de "No tenim por de res", en molts països, la reacció a atemptats com aquests ha estat de qüestionar les llibertats i proposar mesures regressives. Ací, en canvi, tothom ha reaccionat reclamant més llibertat, més tolerància i més comprensió.
[capçalera] També ha estat útil la doble capçalera, com a resposta a les moltes entitats socials que van advertir que la manifestació no podia ser un aparador per les autoritats com ho va ser la de París després dels atemptats de gener de 2015. Així, el protagonisme es feia recaure en els serveis públics, voluntaris, col·laboradors diversos, i les autoritats ocupaven un segon lloc. S'hi podia no estar d'acord però era just i evitava que, amb la presència d'un govern espanyol i reialesa amb una intencionalitat clara, monopolitzessin l'expressió per part de la societat civil.
[unitat] La manifestació ha enfortit enormement la unitat. El poble català ha fet pinya amb els seus cossos de seguretat i, especialment amb els Mossos que, en els darrers anys, havien patit situacions complicades. També ha enfortit el sentiment d'adhesió al govern, que ha actuat de manera impecable, donant la cara, cedint el protagonisme als cossos de seguretat. I finalment també ha generat unitat social, fent més real el "Catalunya, un sol poble", silenciant aquells que des d'opcions xenòfobes se'n podrien haver aprofitat.
[hipocresia] El sentit crític de la manifestació també es va expressar contra la hipocresia dels qui condemnen formalment el terrorisme alhora que armen i fan negocis amb els règims que el permeten. Una societat adulta i no tutelada ha de posar damunt la taula aquesta reflexió sobre les causes i no limitar-se a lamentar-ne les conseqüències. Catalunya i la seva capital han actuat amb la maduresa que tocava. Sens dubte, és un reflex d'un país que ha canviat molt en poc temps.
[rei] Mai havia participat el rei espanyol en una manifestació. Però ara ens l'hi han posat. Hores d'ara era clar que sols un cataclisme com un atemptat greu tindria alguna possibilitat d'aturar el procés independentista. Ha passat, però les institucions catalanes han actuat amb normalitat mentre que les espanyoles han estat absents, mostrat que la futura República catalana pot exercir d'estat en tots els àmbits. La premsa internacional més rellevant ho va fer notar i a Madrid van sonar les alarmes. Potser l'única manera d'apropiar-se del lideratge era fer una cosa excepcional que mostrés presència. D'altra banda, l'acció permet cobrir Rajoy (si no se'n surt amb Catalunya, el fracàs serà de totes les institucions de l'Estat).
[xiulets] Però treure el Sant Cristo Gros era una operació que era evident que no seria ben valorada per la ciutadania catalana majoritàriament i que mostra la incapacitat d'interpretar la situació. Quina sinó esperaven que fos la reacció d'un poble adult, crític i respectuós? Doncs això, respectar-lo, mostrar-li els cartells crítics, i actuar com gent adulta i serena que ha fet una opció radical per la democràcia. El que va succeir dissabte va ser la resposta de la gent a tot el que ha passat des de l'atemptat: el paper lamentable del govern del PP i dels mitjans espanyols que no ha parat d’intentar desacreditar els Mossos d’Esquadra i de fustigar les autoritats catalanes.
[banderes] Ridículs els intents que no hi haguessin banderes catalanes. En totes les manifestacions després d'un atemptat arreu d'Europa la gent ha sortit amb les seves banderes com una manera de dir que el país està unit. I així a Catalunya. Curiosament els que incentivaven que no se'n portessin eren els que repartien banderes espanyoles de plàstic (PP) i els de Societat Civil Catalana (SCC), que van muntar el seu grupet per a fer acte de presència.
[apropiació] Precisament els de SCC es van col·locar sortint de davant de la Casa Batlló ocupant tota l'amplada del Passeig de Gràcia, no per la gent que eren sinó perquè portaven grans banderes espanyoles per apropiar-se de l'acte. Per cert, cap altra partit o moviment polític va anar identificat o en grup, sols aquesta organització opaca presumptament finançada per les clavegueres de l'Estat i per algunes empreses de l'IBEX35. L'anècdota: quan van arribar al capdavall del Passeig no van entrar a Plaça Catalunya, van remuntar aprofitant que el lateral anava buit per tornar a baixar pel mig del Passeig de Gràcia. No sé quants cops ho devien fer, però la voluntat d'apropiació va ser vergonyosa.

Sang real però postveritats desinformatives

[lament] Sabíem que algun dia havia de passar, se'ns havia anat anunciant i era inevitable que Barcelona caigués al costat d'altres grans ciutats del món. Però el cop ens ha sacsejat ben endins, ens ha fet molt mal veure la Rambla ensangonada. Hem passat els dies de dol, hem fet costat als afectats, i ara, com a poble adult, hem de saber analitzar la situació i fer el possible per evitar un nou episodi de barbàrie.  
 
[secta] Hem après que malgrat que les coses es facin bé, el risc és enorme. Els joves de Ripoll eren un exemple de bona integració, però la vinguda incontrolada d'un agent extern els ha captat per a un grupuscle de radicalització exprés que ha actuat com una secta, passant completament desapercebuts, simulant la plena integració social en un entorn gens conflictiu, per ocultar el radicalisme: "han enganyat a tothom, la família, els amics, i també la policia", explicava el major dels Mossos.
[comunicació] Una de les facetes més ben valorades de la reacció del Govern i els Mossos va ser la comunicació. Els portaveus del Govern i els Mossos han sabut donar la informació que calia en cada moment. Carles Pont, expert en comunicació d'emergències (UPF): No s’ha filtrat informació, sinó que els Mossos han sigut molt equànimes a l’hora de comunicar. Els fets que anaven passant els podia saber a la vegada Ràdio Gratallops, l’ARA i Telecinco. Això ha fet els Mossos molt honestos. En canvi, tothom recorda que en l’11-M les filtracions eren constants. A més, es nota que s’ha treballat molt la part ètica de la comunicació, insistint en la idea de no dir informació no contrastada i no publicar imatges de les víctimes.
[serenitat] El gran mèrit del govern ha estat sobretot construir un relat propi d'una societat adulta, democràtica i serena, tal com han mostrat les principals capçaleres internacionals. Jon Lee Anderson, biògraf del Che i periodista de The New Yorker, va elogiar Puigdemont posant-lo de model contra l’actitud salvatge i intransigent de Donald Trump. 
[català o talibà] Ens fa pensar en Bill Clinton, expresident dels EUA, quan va dir que el món serà català o serà talibà. L'afirmació prenia el cas català com a metàfora per a la imaginació d'un futur de tolerància i cohabitació harmoniosa de la diversitat identitària enfront de la imatge d'un món talibà, intolerant i fanàtic.
[descoordinació] El missatge de serenitat s'ha produït a pesar de la mala coordinació policial, gravíssima i que fa anys presagiava el que ha succeït. Ha de ser a partir d'ara, un cop passats els dies de dol, que s'abordi a fons la situació. No té cap sentit que els Mossos d’Esquadra no estiguin al CITCO i a Europol. I és una ignomínia que ara diguin que si s’hagués demanat la informació, l’haurien enviada amb una simple gestió. Tenien informació d’un potencial terrorista i no la van donar.
[ocultació] Trapero ha declarat que la informació policial procedent d'altres països arriba "per una finestreta controlada pel Cos Nacional de Policia, que la reparteix" i "en aquest repartiment, el cos de Mossos no sol sortir bé parat i això vol dir que la informació que afecta Catalunya no passa de Madrid cap aquí. No flueix. Això és així i no m'ho pot discutir ningú". L'ocultació d'informació als Mossos ha estat per raons conegudes d'un estat amb voluntat creixement recentralitzadora i nacionalista, sobre el punt de partida que la coordinació tampoc havia estat mai bona entre la policia espanyola i la guàrdia civil, fins al punt que va caldre l’11-M per a crear el Consell de Coordinació Antiterrorista espanyol. En ple debat pel bloqueig informatiu en què els cossos de seguretat espanyols tenen als Mossos d’Esquadra, Rob Wainwright, cap de l'Europol, ha instat les policies i les agències europees d'intel·ligència a treballar plegats. Que en prenguin nota els destinataris del missatge.
[postveritatMalgrat la claredat comunicativa, la transparència, l'accessibilitat, el multilingüisme... és difícil fer front a les mentides que s'han anat vessant, especialment si no es vol entrar en un joc de desmentiments continus que propiciaria una imatge de confrontació a la defensiva i no transmetria la tranquil·litat volguda. Correspon a cada mitjà fer les comprovacions per saber què transmet! El discurs únic que arriba a la majoria dels espanyols ha permès que molts creguin coses malgrat l'evidència que no són certes. En això consisteix la postveritat, que fa possible que la repetició d'un argument o un fet acabi quallant en aquells que no poden contrastar la informació o bé en aquells que ja els va bé triar una explicació entre les disponibles per tal de satisfer el seu apriorisme ideològic. Des del primer moment els mitjans espanyols s'hi van abocar amb la manipulació de les declaracions de Puigdemont per intentar fer creure que feia ús dels atemptats per a interessos polítics, fet que fins i tot va donar lloc a un lamentable acudit. [vegeu article d'actualitat sobre la postveritat]
[falsedats] S'han dit mentides com que la CIA o la policia belga van alertar els Mossos; que el Ministeri havia demanat a l'Ajuntament que instal·lés bolards a la Rambla; que els Mossos tenien accés a la informació de seguretat; que l'ANC es va infiltrar a la manifestació per manipular-la; que la Guàrdia Civil va demanar la incorporació dels seus TEDAX a la investigació d'Alcanar; o que la jutgessa d'Alcanar ja va anticipar el que amagava l'explosió. "Tres o quatre diaris van inoculant la idea que això s'hauria pogut evitar. Hi ha qui posa flors i hi ha qui posa merda", ha declarat Trapero.
[manipulacions] I per descomptat, les manipulacions de fotos, que han estat una constant al llarg de tot el procés català: Alberto Estévez, fotògraf de l’agència Efe i autor de la foto de portada de ‘La Razón’, denuncia la manipulació del diari. També les fotos falses dels cinturons d'explosius d'Antena 3! O les imatges distribuïdes per la Casa Reial on el photoshop ha fet emblanquir totes les pancartes. Però la manipulació més greu ve de la Sexta, ja que ha incorporat crits d'independència en un vídeo de la manifestació, els quals tots els presents sabem que no es van produir. És molt greu ja que, amb una falsedat plenament conscient, intenta construir el relat segons el qual que el món independentista va intentar apropiar-se de la manifestació per als seus interessos.
Retallo de Jordi Borràs la descripció del que van dir alguns mitjans de la premsa espanyola, una caverna que cada dia és més gran i que va intentar barrejar l'atemptat amb l'independentisme des de sols unes hores després de l'atemptat:
Comencem amb l'article de Lluís Bassets a El País de l'endemà de l'atemptat. El director adjunt d'aquest rotatiu barrejava amb poques paraules i encara menys vergonya, la crítica al turisme, l'independentisme i l'atropellament massiu a la Rambla: «Les expressions i pintades que designen als turistes com terroristes han trobat un ressò sinistre en l'atemptat d'ahir. Segur que els seus eixelebrats autors no van arribar tan lluny en la seva imaginació (...) Però l'efecte sagnant hi és, a pocs dies de les apel·lacions contra els estrangers. El més suau que es pot dir és que hi ha una frivolitat irresponsable i en bona part culpable en les organitzacions polítiques que han emprès aquestes campanyes d'agitació de caire xenòfob i, lògicament, també en els que s'associen amb ells o requereixen els seus vots parlamentaris». L'editorial d'aquest mateix diari del dia 19 tampoc es quedava curta: «Un atac d'aquesta magnitud ha de ser un toc d'alerta que retorni a la realitat a les forces polítiques catalanes que, des del Govern, el Parlament o els moviments per la independència han fet de la quimera secessionista la sola i única activitat de l'agenda política catalana en els últims anys. És hora d'acabar amb les absurditats democràtiques».
I d'El País a l'editorial d'El Mundo del 18 d'agost, vinculant immigració i terrorisme i culpant-ne, com no podia ser d'una altra manera, les polítiques del Govern català: «Catalunya és l'autonomia on, segons els serveis d'informació de l'Estat, la comunitat islàmica mostra més símptomes de fonamentalisme i manté més vincles amb grups extremistes arreu d'Europa (...) Aquestes dades haurien de fer reflexionar a les autoritats catalanes sobre una política d'acollida on han primat de vegades els interessos electoralistes, vinculats a l'independentisme, sobre la seguretat nacional». En la mateixa línia, però sense tants pèls a la llengua, el rotatiu espanyol contraatacava unes hores després: «Avui no podem oblidar com el nacionalisme ha anat engreixant una veritable bomba en afavorir l'arribada d'immigrants de països musulmans davant dels de països hispanoparlants, com a part de l'estratègia de ruptura d'Espanya. Així, s'ha contribuït a convertir Catalunya en un dels centres neuràlgics per a grups salafistes». Pocs dies després, a la secció d'opinió d'aquest diari, Luís Miguel Fuentes disparava a boca de canó: «Parlar de la garlanda de sang que es posa el procés (...) dels quals claven la seva bandera a la flonjor dels morts com en una pila d'algues».
Canviem de mitjà i endinsem-nos al sempre moderat ABC, on Hermann Tertsch hi vomitava això el mateix dia de la manifestació: «El separatisme ha estat determinant perquè hi hagués morts. I els separatistes han demostrat que posen en perill les vides dels espanyols per negar la mínima lleialtat a l'Estat i la Nació (...) Hem arribat al final del camí amb les pallassades. I és qüestió de vida o mort».