21.2.12

He donat suport al manifest sobre Mobile World Congress...

He donat suport al manifest del Centre Tecnològic de Catalunya sobre Mobile World Congress:
Recentment els mitjans de comunicació s’han fet ressò de la vaga que els treballadors de TMB faran durant els dies del Mobile World Congress. Les entitats, empreses i persones sotasignants, volem manifestar la nostra preocupació per aquest fet, però vagi per endavant que considerem que la reivindicació dels treballadors i treballadores de TMB, així com la de qualsevol empresa en conflicte, és del tot legítima. És per això que volem fer una crida a l’enteniment entre les parts per a resoldre la problemàtica... [llegir sencer]
...alhora que comparteixo l'anàlisi que enfa Francisco Longo sobre la valentia política i les maneres de fer d'alguns grups d'interès:
Como es lógico, los grupos de interés captan la aversión de los políticos al conflicto y la explotan. Como sus colegas del metro de Bilbao antes de Navidad, los empleados de TMB anuncian ahora en Barcelona una huelga-chantaje para los días que puede hacer más daño a sus conciudadanos. Numerosos precedentes darían la razón –dejando a salvo otras consideraciones- a quienes defienden esos métodos de obtener concesiones... [llegir sencer]

Notícies preocupants del dia

Tres retalls de notícies d'avui que parlen sobre el comportament d'ens del sector públic. En un cas, s'actua ràpid contra la corrupció, en un altre cas, una mica lent, i en el darrer amb contundència contra manifestants. Quin ens preocupa més?
  • Jaume Ciurana: "En casos com el de Pérez Treviño cal ser contundent". El regidor de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona considera que el Consorci de L'Auditori l'Orquestra "va fer el que havia de fer" davant "l'ús indegut de fons públics" per part del director de L'Auditori. El regidor de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, Jaume Ciurana, considera que quan un càrrec públic fa un ús indegut de les seves potestats els responsables polítics han de ser "contundents" i procurar reaccionar "com més aviat millor". Presumptament hauria utilitzat la targeta de crèdit de la institució amb finalitats pròpies per un valor aproximat de 10.000 euros.
  • València inaugura els càstigs del codi ètic del PP. Carlos Fabra, pendent de judici pel cas Naranjax, serà el primer a tenir un expedient disciplinari. El nou codi ètic del PP, que preveu expedientar tots els militants encausats, s'estrena amb força al País Valencià. El primer a tastar-lo serà l'expresident de la Diputació de Castelló Carlos Fabra. El PP vol penjar-se la medalla de ser el partit capaç de "netejar la imatge dels polítics".
  • Fernández Díaz titlla de "lapsus" que el cap de la policia de València qualifiqués els estudiants d'"enemics". El ministre de l'Interior investigarà si hi ha hagut "excessos" en les càrregues policials. Diu a Catalunya Ràdio que compareixerà al Congrés si ho demanen els partits, i no descarta fer-ho a petició pròpia "quan la situació es calmi". El ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, ha titllat de "lapsus 'linguae'" que el cap de la policia de València, Antonio Moreno, hagi definit els estudiants com "l'enemic", aquest dilluns en una roda de premsa.
La primera notícia és preocupant: com pot ser que encara avui dia hi hagi gestors públics que no s'assabentin del que està passant... La ciutadania ha sabut que la corrupció existeix de debò, s'ha perdut la innocència, i algun gestor encara pensa que pot tirar pel dret, potser perquè considera que l'import és irrellevant, potser perquè pensa que no el detectaran, potser perquè creu que la utilització de la targeta de crèdit va amb la responsabilitat... No cal dir que la immediatesa de reacció per part del nivell polític, en aquest cas, és encoratjadora. Però això no li resta preocupació: no tots els corruptes han estat identificats i segur que encara hi ha gent que estan entrant en el món de la corrupció. Això ens porta a afirmar que, a banda de les accions policials, cal entendre molt bé els resorts que porten una persona a la corrupció, i cal desenvolupar mecanismes de control intel·ligents que no sols detectin sinó que desincentivin.

La segona notícia és tan descoratjadora que no la comentarem. Una mica tard. Exemplifica que els codis ètics dels partits polítics tenen una funcionalitat limitada. Els codis ètics haurien de servir per a gestionar l'ètica, però en els partits polítics, en general, són merament un reglament intern que regula algunes conductes, amb caràcter normatiu però no pedagògic ni exemplificant. El seu nom no respon al seu ús. I la seva presumpta filosofia no respon a un lideratge plenament ètic sense el qual un codi ètic és paper mullat.

La tercera no és de corrupció. Però en canvi he de dir que és la que considero més preocupant. Ho justificaré:
  1. De corruptes potser n'hi ha i n'hi haurà sempre, però amb voluntat per part de tothom es poden anar mantenint a ratlla. En el fons, depèn de la mateixa ciutadania: és la societat qui accepta un cert nivell de corruptel·les. La plausabilitat de la corrupció comença quan acceptem petites esquerdes legals, no pagar alguns impostos, etc., i quan molta gent pot acceptar que si poguessin "captar una part del pastís" que passa pel seu davant també ho faria. Pregunteu sinó quanta gent estaria disposada a endur-se diners de la seva empresa si tenen la seguretat que no els poden enxampar. 
  2. El fet que la policia casqui desmesuradament uns estudiants manifestant-se podria ser un error de procediment. Però el problema no és aquest. Ni que es tractin els estudiants d'"enemics". Això n'és la conseqüència. El problema és que una part de la policia encara no ha canviat els valors, encara manté un esquema de valors més propi de la dictadura que de la democràcia. I això és més perillós que quatre corruptes contra els quals l'estat de dret pot actuar. La presència de estructures policials sense valors democràtics assumits és un risc constant. I si aquesta reflexió la traslladem als militars, la preocupació encara hauria de ser més gran. No ho dic per riscos polítics sinó merament culturals. Cap càrrec polític dels que n'han assumit el comendament no han fet el que calia per a modificar-ne la cultura. I ara, anys després, ja no hi ha excusa. Insisteixo: em preocupa més el mal tracte a causa de valors pre-democràtics per part d'estructures policials que no uns corruptes. Cal acabar amb una i altra cosa, però vaticino que és més fàcil acabar amb la corrupció que no amb la cultura corporativa i gremial d'alguns col·lectius, encara que no se'n parli gaire perquè potser no és políticament correcte.

Victòria en els límits: explorant la responsabilitat social

M'interessa explorar els límits de la responsabilitat social, tot prenent exemples que poden ser discutibles.

Sóc del parer que parlar d'un enfocament ètic correspon més a una foto fixa, a sotmetre un possible dilema a l'aplicació d'uns valors de caràcter universal. En la mesura que captem un moment d'un conflicte social i el sotmetem a un anàlisi en termes ètics, estem detenint el moviment, estem anant a l'essència de les coses, de les actituds, dels valors.

En canvi, quan parlem de responsabilitat social, sense negar que sempre que sigui possible hi hem d'incloure l'ètica, ens referim a un procés permanent en si mateix. He dit en moltes ocasions que no m'agrada parlar d'empreses socialment responsables sinó d'empreses que gestionen la seva responsabilitat social, perquè no estem davant d'una categoria diferent ni menys d'una dualitat entre les bones i les dolentes sinó d'unes empreses o organitzacions que han decidit de gestionar aquesta interrelació amb l'entorn, sent sensibles a les inquietuds que la societat expressa de manera explícita o implícita per mitjà dels diferents grups d'interès.

L'RSE no es tracta, doncs, d'una foto fixa sinó de resoldre una tensió permanent i ineludible entre els agents que conformen la societat. Per a una empresa, cal entendre aquesta societat com els grups d'interès que són afectats per ella o que l'afecten. Per això parlem de responsabilitat social, expressió que sols es pot entendre com a responsabilitat davant de la societat (no "social" en el sentit assistencial que alguns detractors del concepte intenten donar-hi).

Anem ara a un exemple concret, dels difícils, en els límits, que ens pot servir per a marcar què entenem per RSE i què correspon a altres coses.

Si en una activitat cultural de caràcter històric es recreen unes escenes antigues on s'observen errors significatius, podem entendre que hi ha una manca de qualitat, que hi ha un problema ètic en cas que hi hagi una certa intencionalitat i, donat que es tracta d'una activitat professional, podríem parlar de deontologia. En tot cas, si forma part d'una alteració històrica però que no afecta de manera significativa i rellevant grups d'interès presents en l'actualitat no podríem parlar de responsabilitat social, perquè no hi hauria un grup objectiu a la societat davant el qual exercir aquesta responsabilitat, davant el qual interactuar, respectar, ofendre, enganyar, sinó que, a tot estirar, parlaríem de respecte envers la història, envers la veritat, etc.

En canvi, quan una possible tergiversació o manipulació interessada, encara que sigui sobre fets remots, sí que afecta el present, i hi ha grups d'interès que denuncien els fets, trobem elements que ens farien començar a parlar de responsabilitat social. És a dir, quan l'actuació ve condicionada per interessos que es revelen com a part del present, i afecta les inquietuds i sensibilitats del present, hem de parlar necessàriament de responsabilitat davant de la societat, hem d'introduir la noció de gestió de la responsabilitat social, hauríem de demanar l'existència de canals de diàleg, de reconeixement dels interessos legítims dels grups d'interès, de transparència i rendició de comptes davant el conjunt de públics que poden desconèixer l'arrel del conflicte.

Seria massa evident i fora de discussió si ens referíssim a alguna manifestació que inclogués manifestacions nazis. Per tant, ja que anem a cercar els límits, ho farem amb un fet actual però que recrea fets succeïts fa cinc segles, on es dóna una tergiversació històrica que no es pot interpretar solament en clau històrica sinó en clau de present en referència al conflicte entre dos nacionalismes oposats: l'unionisme espanyol i el sobiranisme català. Reproduïm una carta publicada a la Vanguardia on s'hi exposa el motiu:
El que no ens diuen de la nau Victòria
febrer 21, 2012
Cartes | 22/01/2012 | Jordi Berenguer | Barcelona
Fins al mes de març podem visitar una rèplica de la nau Victòria de Magallanes i J.S. Elcano, al Moll de la Fusta de Barcelona. Ens diuen que podem veure com era la nau i com es navegava fa 500 anys. Ara bé, aquesta rèplica  -construïda l’any 1991 amb motiu de l’Expo’92- és constantment passejada per totes les ciutats costaneres sense els seus escuts i banderes de l’època amb l’excepció d’una gran bandera espanyola que llueix. Tots sabem, que la bandera nacional espanyola més antiga és de l’any 1785 i no pas del 1519. O sigui que la bandera que hi ha al vaixell no existeix fins a 266 anys més tard de l’expedició de Magallanes. Si es tracta de fer una rèplica fidedigna i de fer les coses amb rigor històric, per quina raó s’han suprimit els escuts i les banderes originals? Quins eren aquests escuts i aquestes banderes?

Ara com ara, tenim prou estudis que demostren que en aquells temps la Marina Hispànica era principalment de matriu catalana i no pas castellana com ens han volgut fer creure. Sense anar més lluny, al museu etnològic de Barcelona podem trobar un mapa del pare jesuïta Pedro Murillo Velarde (1696-1753), publicat a Manila al 1734 amb el títol de “Carta Hydrographica y Chrographica de las Islas Filipinas” on hi apareix una representació de la nau Victòria amb una senyera quadribarrada a popa. El mapa és considerat de gran importància per les seves dimensions notables i per la seva acurada precisió cartogràfica.

També podem apreciar en un gravat de l’Ortelius del segle XVI, que el capità, que porta una brúixola a la mà, duu una barretina al cap. O sinó, perquè en altres rèpliques de la nau Victòria que s’exposen a l’Argentina i a Xile, sí que contenen els escuts de l’època i, fins i tot, les trobem guarnides amb banderes catalanes? Perquè a la versió espanyola han suprimit aquests elements simbòlics? Potser revelarien la nacionalitat ocultada o tergiversada de la gesta nàutica?


Cal fer notar que cal parlar de responsabilitat social independentment del fet que l'organització sigui una empresa (RSE), una administració pública (RSA), una organització no lucrativa (RSO) o una universitat (RSU).

Finalment, i sumant-me al debat sobre si la Responsabilitat Social ha de ser redenominada com a Sostenibilitat, és evident que no estaríem parlant del mateix. La sostenibilitat va molt bé per a referir-se al resultat final, ja sigui com a sostenibilitat ambiental, social, laboral, o econòmica. Però la sostenibilitat no recull el sentit bàsic de gestió que porta implícit l'RS ni el sentit de ser responsable "enfront de". Parlar de sostenibilitat, en aquest article no ens hauria servit de res (en tot cas, hauríem d'haver parlat de sostenivilitat?)...

Article complementari: La nau Victòria duia una bandera catalana quadribarrada

Nota:
Publicat a Jornal.cat

Victoria en los límites: explorando la responsabilidad social

Me interesa explorar los límites de la responsabilidad social, tomando ejemplos que pueden ser discutibles.

Soy del parecer que hablar de un enfoque ético corresponde más a una foto fija, a someter un posible dilema a la aplicación de unos valores de carácter universal. En la medida que captamos un momento de un conflicto social y lo sometemos a un análisis en términos éticos, estamos deteniendo el movimiento, estamos yendo a la esencia de las cosas, de las actitudes, de los valores.

En cambio, cuando hablamos de responsabilidad social, sin negar que siempre que sea posible debemos incluir la ética, nos referimos a un proceso permanente en sí mismo. He dicho en muchas ocasiones que no me gusta hablar de empresas socialmente responsables sino de empresas que gestionan su responsabilidad social, porque no estamos ante una categoría diferente ni menos ante una dualidad entre las buenas y las malas sino de unas empresas u organizaciones que han decidido gestionar esta interrelación con el entorno, siendo sensibles a las inquietudes que la sociedad expresa de forma explícita o implícita por medio de los diferentes grupos de interés.

La RSE no trata, pues, de una foto fija sino de resolver una tensión permanente e ineludible entre los agentes que conforman la sociedad. Para una empresa, hay que entender esta sociedad como los grupos de interés que son afectados por ella o que le afectan. Por ello hablamos de responsabilidad social, expresión que sólo se puede entender como responsabilidad ante la sociedad (no "social" en el sentido asistencial que algunos detractores del concepto intentan darle).

Vamos ahora a un ejemplo concreto, de los difíciles, en los límites, que nos puede servir para marcar qué entendemos por RSE y qué corresponde a otras cosas.

Si en una actividad cultural de carácter histórico se recrean unas escenas antiguas donde se observan errores significativos, podemos entender que hay una falta de calidad, que hay un problema ético en caso de que haya una cierta intencionalidad y, dado que se trata de una actividad profesional, podríamos hablar de deontología. En todo caso, si forma parte de una alteración histórica pero que no afecta de manera significativa y relevante a grupos de interés presentes en la actualidad no podríamos hablar de responsabilidad social, porque no habría un grupo objetivo a la sociedad ante el que ejercer esta responsabilidad, ante el que interactuar, respetar, ofender, engañar, sino que, como mucho, hablaríamos de respeto hacia la historia, hacia la verdad, etc.

En cambio, cuando una posible tergiversación o manipulación interesada, aunque sea sobre hechos remotos, sí que afecta al presente, y hay grupos de interés que denuncian los hechos, encontramos elementos que nos harían comenzar a hablar de responsabilidad social. Es decir, cuando la actuación está condicionada por intereses que se revelan como parte del presente, y afecta a las inquietudes y sensibilidades del presente, tenemos que hablar necesariamente de responsabilidad ante la sociedad, debemos introducir la noción de gestión de la responsabilidad social, deberíamos pedir la existencia de canales de diálogo, de reconocimiento de los intereses legítimos de los grupos de interés, de transparencia y rendición de cuentas ante el conjunto de públicos que pueden desconocer la raíz del conflicto.

Sería demasiado evidente y fuera de discusión si nos refiriéramos a alguna manifestación que incluyera manifestaciones nazis. Por lo tanto, ya que vamos a buscar los límites, lo haremos con un hecho actual pero que recrea hechos sucedidos hace cinco siglos, donde se da una tergiversación histórica que no se puede interpretar solamente en clave histórica sino en clave de presente en referencia al conflicto entre dos nacionalismos opuestos: el unionismo español y el soberanismo catalán. Reproducimos una carta publicada en La Vanguardia donde se expone el motivo:
Lo que no nos dicen de la nave Victoria 21 de febrero 2012 Cartas | 01/22/2012 | Jordi Berenguer | Barcelona 
Hasta el mes de marzo podemos visitar una réplica de la nave Victoria de Magallanes y JS Elcano, en el Moll de la Fusta de Barcelona. Nos dicen que podemos ver cómo era la nave y como se navegaba hace 500 años. Ahora bien, esta réplica  -construida en el año 1991 con motivo de la Expo'92- es constantemente paseada por todas las ciudades costeras sin sus escudos y banderas de la época con la excepción de una gran bandera española que luce. Todos sabemos, que la bandera nacional española más antigua es del año 1785 y no del 1519. O sea que la bandera que hay en el barco no existe hasta 266 años más tarde de la expedición de Magallanes. ¿ Si se trata de hacer una réplica fidedigna y de hacer las cosas con rigor histórico, por qué razón se han suprimido los escudos y las banderas originales? ¿Cuáles eran estos escudos y estas banderas? 
Por ahora, tenemos suficientes estudios que demuestran que en aquellos tiempos la Marina Hispánica era principalmente de matriz catalana y no castellana como nos han querido hacer creer. Sin ir más lejos, en el museo etnológico de Barcelona podemos encontrar un mapa del padre jesuita Pedro Murillo Velarde (1696-1753), publicado en Manila en 1734 con el título de "Carta Hydrographica y Chrographica de las Islas Filipinas" donde aparece una representación de la nave Victoria con una bandera cuatribarrada a popa. El mapa es considerado de gran importancia por sus dimensiones notables y por su cuidada precisión cartográfica. 
También podemos apreciar en un grabado del Ortelius del siglo XVI, que el capitán, que lleva una brújula en la mano, lleva una barretina en la cabeza. O sino, ¿porque en otras réplicas de la nave Victoria que se exponen en Argentina y Chile, sí contienen los escudos de la época y, incluso, las encontramos adornadas con banderas catalanas? ¿Por qué en la versión española han suprimido estos elementos simbólicos? ¿Quizás revelarían la nacionalidad ocultada o tergiversada de la hazaña náutica?

Hay que hacer notar que hay que hablar de responsabilidad social independientemente de que la organización sea una empresa (RSE), una administración pública (RSA), una organización no lucrativa (RSO) o una universidad (RSU).

Finalmente, y sumándome al debate sobre si la Responsabilidad Social debe ser redenominadas como Sostenibilidad, es evidente que no estaríamos hablando de lo mismo. La sostenibilidad va muy bien para referirse al resultado final, ya sea como sostenibilidad ambiental, social, laboral, o económica. Pero la sostenibilidad no recoge el sentido básico de gestión que lleva implícito el RS ni el sentido de ser responsable "frente a". Hablar de sostenibilidad, en este artículo no nos hubiera servido de nada (en todo caso, ¿deberíamos haber hablado de sostenivilidad?) ...

Artículo complementario (en catalán): La nau Victòria duia una bandera catalana quadribarrada


Nota:
Publicado en Jornal.cat

20.2.12

Rendir o retre comptes

rendir / retre comptes
rendició / retiment de comptes

Ateses les remissions de la segona edició del Diccionari de la llengua catalana (DIEC) que relacionen els verbs retre i rendir, tant podem construir l’expressió retre comptes com rendir comptes.

Podem dir el mateix dels casos substantivats: malgrat que el DIEC només recull el sintagma rendició de comptes, la sinonímia entre els dos mots també fa possible retiment de comptes.

Bibliografia

Diccionari de la llengua catalana [en línia]. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2007. http://dlc.iec.cat
Universitat de Barcelona. Serveis Lingüístics
XHTML i CSS | Darrera actualització: 20/2/2012
Font: http://www2.ub.edu/assessling/cgi/consultes/resposta.pl?consultes_id=1084

19.2.12

Alguna cosa es mou en el club de l'RSE

Alguna cosa es mou en el club de l'RSE. Sembla com si algú se n'hagués cansat i mirés de proposar-nos de jugar a una altra cosa quan encara estem tot just començant la partida i aprenent les regles del joc.

Portem molts anys (tants com anys fa que se'n parla) que destinem una part de les energies del debat a parlar sobre el nom. Al 2006 vaig fer un article que es deia precisament el nom de la cosa... Que si RSE, que si RSC, que si RC... Cada empresa té dret a anomenar la seva cosa com vulgui, però sembla assenyat desitjar que existeixi una denominació ni que sigui acadèmica per a referir-se a aquest enfocament de gestió. A més, una part del debat tenia una base feble, en partir d'una mala comprensió terminològica. Retallo un fragment de "Valorar el compromís davant decisions difícils"  (21.4.11):
Deixar de parlar d’RSE i preferir la sostenibilitat

[...] Telefónica anunciava que a partir d’ara farà servir l’expressió sostenibilitat corporativa en lloc d’RSC o RSE, adduint que la paraula social podia confondre’s amb acció social.

Santa innocència! Fa anys que tothom sap que la paraula social d’RSE no vol dir assistencial sinó que responsabilitat social vol dir responsabilitat davant la societat. Sorprèn que a aquestes alçades es torni a obrir un debat nominalista superat.

Més aviat m’inclino a pensar que el problema no era tant la paraula ‘social’ com la ‘responsabilitat’. Parlar de sostenibilitat posa l’accent en els temes ambientals, on l’empresa es troba més còmode ja que desfocalitza per exemple els de bon govern.

I encara que vulguem entendre la sostenibilitat en el sentit modern, més ampli, que comprèn el triple compte de resultats, és evident que no és el mateix parlar de sostenibilitat que de responsabilitat. Mentre que la sostenibilitat posa el focus en els impactes, l’RSE equilibra els focus entre el compromís ètic i els resultats d’impacte per mitjà de la gestió de l’RSE, la correcta identificació de la materialitat i dels partprenents, el diàleg amb aquests, la rendició de comptes en el sentit complex de l’accountability...

Tinc la sensació que la desaparició de responsabilitat i de social no és tant una decisió de l’equip d’RSE sinó un requeriment de l’alta direcció per tal de limitar-se a la sostenibilitat entesa com un concepte més reduït. El discurs de construir una empresa sostenible econòmicament en un entorn sostenible ambientalment li és més còmode que parlar d’exercir la responsabilitat enfront d’una societat integrada per grups d’interès.
Ara semblava que el debat sobre el nom de la cosa s'havia mig esvaït, però ha tornat a aparèixer amb força, amb un discurs que ens proposa passar de la responsabilitat a la sostenibilitat. El meu punt de vista és que ara no estem davant un simple debat terminològic sinó de molt més fons (metodologia, abast, sentit de l'RSE).

En un article anomenat "L’RSE és gerundi" defensàvem que "els que sols miren l’impacte de les empreses, parlen bàsicament de sostenibilitat mentre que els que mirem dins l’organització preferim parlar d’RSE". També hi fèiem altres afirmacions com "L’RSE no solament és una adaptació a uns requeriments d’uns grups d’interès i d’uns segments de mercat emergents. També suposa en si un vector de gestió del canvi dins la cultura organitzativa", o "Per això l’RSE va més lluny que la sostenibilitat. L’RSE posa la mirada en la gestió i la sostenibilitat en el resultat. L’RSE és gestió des d’un compromís vers uns resultats". Font: Implica la sostenibilitat el mateix que la responsabilitat social? (2.5.11)


Portada la hipòtesi a l'exterm, és com si algunes empreses o generadors de discurs diguessin: ja hem après a gestionar l'RSE i ja controlem la vinculació amb la reputació, amb la gestió de riscos i amb les oportunitats; ja hem dialogat amb els grups d'interès i ja els tenim apamats; ja hem identificat els temes materials i ja sabem què és important, què és prioritari, etc. A partir d'aquí no cal mantenir un gran esforç en la gestió de l'RSE perquè ja no ens pot aportar gaire més o no podem ara destinar-hi més energia. Per tant, anem a mirar de gestionar els resultats (la sostenibilitat és el resultat clau de l'RSE) i desfocalitzem els elements més complexos de la gestió (enfocament RSE). Per exemple, hem de generar filtres per evitar que moltes entitats i altres grups d'interès ens obrin vies de diàleg. O no cal que rendim comptes a tots els grups d'interès sinó que ens podem centrar en els inversors per mitjà de memòries integrades.

Però tot això no seria políticament correcte i la manera de fer remetre el concepte d'RSE és retornant a la falàcia sobre l'adjectiu social i aprofitant per carregar-se el nom responsabilitat.

El Chief Reputation & Sustainability Officer de Telefónica, Alberto Andreu, afirma en un article que  l'acció social ha desplaçat l'RSC. Afirma que al seu voltant s'ha generat un ‘efecte halo’ associat als programes socials, a la filantropia empresarial, al “bonisme”… que n'ha ‘segrestat’ la veritable naturalesa: la gestió íntegra i ètica de les multinacionals en el procés de globalització, la identificació de noves oportunitats de mercat amb impacte positiu en la societat, o la gestió de riscos derivats del negoci en aspectes socials, econòmics o  ambientals”.

Antonio Argandoña, professor d'Economia i titular de la Càtedra ‘la Caixa’ d'RSE i Govern Corporatiu de l'IESE, fa un pas més i parla de les parts implicades en aquesta desvirtuació del concepte de l'RSC o RSE.

Ja fa temps que l'RSE és motiu de massa jornades que poc aporten i que més aviat desvirtuen la pròpia essència del model, amb enfocaments poc sincers, de cara a la galeria i sovint amb un desenfocament dels temes centrals, estratègics i de competitivitat. Però mentre hi hagi qui estigui disposat a organitzar aquests actes, a exhibir-s'hi o a assistir-hi, es continuaran fent. En parlava en una reflexió fa temps:
23.2.08 Moratòria a parlar sobre què és la Responsabilitat Social [...] Josep Maria Lozano va llançar un estirabot amb simpatia però carregat de raó i de sentit: "ja n'hi ha prou de parlar d'RSE i potser seria convenient establir una moratòria per a prohibir-ho durant almenys un any." [...] va defensar que hem de parlar menys de responsabilitat social i més de competitivitat.
Potser d'això es tracta: de desenfocament. Perquè es fan coses més interessants de les que apareixen en l'escena pública. Alhora que en l'escenari no es parla amb profunditat dels temes, i la superficialitat dóna una aparença de mediocritat.

En un un article a la Vanguardia de fa mig any, Josep Maria Lozano i Marc Vilanova abordaven aquesta qüestió amb una anàlisi similar:
L’RSE es va inventar com una eina empresarial, amb l'objectiu d'identificar i mesurar impactes, i prendre mesures per gestionar-los eficientment. Per tant, en pensar en l’RSE moltes empreses buscaven millorar el que feien. Contràriament, la sostenibilitat va néixer a partir d'una identificació d'un problema social (el desenvolupament sostenible). La pregunta des de la sostenibilitat no era únicament com millorar el que l'empresa fa, sinó més bé si ha de canviar i com, per contribuir a un objectiu socialment compartit, que si situa més enllà dels de la mateixa empresa. És a dir, situa l'empresa en una perspectiva sistèmica i de governança social.
Tanmateix, crec que no comparteixo la conclusió que en treuen:
[...] en els propers anys seguiran existint empreses que parlin d’RSE, però seran empreses més focalitzades en filantropia, acció social i en gestió de riscos. D'altra banda, aquelles empreses que centrin les seves polítiques socials i mediambientals en els seus processos d'innovació, en tot el catàleg de productes i serveis, en la seva cadena de subministraments o en els seus processos, com es fa ara amb la qualitat, ho entendran com a polítiques de sostenibilitat. Entre altres raons perquè una empresa només pot ser sostenible a llarg termini si entén les dimensions socials i mediambientals com a eix estratègic del model de negoci.
Hi ha casos que no coincideixen amb aquesta anàlisi. Per exemple, hi ha empreses de cultura industrial que han anat incorporant normes de gestió ambiental, qualitat, prevenció de riscos, etc., i a mesura que se senten segures del seu model comencen a parlar del seu compromís de sostenibilitat. És més habitual això que no que parlin d'RSE, entre altres coses perquè la sostenibilitat -de ressons ambientals- és vista com un enfocament més material (resultats) mentre que l'RSE s'associa més a l'assegurament que ha de donar lloc a la sostenibilitat (processos) i és vist com un enfocament més proper a la gestió d'intangibles.

Sembla, per tant, que l'RSE hauria de vincular-se més clarament a empreses de cultura avançada i sostenibilitat a empreses de base més industrial, però la sostenibilitat també és escollida per aquelles empreses que tradicionalment s'havien enfocat en la gestió de la reputació i que, després d'un pas per l'RSE, ara fan una certa renúncia al potencial de l'RSE i prefereixen la simplificació comunicativa de la sostenibilitat. Algunes ni han passat per l'RSE:

En el cas de l'empresa de telefonia, l'article "Valorar el compromís davant decisions difícils" vincula el fet de deixar de parlar d'RSE/RSC amb alguns canvis en el sentit dels seus compromisos. Amb motiu de l’anunci d’acomiadaments, fem una reflexió oberta, partint del convenciment que davant les situacions difícils es pot valorar la profunditat del compromís.

En el cas del famós cercador d'internet, a "Google està per la sostenibilitat sense gestió de l'RSE" expliquem que els passos van en un sentit similar ja que la companyia no creu que la seva aposta per la sostenibilitat hagi d'anar acompanyada d'una gestió de la seva Responsabilitat Social, de manera que no es dotarà d'òrgans específics com el Comitè de Sostenibilitat, i la comunicació amb els seus grups d'interès serà unidireccional.

Observo que les empreses que abandonen l'RSE per la sostenibilitat, limiten el component metodològic que aporta l'RSE i se centren en els resultats en sostenibilitat, fet que limita la gestió real de l'RSE, els processos de diàleg amb partprenents, la identificació de la materialitat, elements de transparència, o l'alineació estratègica (és a dir coherència).

Rendició de comptes

I aquestes reflexions tenen un correlat en la pauta d'evolució de les memòries, que passaran en poc temps a la fórmula integrada (financera + sostenibilitat). Aquest pas implica un seguit de canvis entre els quals alguns que tenen molt a veure amb el que analitzem aquí. En primer lloc, es deixen de focalitzar la major part dels grups d'interès i es pren un stakeholder, l'inversor, com el central. Però alhora, en aquest model de memòria, sembla que guanyaran pes alguns indicadors centrals de sostenibilitat mentre que en perdran alguns de metodològics d'RSE.

27.6.11 L’RSE es desenvolupa. Proper pas, memòries integrades
8.5.11 El BBVA va endavant amb la memòria integrada
8.5.11 Informe de revisió de la memòria integrada de BBVA

...to be continued

PD: molt recomanable l'article "¿Por qué no funciona la RSE? Y debería funcionar. Debe funcionar. Va a funcionar" de José Carlos González Lorente, secretario federal de RSE en Comfia-CCOO i membre del Consell Estatal d'RSE (CERSE)
¿Sustituirá el término Sustentabilidad a la RSE?

Algo se mueve en el club de la RSE

Algo se mueve en el club de la RSE. Parece como si alguien se hubiera cansado y mirara de proponernos jugar a otra cosa cuando aún estamos apenas empezando la partida y aprendiendo las reglas del juego.

Llevamos muchos años (tantos como años hace que se habla de ello) que destinamos una parte de las energías del debate a hablar sobre el nombre. En 2006 hice un artículo que se llamaba precisamente el nombre de la cosa... Que si RSE, que si RSC, que si RC ... Cada empresa tiene derecho a nombrar su cosa como quiera, pero parece sensato desear que exista una denominación ni que sea académica para referirse a este enfoque de gestión. Además, una parte del debate tenía una base débil, a partir de una mala comprensión terminológica. Recorto un fragmento de "Valorar el compromiso ante decisiones difíciles"   (04/21/11):
Dejar de hablar de RSE y preferir la sostenibilidad  

Esta interpretación me permite corroborar la interpretación de otro hecho reciente. Hace pocos días, Telefónica anunciaba que a partir de ahora utilizará la expresión sostenibilidad corporativa en lugar de RSC o RSE, aduciendo que la palabra social podía confundirse con acción social.

¡Santa inocencia! Hace años que todo el mundo sabe que la palabra social de RSE no significa asistencial sino que responsabilidad social significa responsabilidad ante la sociedad. Sorprende que a estas alturas se vuelva a abrir un debate nominalista superado.

Más bien me inclino a pensar que el problema no era tanto la palabra 'social' como la 'responsabilidad'. Hablar de sostenibilidad hace hincapié en los temas ambientales, donde la empresa se encuentra más cómodo ya que desfocalitza por ejemplo los de buen gobierno.

Y aunque queramos entender la sostenibilidad en el sentido moderno, más amplio, que comprende la triple cuenta de resultados, es evidente que no es lo mismo hablar de sostenibilidad que de responsabilidad. Mientras que la sostenibilidad pone el foco en los impactos, la RSE equilibra los focos entre el compromiso ético y los resultados de impacto por medio de la gestión de la RSE, la correcta identificación de la materialidad y de los grupos de interés, el diálogo con estos, la rendición de cuentas en el sentido complejo de la accountability...

Tengo la sensación de que la desaparición de responsabilidad y de social no es tanto una decisión del equipo de RSE sino un requerimiento de la alta dirección para limitarse a la sostenibilidad entendida como un concepto más reducido. El discurso de construir una empresa sostenible económicamente en un entorno sostenible ambientalmente le es más cómodo que hablar de ejercer la responsabilidad frente a una sociedad integrada por grupos de interés.

Ahora parecía que el debate sobre el nombre de la cosa se ​​había medio desvanecido, pero ha vuelto a aparecer con fuerza, con un discurso que nos propone pasar de la responsabilidad a la sostenibilidad. Mi punto de vista es que ahora no estamos ante un simple debate terminológico sino de mucho más fondo (metodología, alcance, sentido de la RSE).

En un artículo llamado "La RSE es gerundio" defendíamos que "los que sólo miran el impacto de las empresas, hablan básicamente de sostenibilidad mientras que los que miramos dentro de la organización preferimos hablar de RSE". También hacíamos otras afirmaciones como "La RSE no sólo es una adaptación a unos requerimientos de unos grupos de interés y de unos segmentos de mercado emergentes. También supone en sí un vector de gestión del cambio en la cultura organizativa", o "Por eso la RSE va más lejos que la sostenibilidad. La RSE pone la mirada en la gestión y la sostenibilidad en el resultado. La RSE es gestión desde un compromiso hacia unos resultados".. Fuente: ¿Implica la sostenibilidad lo mismo que la responsabilidad social? (05/02/11).

Llevada la hipótesis al extermo, es como si algunas empresas o generadores de discurso dijeran: ya hemos aprendido a gestionar la RSE y ya controlamos la vinculación con la reputación, con la gestión de riesgos y con las oportunidades; ya hemos dialogado con los grupos de interés y ya los tenemos medidos; ya hemos identificado los temas materiales y ya sabemos qué es importante, qué es prioritario, etc. A partir de aquí no es necesario mantener un gran esfuerzo en la gestión de la RSE porque ya no nos puede aportar mucho más o no podemos ahora destinar a ello más energía. Por lo tanto, vamos a tratar de gestionar los resultados (la sostenibilidad es el resultado clave de la RSE) y desfocalizemos los elementos más complejos de la gestión (enfoque RSE). Por ejemplo, hemos de generar filtros para evitar que muchas entidades y otros grupos de interés nos abran vías de diálogo. O no hace falta que rindamos cuentas a todos los grupos de interés sino que nos podemos centrar en los inversores por medio de memorias integradas.

Pero todo esto no sería políticamente correcto y la manera de hacer remitir el concepto de RSE es volviendo a la falacia sobre el adjetivo social y aprovechando para cargarse el nombre responsabilidad.

El Chief Reputation & Sustainability Officer de Telefónica, Alberto Andreu, afirma en un artículo que  la acción social ha desplazado a la RSC. Afirma que a su alrededor se ha generado un 'efecto halo' asociado a los programas sociales, a la filantropía empresarial, en el "buenismo"... que ha 'secuestrado' la verdadera naturaleza: la gestión íntegra y ética de las multinacionales en el proceso de globalización, la identificación de nuevas oportunidades de mercado con impacto positivo en la sociedad, o la gestión de riesgos derivados del negocio en aspectos sociales, económicos o ambientales ".

Antonio Argandoña, profesor de Economía y titular de la Cátedra 'la Caixa 'de RSE y Gobierno Corporativo del IESE, da un paso más y habla de las partes implicadas en esta desvirtuación del concepto de la RSC o RSE. Ya hace tiempo que la RSE es motivo de demasiadas jornadas que poco aportan y que más bien desvirtúan la propia esencia del modelo, con enfoques poco sinceros, de cara a la galería y a menudo con un desenfoque de los temas centrales, estratégicos y de competitividad. Peroa mientras haya quien esté dispuesto a organizar estos actos, a exhibirse o a asistir, se seguirán haciendo. Lo comentaba en una reflexión hace tiempo:
23.2.08 Moratoria a hablar sobre que es la Responsabilidad Social [...] Josep Maria Lozano lanzó una invectiva con simpatía pero cargada de razón y de sentido: "ya llevamos suficiente tiempo hablando de RSE y quizás sería conveniente establecer una moratoria para prohibirlo durante al menos un año." [...] defendió que tenemos que hablar menos responsabilidad social y más de competitividad.
Quizás de eso se trata: de desenfoque. Porque se hacen cosas más interesantes de las que aparecen en la escena pública. Al mismo tiempo que en el escenario no se habla con profundidad de los temas, y la superficialidad da una apariencia de mediocridad. En un un artículo en la Vanguardia de hace medio año, Josep Maria Lozano y Marc Vilanova abordaban esta cuestión con un análisis similar:
La RSE se inventó como una herramienta empresarial, con el objetivo de identificar y medir impactos, y tomar medidas para gestionarlos eficientemente. Por lo tanto, al pensar en la RSE muchas empresas buscaban mejorar lo que hacían. Contrariamente, la sostenibilidad nació a partir de una identificación de un problema social (el desarrollo sostenible). La pregunta desde la sostenibilidad no era únicamente como mejorar lo que la empresa hace, sino más bien si tiene que cambiar y cómo, para contribuir a un objetivo socialmente compartido, que si sitúa más allá de los de la misma empresa. Es decir, sitúa la empresa en una perspectiva sistémica y de gobernanza social.
Sin embargo, creo que no comparto la conclusión que sacan:
[...] En los próximos años seguirán existiendo empresas que hablen de RSE, pero serán empresas más focalizadas en filantropía, acción social y en gestión de riesgos. Por otro lado, aquellas empresas que centren sus políticas sociales y medioambientales en sus procesos de innovación, en todo el catálogo de productos y servicios, en su cadena de suministros o en sus procesos, como se hace ahora con la calidad, lo entenderán como políticas de sostenibilidad. Entre otras razones porque una empresa sólo puede ser sostenible a largo plazo si entiende las dimensiones sociales y medioambientales como eje estratégico del modelo de negocio.
Hay casos que no coinciden con este análisis. Por ejemplo, hay empresas de cultura industrial que han ido incorporando normas de gestión ambiental, calidad, prevención de riesgos, etc., y a medida que se sienten seguras de su modelo empiezan a hablar de su compromiso de sostenibilidad. Es más habitual eso que no que hablen de RSE, entre otras cosas porque la sostenibilidad  -de ecos ambientales- es vista como un enfoque más material (resultados) mientras que la RSE se asocia más al aseguramiento que debe dar lugar a la sostenibilidad (procesos) y es visto como un enfoque más cercano a la gestión de intangibles.

Parece, por tanto, que la RSE debería vincularse más claramente a empresas de cultura avanzada y sostenibilidad a empresas de base más industrial, pero la sostenibilidad también es elegida por aquellas empresas que tradicionalmente se habían enfocado en la gestión de la reputación y que, tras un paso por la RSE, ahora hacen una cierta renuncia al potencial de la RSE y prefieren la simplificación comunicativa de la sostenibilidad. Algunas ni han pasado por la RSE:


breTelefónica y Google respectivamente, donde mostramos como algunas empresas optan por la sostenibilidad en detrimento de la responsabilidad social.

En el caso de la empresa de telefonía, el artículo "Valorar el compromiso ante decisiones difíciles" vincula el hecho de dejar de hablar de RSE / RSC con algunos cambios en el sentido de sus compromisos. Con motivo del anuncio de despidos, hacemos una reflexión abierta, partiendo del convencimiento de que ante las situaciones difíciles se puede valorar la profundidad del compromiso.


En el caso del famoso buscador de internet, en "Google está por la sostenibilidad sin gestión de la RSE" explicamos que los pasos van en un sentido similar ya que la compañía no cree que su apuesta por la sostenibilidad tenga que ir acompañada de una gestión de su Responsabilidad Social, de manera que no se dotará de órganos específicos como el Comité de Sostenibilidad, y la comunicación con sus grupos de interés será unidireccional.

Observo que las empresas que abandonan la RSE para la sostenibilidad, limitan el componente metodológico que aporta la RSE y se centran en los resultados en sostenibilidad, lo que limita la gestión real de la RSE, los procesos de diálogo con grupos de interés, la identificación de la materialidad, elementos de transparencia, o la alineación estratégica (es decir coherencia). 

Rendición de cuentas 

Y estas reflexiones tienen un correlato en la pauta de evolución de las memorias, que pasarán en poco tiempo a la fórmula integrada (financiera + sostenibilidad). Este paso implica una serie de cambios entre los cuales algunos que tienen mucho que ver con lo que analizamos aquí. En primer lugar, se dejan de focalizar la mayor parte de los grupos de interés y se toma un stakeholder, el inversor, como el central. Pero a la vez, en este modelo de memoria, parece que ganarán peso algunos indicadores centrales de sostenibilidad mientras que perderán algunos de metodológicos de RSE.

27/06/11 La RSE se desarrolla. Próximo paso, memorias integradas
08/05/11 El BBVA adelante con la memoria integrada
5.8.11 Informe de revisión de la memoria integrada de BBVA

...to be continued

PD: muy recomendable el artículo "¿Por qué no funciona la RSE? Y debería funcionar. Debe funcionar. Va a funcionar" de José Carlos González Lorente, secretario federal de RSE en Comfia-CCOO y miembro del Consejo Estatal de RSE (CERSE) 

Dilemes ètics en plena crisi

Un possible dilema ètic seria si, ara que és tan necessari crear ocupació i rellançar l'economia, convé fomentar la implantació de models d'empreses relacionades amb els sectors armamentístics o les apostes. De fet, és un dilema real perquè s'està parlant de la possibilitat que es construeixi un macro complex turístic a Catalunya o a Espanya anomenat EuroVegas. El conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell, va viatjar a Las Vegas el novembre passat per conèixer de primera mà la naturalesa del projecte, que el Govern considera que pot ser de 'gran rellevància' per a la indústria turística i de l'espectacle.

Possiblement, en un moment com aquest, una gran majoria de gent acceptaria de bon grat la inversió que suposaria aquest projecte, sense altres consideracions, tenint en compte l'absència d'altres projectes de tant d'abast.

Però el dilema encara pot anar més lluny ja que la instal·lació del macro complex exigeix un status especial en matèria de fiscalitat, llei del tabac, del joc, i de relacions laborals, i també faria necessari derogar la llei d’abolició de les curses de braus a Catalunya.

Segons Telemadrid, la Comunitat de Madrid, amb ple suport del Govern Espanyol, porta mesos oferint tota una sèrie de facilitats i compromisos per tal de convèncer el magnat americà, i ha trobat en la llei de prohibició de les corrides de toros a Catalunya una possibilitat més per posicionar-se millor. En aquest sentit, segons informa directe.cat! organitzacions antitaurines i de defensa dels animals de Catalunya consideren inacceptable cap modificació de la llei.

Llegim que els toros decanten Las Vegas cap a Madrid: la passió del magnat Sheldon Adelson pels rodeos i les curses de braus posa en risc la construcció del macro complex turístic EuroVegas a Catalunya. L'alcalde Xavier Trias ha considerat 'interessant' el gegantí projecte batejat com a Eurovegas, encara que ha matisat, durant una entrevista a TV3, que no s'hauria de portar a terme 'a qualsevol preu'.  

Aquest és el gran dilema: ens hem de preguntar si seria acceptable que, forçats per la crisi, acceptéssim crear una mena d'enclavament dins del país amb una regulació diferent, amb estàndards més baixos en diferents matèries. Creiem que seria un greu error amb conseqüències imprevisibles. Quin podria ser el límit? El següent pas seria l'acceptació d'una zona d'exclusió dels drets humans com ara alguna mena d'esclavitud, potser? Els poders públics no haurien de doblegar-se a demandes que obliguen a forçar tant la legalitat vigent, creant injustícies respecte als altres operadors del territori, i creant escletxes perilloses en l'estructura de l'estat social i de dret.

17.2.12

Marató per la pobresa

  • Tal com vam informar aquest proper maig TV3 farà una Marató contra la pobresa i l'exclusió social 
  • Ahir vaig reunir-me amb els organitzadors de la Marató per parlar del paper de les empreses catalanes respecte a la pobresa, en el marc de la responsabilitat social.
  • Els compromisos envers la pobresa no es limiten a les donacions econòmiques, sinó que també podem parlar d'aportació de materials com ara aliments, contractació de persones excloses, o desenvolupament de nous models de negoci que generin més justícia social (base de la piràmide, negocis inclusius...)
Davant l'evolució de la crisi i la pressió que aquesta ha posat sobre les entitats que treballen des de fa molts anys per combatre la pobresa a la nostra societat, els mitjans de comunicació públics de la CCMA –TV3 i Catalunya Ràdio– engeguen una acció excepcional: la Marató per la pobresa.
Segons les últimes dades conegudes, la taxa de risc de pobresa afecta gairebé un 20% de la població adulta de Catalunya i un 23,3% dels infants i joves. Per això, perquè ningú pot quedar fora de joc, amb la Marató per la pobresa que es farà al maig es pretén mobilitzar la societat per ajudar els que ajuden. 

Els 20 anys d'experiència de La Marató de TV3 aportaran la qualitat, la transparència i el rigor per recaptar fons que, assessorats per una comissió d'experts de trajectòria reconeguda, es destinaran a projectes centrats en l'assistència, l'habitatge, la feina i la infància. 

En un programa especial presentat per Antoni Bassas i Agnès Marquès, mostrarem les moltes cares que té la pobresa en el nostre país, ens hi acostarem i la mirarem de fit a fit, per fer palès que la tenim a la vora i la podem combatre no només ara, puntualment, sinó sempre, donant suport a les entitats i persones que hi treballen.

15.2.12

CARTA de la FCVS al presidente de la Plataforma del Voluntariado de España

[ca] Fa uns dies vaig fer un article una mica contundent titulat " Complirà l'estat espanyol amb la sentència del Tribunal Suprem sobre l'IRPF?". Començava dient que "finalment es reconeix que l'Estat espanyol deixarà de quedar-se uns diners que no li pertoquen. Ara està per veure si compleix la llei. Fa tants anys que duren les preses de pèl que fins que no ho veiem no ens ho creurem". A mes, diferents experts també s'hi han manifestat: 0,7% IRPF: la polèmica no ha fet més que començar. La polèmica no ha fet més que començar ja que la nova Plataforma Espanyola del Tercer Sector, un organisme creat amb nocturnitat d'esquenes a l'estructuració de les entitats socials catalanes, s'ha manifestat en contra de l'actament de la sentència.

[es] Hace unos días hice un artículo un poco contundente titulado "¿Cumplirá el estado español con la sentencia del Tribunal Supremo sobre el IRPF?". Comenzaba diciendo que "finalmente se reconoce que el Estado español dejará de quedarse un dinero que no le corresponden. Ahora está por ver si cumple la ley. Hace tantos años que duran las tomaduras de pelo que hasta que no lo vemos no nos lo creeremos".
Además, diferentes expertos también se han manifestado: 0,7% IRPF: la polémica no ha hecho más que empezar. La polémica no ha hecho más que empezar ya que la nueva Plataforma Española del Tercer Sector, un organismo creado con nocturnidad de espaldas a la estructuración de las entidades sociales catalanas, se ha manifestado en contra de la actament de la sentencia.

[ca] Ara, la Presidenta de la FCVS, Francina Alsina, ha fet arribar al president de la Plataforma del Voluntariado de España i alhora president de la recent constituïda Plataforma del Tercer Sector la carta que detallem a continuació.  L’objectiu de la carta és mostrar la preocupació de les entitats de voluntariat catalanes davant la postura de la plataforma espanyola i explicitar la satisfacció en relació a la sentència del Tribunal Constitucional respecte la gestió de la recaptació de la casella de fins socials de l’IRPF.

[es] Ahora, la Presidenta de la FCVS, Francina Alsina, ha hecho llegar al presidente de la Plataforma del Voluntariado de España y a la vez presidente de la recién constituida Plataforma del Tercer Sector la carta que detallamos a continuación. El objetivo de la carta es mostrar la preocupación de las entidades de voluntariado catalanas ante la postura de la plataforma española y explicitar la satisfacción en relación a la sentencia del Tribunal Constitucional respecto a la gestión de la recaudación de la casilla de fines sociales de la IRPF.

CARTA a LUCIANO POYATO Presidente de la Plataforma del Voluntariado de España

Apreciado Luciano Poyato,
Presidente de la Plataforma del Voluntariado de España:

Desde la FCVS lamentamos la lectura que se está haciendo en la Plataforma del Tercer Sector de un hecho que para nosotros es de justicia y de vital importancia. Consideramos que un posicionamento tan contundente se debería haber consensuado previamente con los miembros que nos hemos incorporado a la nueva coordinación estatal.

No entendemos vuestros miedos a una organización territorial y autonómica ni a que los recursos obtenidos a través del IRPF que marcan los ciudadanos para que reviertan en beneficio de las entidades sociales, no puedan ser gestionados por los gobiernos respectivos.

No compartimos tampoco el razonamiento sobre el encarecimiento de la gestión ni sobre que los recursos no lleguen a los destinatarios. Finalmente, no comprendemos que la sentencia favorezca el desmantelamiento del modelo del estado de las autonomías.

Esta sentencia beneficia a la actuación local de nuestras entidades y además, si se gestiona bien, permitirá el acceso de entidades de primer y segundo nivel de Catalunya a un reparto más equitativo. En 2010 se beneficiaron del IRPF 1000 proyectos de 405 entidades. Sólo en Catalunya somos más de 4000 entidades y la FCVS representa a 300 de ellas, muchas de las cuales con el actual modelo no pueden tener acceso a ninguna cantidad.

Creemos firmemente que vamos a salir reforzados y beneficiados en el nuevo modelo, puesto que habrá más proximidad y equidad en el reparto.

Nos gustaría que hagas extensible nuestra opinión al resto de los compañeros del Consejo Directivo de la Plataforma. Además te pedimos que incorpores este punto en el próximo Orden del Día de la comisión permanente de la PVE.

Cordialmente,
Francina Alsina,
Presidenta de la FCVS.

PD: 4.000 entitats socials catalanes reclamen que es compleixi la sentència del Suprem (0,7%)

El president Mas presideix la primera reunió del Consell de Cooperatives


El president de la Generalitat, Artur Mas, ha presidit l’acte la primera reunió del Consell que té com a objectiu fomentar la innovació, la cooperació empresarial i les aliances estratègiques per impulsar el creixement econòmic del sector cooperatiu. A banda del president del govern, a l’acte de constitució també hi han participat els consellers d’Empresa i Ocupació, Francesc Xavier Mena; i d’Agricultura, Ramadera, Pesca, Alimentació i Medi Natural, Josep Maria Pelegrí, i el director general d'Economia Social i Cooperativa i Treball Autònom, Xavier López.


El Consell està integrat per una trentena de representants d’empreses cooperatives amb reconeguda trajectòria en la gestió empresarial. Els seus membres es reuniran en ple com a mínim dos cops a l’any i desenvoluparan les seves tasques en grups de treball específics. Així, dos dels primers que començaran a treballar són un sobre la recerca de noves fonts de finançament, i l’altre, sobre estratègies de foment de la competitivitat en les empreses de l’economia cooperativa.

A banda del director general de Clade, el grup empresarial cooperatiu també està representat pels directors generals de 7 cooperatives del grup que també participen al Consell: Grup Qualitat, Grup Cultura 03, Escola Sant Gervasi, Suara, La Fageda, Plana de Vic i Abacus Cooperativa.

Més informació

Jornades Internacionals en Gestió Responsable de Recursos Humans

Us presentem la II Edició de les Jornades Internacionals en Gestió Responsable de Recursos Humans que es celebrará a Barcelona els dies 8 i 9 de març.

Durant les sessions es compartiran experiències i projectes en matèria de gestió responsable de Recursos Humans, amb l'objectiu de contribuir a l'excel·lència de les pròpies empreses i el progrés de la societat.

A més a més, el Club de Excelencia en Sostenibilidad concedirà el II premi a la millor práctica responsable en gestió de RRHH.

Entre els ponents comptarem amb la presencia d'Enrique Sánchez, president d’Adecco Espanya; Francesc Xavier Mena, conseller d'Empresa i Ocupació de la Generalitat de Catalunya; Iñigo Sagardoy, president de Sagardoy Abogados i Juan Alfaro, secretari general del Club de Excelencia en Sostenibilidad. Carles Campuzano, diputat de CiU al Congrés dels Diputats i Portaveu de la Comisió de Treball i Seguretat Social i Montse Ventosa, Chief Conversations Officer StickyCulture i Presidenta de la Fundació Truthmark actuaran com a jurat.

El programa es pot descàrregar al següent enllaç: http://www.responsabilidadimas.org/emailings/rrhh_bcn.pdf

La gestió del 0,7% enfronta les ONGs

POLÍTIQUES SOCIALS
  • Les entitats estatals recelen que el Govern guanyi poder sobre els fons de la casella social de l'IRPF
  • Les entitats socials catalanes sempre han reclamat reformes en la gestió del 0,7% de l'IRPF. Ara que el Suprem ha avalat un paper més rellevant de Catalunya, han topat amb l'oposició d'ONGs espanyoles.
L'ELECCIÓ DEL CONTRIBUENT: ON DESTINAR EL 0,7% DE LA DECLARACIÓ DE LA RENDA
 El contribuent pot dirigir una petita part dels seus impostos a finançar programes de les ONGs o a sostenir l'Església catòlica. L'aportació del 0,7% de l'IRPF permet diverses variants, fins i tot marcar alhora les dues caselles. L'ELECCIÓ DEL CONTRIBUENT: ON DESTINAR EL 0,7% DE LA DECLARACIÓ DE LA RENDA El contribuent pot dirigir una petita part dels seus impostos a finançar programes de les ONGs o a sostenir l'Església catòlica. L'aportació del 0,7% de l'IRPF permet diverses variants, fins i tot marcar alhora les dues caselles. XAVIER BERTRAL
La lectura centralista del funcionament de l'Estat també ha arribat a l'univers de les ONG. Les entitats socials d'àmbit estatal han posat el crit al cel pels canvis que es divisen en la gestió dels recursos procedents de la casella per a finalitats socials de la declaració de la renda. Una sentència del Tribunal Suprem atorga a Catalunya -així com a les comunitats autònomes de la resta de l'Estat- la potestat en la tramitació, resolució i pagament de les subvencions vinculades als diners que l'Estat recapta pel 0,7% de l'Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF). La designació dels beneficiaris dels ajuts i els requisits d'accés queden en mans del govern espanyol. La resolució judicial -que respon a un recurs interposat per la Generalitat en l'etapa del tripartit- ha generat tanta satisfacció en les associacions catalanes com irritació en les d'abast espanyol. Un divorci que des de Madrid ja han fet explícit.

Mentre la Generalitat espera quins moviments farà el govern espanyol per acatar la sentència, la recentment creada Plataforma del Tercer Sector -que representa les principals associacions estatals del ram- ja han mostrat la seva "preocupació" per qualsevol viratge cap a un model "que posi l'accent en l'àmbit territorial". Així ho expressa un comunicat, que titlla de "perjudicials" els canvis per al conjunt del tercer sector espanyol. La nova plataforma entén que les comunitats autònomes no asseguren una gestió adequada dels fons, que sí que es garanteix, al seu entendre, si el sistema està centralitzat, com passava fins ara. Les entitats d'àmbit estatal amenacen, fins i tot, amb el fet que els recursos per a finalitats socials es puguin perdre en el tràmit autonòmic, tal com ha arribat a afirmar el president de la Plataforma del Tercer Sector, Luciano Poyato.

Recels i falta de transparència 

"Com poden dir que els fons no aniran a parar on pertoca? És una afirmació ofensiva i impresentable", expressa Teresa Crespo, presidenta d'Entitats Catalanes d'Acció Social (ECAS) i assessora del Govern en polítiques socials. Crespo considera que la reacció de la plataforma espanyola s'explica per la pèrdua de poder que pot representar una capacitat de decisió més gran dels governs autonòmics. "No estic d'acord que des de la centralitat es prenen més bones decisions", afegeix la presidenta d'ECAS. "Nosaltres volem que aquests fons es gestionin des de Catalunya perquè aquí coneixem millor la nostra realitat, però això crea por i malestar", afirma Àngels Guiteras, presidenta de la Taula d'Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya, que agrupa unes 4.000 entitats. Guiteras recorda que sempre ha estat "complicat" disposar d'informació "transparent" de la distribució territorial dels recursos recaptats per la casella social de l'IRPF -el 2011 es van repartir 267 milions, segons el ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat-, una de les principals fonts de finançament d'aquestes entitats.

La Taula del Tercer Sector subratlla que la resolució del Suprem podria ser el primer pas per resoldre la desigualtat entre l'aportació que fa Catalunya i els diners que hi acaben retornant, ja sigui en forma de programes socials, projectes de cooperació internacional d'ONGs o iniciatives mediambientals. Segons un informe de la Taula del Tercer Sector, Catalunya aporta un 25% del total dels fons recaptats, mentre que només en rep el 14%. El conseller de Benestar Social i Família, Josep Lluís Cleries, va xifrar aquest greuge: Catalunya va rebre 29 milions d'euros el 2011 malgrat que els contribuents catalans van aportar 49 milions. "No tenim clar que la sentència permeti que tots els diners dels contribuents catalans es quedin a Catalunya, però obre la porta a parlar-ne", raona Guiteras.

Diàleg Generalitat-Estat 

El conseller Cleries havia expressat que negociarà amb el ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat perquè la Generalitat "gestioni les subvencions a partir de la pròxima convocatòria". El departament de Benestar espera que el govern espanyol acati la sentència. Portaveus del ministeri han apuntat a l'ARA que l'Advocacia General de l'Estat estudia la resolució, que s'analitzarà en la pròxima trobada de consellers territorials, que no té data.

Font: http://www.ara.cat/ara_premium/cronica/gestio-del-enfronta-ONGs_0_642535758.html

13.2.12

Presentació del llibre “Emprender con responsabilidad” d'Àngel Pes i Norbert Bilbeny

1 de març, a la seu del Col·legi de Censors Jurats de Comptes

Ni l’acumulació de deute, ni la construcció d’habitatges, ni el consum il·limitat de productes i recursos ens trauran de la profunda crisi econòmica, energètica i mediambiental que vivim. El futur pertany a les societats que facilitin el desplegament de la capacitat emprenedora dels seus ciutadans. Sota aquesta premissa, Ángel Pes i Norbert Bilbeny s’endinsen en el paper clau de la responsabilitat social de les empreses i, des d’una visió eminentment pràctica, defensen la necessitat de promoure l’activitat emprenedora sense descuidar la distribució equitativa dels beneficis del desenvolupament econòmic i el seu caràcter sostenible.  Per a això, expliquen com donar forma a les exigències d’una economia sostenible a través de nombrosos exemples d’empreses que han sabut veure els avantatges que ofereix la responsabilitat corporativa. Ser empresari responsable no és només una elecció: és una necessitat per construir el futur.

El programa de la sessió serà el següent:

Dijous, 1 de març de 2012                                        19:00 a 20:15 hores

Presentació
Daniel Faura
President del Col·legi de Censors Jurats de Comptes de Catalunya

Intervindrà
Antonio Argandoña
Professor de la Càtedra “laCaixa” de Responsabilitat Social de l’Empresa i Govern corporatiu d’IESE Business School,    
Ponència “Actualitat de la Responsabilitat Social de l’Empresa”

Intervindran els autors del llibre       
Ángel Pes  
Subdirector general i director de Responsabilitat Corporativa i Marca de Caixa-Bank. Doctor en Ciències Econòmiques per la UB i professor en excedència
Norbert Bilbeny
Catedràtic d’Ètica de la UB i Degà de la Facultat de Filosofia de la UB. Visiting Scholar a Berkeley, Harvard, Toronto i el CNRS de Paris

Col·loqui

Arriba la primera agència de col·locació d'iniciativa social

Oficina de Treball. Font: Treball. Generalitat (Flick)
Oficina de Treball. Font: Treball. Generalitat (Flick)

La cooperativa Suara i les fundacions Surt, Ires i Fias s’alien per crear la fundació Intermèdia, un agent de col·locació que podrà col·laborar amb el SOC.

10/02/2012 - 09:10
Entitat redactora: F Pere TarrésLes organitzacions que s'han s'aliat per crear aquesta iniciativa estan especialitzades en la inserció social i laboral de persones en situació de vulnerabilitat i exclusió social. I amb la idea de facilitar aquesta inserció han impulsat Intermèdia, una fundació que integrarà les borses de treball de la cooperativa Suara i de les fundacions Surt, Ires i Fias. Però – segons ha explicat la presidenta de la nova entitat al diari Ara, Fina Rubio – donada la situació del mercat laboral català, també atendrà a aquelles persones que tradicionalment no es consideraven col·lectius de risc.

Tot i que el projecte es troba en fase de desenvolupament, la idea és que la nova entitat revi el vist i plau del Govern per ser un agent de col·laboració del SOC i pugui desenvolupar tasques d’orientació i formació adreçades a les persones en situació d’atur.

En aquest sentit, assenyalar que la reforma laboral del nou govern estatal ha d’aclarir quin paper jugaran les agències de col·locació i quin tipus de col·laboració establiran aquestes amb els serveis públics d’ocupació.

Font: xarxanet.org

Sobre la discriminació a la clientela a Cortefiel

Em demanen l'opinió sobre un nou cas de maltracte a un client per raons lingüístiques. Es tracte d'un treballador d'origen italià a l'establiment de Cortefiel del Portal de l'Àngel de Barcelona. És un cas no solament relacionat amb la Responsabilitat Social sinó de clar incompliment legal, a banda de la prepotència i mala educació davant la clientela.

El grup Cortefiel és el segon grup espanyol de distribució i fabricació de roba tèxtil, després d'Inditex i una de les principals cadenes a Europa, amb especial rellevància en la moda d'Espanya, Portugal, Bèlgica, Holanda i Mèxic. La península Ibèrica constitueix prop del 80% dels ingressos del grup. Disposa de quatre marques: Cortefiel, Pedro del Hierro (moda masculina), Springfield (urban style), Women'secret (llenceria).

Per anar més enllà de l'obvietat, he consultat el codi ètic de l'empresa Cortefiel i de seguida he pensat en un article que vaig escriure fa tres mesos, del qual retallo un fragment:
26.11.11 Requeriments legals dins el codi de conducta

Els codis ètics no estan concebuts estrictament amb una finalitat normativa sinó que pretenen gestionar els valors. Tot i així, també és cert que acaben prescrivint algunes conductes amb caràcter necessari o fins i tot poden esdevenir un document contractual en referència a algun grup d'interès com ara els subcontractistes. El fet que el codi de conducta no tingui ni hagi de tenir un caràcter exhaustiu de quines són les males pràctiques fa que alguns codis n'esmentin algunes mentre que no facin referència a d'altres. O fins i tot que descriguin aquestes males pràctiques de manera diferent. Vegem-ho amb un exemple. Comparem un fragment del codi de conducta amb el fragment corresponent del Codi Penal.
  1. Grupo Cortefiel no tolera ningún tipo de discriminación por razones de sexo, raza, religión, discapacidad, edad o pertenencia a territorio o nación. La igualdad de oportunidades para hombres y mujeres en función de sus méritos y capacidades es plena y efectiva
I ara vegem que estableix el Codi Penal diu sobre aquestes matèries:

Art. 314: Los que produzcan una grave discriminación en el empleo, público o privado, contra alguna persona por razón de su ideología, religión o creencias, su pertenencia a una etnia, raza o nación, su sexo, orientación sexual, situación familiar, enfermedad o minusvalía, por ostentar la representación legal o sindical de los trabajadores, por el parentesco con otros trabajadores de la empresa o por el uso de alguna de las lenguas oficiales dentro del Estado español, y no restablezcan la situación de igualdad ante la ley tras requerimiento o sanción administrativa, reparando los daños económicos que se hayan derivado, serán castigados con la pena de prisión de seis meses a dos años o multa de 12 a 24 meses. (LEY ORGÁNICA 15/2003, de 25 de noviembre, por la que se modifica la Ley Orgánica 10/1995, de 23 de noviembre, del Código Penal)

És interessant és observar quines són les males pràctiques que l'empresa no ha volgut explicitar o les que ha explicitat de manera diferent. En concret la llengua no hi apareix, ha estat deliberadament suprimida.
Cal dir que la comparació amb el cas que ens ocupa no és exacta. La recerca que mostrem és en referència a discriminacions a un treballador, no a la clientela. Són altres les lleis que obligarien aquest treballador a entendre la clientela -com a mínim tenir disponibilitat lingüística.

Però he volgut fer aquesta altra referència perquè s'entengui que la voluntat de no gestionar les matèries lingüístiques és profunda i ja s'elimina fins i tot de la codificació interna. Per tant, és més que probable que aquests treballadors no hagin rebut cap indicació sobre els usos lingüístics, les bones pràctiques, aspectes bàsics en referència a les normes legals i a les normes de bona educació, basades en la correcta identificació de qui és el client i qui és el dependent.

Per acabar, també vull fer notar que Cortefiel no solament té un codi ètic (amb dos breus documents, un respecte a temes interns i l'altra als externs) sinó que també publica memòria de responsabilitat social.

Tant per a aquells que m'han demanat l'opinió sobre el cas de Cortefiel com per als amants de l'RSE, recomano mirar la memòria d'aquesta empresa, ja que penso que directament i sense cap por a equivocar-me podríem qualificar-la com el document de nivell A+ de més baix nivell.

Donat que és difícil trobar l'accés al pdf de la memòria, us l'adjunto aquí

En pdf és impossible de mirar la informació. I en format web també hi ha problemes per accedir a tota la informació, com per exemple a la pàgina 11 on no aconsegueixo veure sencer el continguts d'abast de la memòria.

O a la pàgina 10, compromís amb la societat, has d'esperar que vagi passant un scroll automàtic que t'informa d'algunes dades genèriques sobre les quals no hi ha cap informació qualitativa o interrepretativa. En un altre lloc del web disposa de les col·laboracions socials que fan, i això que ho desenvolupen amb un major detall: d'alguna manera és com si sols focalitzessin la filantropia i, al damunt d'aquesta haguessin construït un format de memòria d'RSE.

A les xarxes socials hi ha persones que es presenten com a extreballadors que expressen mancances en la qualitat laboral, indicant la diferència amb altres marques. Evidentment, aquestes queixes no poden constituir cap base científica, però si vols obtenir dades sobre la qualitat laboral de Cortefiel, les dades aportades a la memòria d'RSE de l'empresa són del tot insuficients. Tenint en compte que es tracta d'una memòria A+, em sembla que desprestigia el model GRI i alhora genera desconfiança envers la companyia. I em sembla que tampoc queda ben parada l'empresa verificadora, com no sigui que ells hagin verificat un document diferent del que es presenta al web.

12.2.12

Els valors socials: cadascú és com una emissora de ràdio!

Estem envoltats d’ones electromagnètiques hertzianes, però sols ho sabem quan engeguem un aparell de ràdio. De la mateixa manera, estem envoltats d’altres realitats que tampoc es poden veure ni tocar però que són reals i ens afecten. Sovint es parla de la importància dels valors de les persones, però en gran part, aquests valors de les persones estan influïts pels grans valors de la societat. Són valors que formen part de l’ambient i que cadascú de nosaltres, com si fóssim un aparell de ràdio, acabem reproduint.

Finalment cada persona és lliure d’adoptar el comportament que vulgui, però la influència social que tenim és enorme. Cada persona i cada organització pot limitar-se a reproduir els valors que li arriben, sense cap mena de sentit crític, o bé pot modular-los i ser part activa en el foment d’uns valors més humanístics, sostenibles i ètics.

Cada persona i cada organització som com petites emissores que no deixem d’emetre una programació de valors. Cada actitud nostre, cada comportament, cada manera de fer, és una opció per uns valors o uns altres. Fins i tot cada vegada que comprem és com si estiguéssim votant.

Aquest programa de ràdio que cadascú de nosaltres emetem pot ser que no sigui exactament el que nosaltres voldríem, pot ser que no reflecteixi exactament els nostres valors més profunds, però la influència social, allò que pensem que els altres esperen de nosaltres, allò que té una estructura de plausabilitat, fa que finalment la nostra emissió sigui un mig-mig entre els valors que realment tenim dins nostre i els valors que la societat imposa.

Així, si tothom es permet de rebaixar el seu nivell ètic, arriba un moment que tots ens anivellem cap a la mediocritat, cap a un baix nivell d’autoexigència, cap a la tolerància del que no hauria de ser tolerable, cap a la manca de respecte envers el que és diferent...

Per a apujar la capacitat ètica de la nostra societat, seria tan senzill com que la nostra “programació de ràdio”, per dir-ho així, no fes mitjana amb la societat sinó que tendís a trobar un punt mig entre allò que som nosaltres i els estàndards ètics comunament acceptats, com els que provenen de les Nacions Unides. Si cadascú de nosaltres no esdevé un agent actiu per a apujar el nivell, l’enfonsament ètic serà imparable.

Finalment, cal dir que aquest “nosaltres” no solament es refereix a la persona sinó també a les organitzacions d’on formem part. L’autoexigència ètica ha de provenir també de les empreses, administracions, clubs, associacions, comunitats de propietaris i veïns... Si les organitzacions no gestionen els valors, no mostren una autoexigència, serà difícil que els individus puguin mostrar una ètica avançada.

Si bé és cert que les organitzacions són persones, finalment les organitzacions acaben generant una cultura corporativa o organitzacional, amb unes pautes de comportament i uns valors. Si aquells individus que tenien uns valors personals positius no han sabut traduir-los per a codificar uns valors organitzacionals és possible que l'organització acabi desenvolupant una lògica que finalment desbordarà els valors personals, que esdevindran no funcionals i, per tant, residuals dins el funcionament quotidià de l'organització.

Nota: article publicat a Jornal.cat i, en castellà, a DiarioResponsable, Comunidad Étnor i ExpokNews

Los valores sociales: ¡cada uno de nosotros es como una emisora ​​de radio!


Estamos rodeados de ondas electromagnéticas hertzianas, pero sólo lo sabemos cuando encendemos un aparato de radio. Del mismo modo, estamos rodeados de otras realidades que tampoco se pueden ver ni tocar pero que son reales y nos afectan. A menudo se habla de la importancia de los valores de las personas, pero en gran parte, estos valores de las personas están influidos por los grandes valores de la sociedad. Son valores que forman parte del ambiente y que cada uno de nosotros, como si fuéramos un aparato de radio, acabamos reproduciendo.

Finalmente cada persona es libre de adoptar el comportamiento que quiera, pero la influencia social que tenemos es enorme. Cada persona y cada organización puede limitarse a reproducir los valores que le llegan, sin ningún sentido crítico, o bien puede modular y ser parte activa en el fomento de unos valores más humanísticos, sostenibles y éticos.

Cada persona y cada organización somos como pequeñas emisoras que no dejamos de emitir una programación de valores. Cada actitud nuestra, cada comportamiento, cada manera de hacer, es una opción por unos valores u otros. Incluso cada vez que compramos es como si estuviéramos votando.  

Este programa de radio que cada uno de nosotros emitimos puede que no sea exactamente el que nosotros quisiéramos, puede que no refleje exactamente nuestros valores más profundos, pero la influencia social, lo que pensamos que los demás esperan de nosotros, lo que tiene una estructura de plausabilidad, hace que finalmente nuestra emisión sea un punto medio entre los valores que realmente tenemos dentro de nosotros y los valores que la sociedad impone.  

Así, si todo el mundo se permite rebajar su nivel ético, llega un momento en que todos nos nivelamos hacia la mediocridad, hacia un bajo nivel de autoexigencia, hacia la tolerancia de lo que no debería ser tolerable, hacia la falta de respeto hacia lo que es diferente...  

Para subir la capacidad ética de nuestra sociedad, sería tan sencillo como que nuestra "programación de radio", por decirlo así, no hiciera media con la sociedad sino que tendiera a encontrar un punto medio entre lo que somos nosotros y los estándares éticos comúnmente aceptados, como los que provienen de las Naciones Unidas. Si cada uno de nosotros no se convierte en un agente activo para subir el nivel, el hundimiento ético será imparable.

Finalmente, cabe decir que este "nosotros" no sólo se refiere a la persona sino también a las organizaciones de donde formamos parte. La autoexigencia ética debe provenir también de las empresas, administraciones, clubes, asociaciones, comunidades de propietarios y vecinos...

Si las organizaciones no gestionan los valores, no muestran una autoexigencia, será difícil que los individuos puedan mostrar una ética avanzada. Si bien es cierto que las organizaciones son personas, finalmente las organizaciones acaban generando una cultura corporativa u organizacional, con unas pautas de comportamiento y unos valores. Si aquellos individuos que tenían unos valores personales positivos no han sabido traducirlos para codificar unos valores organizacionales es posible que la organización acabe desarrollando una lógica que finalmente desbordará los valores personales, que se convertirán en no funcionales y, por tanto, residuales dentro del funcionamiento cotidiano de la organización.

Nota: artículo publicado en DiarioResponsable, Comunidad Étnor y ExpokNews y, en catalán, en Jornal.cat