5.3.17

[ARTICLE] De discriminar a apreciar

Amb motiu del 8 de març, aquesta reflexió crida a superar el tòpic de la discriminació positiva enfront la negativa, i a incorporar l'apreciació, com a camí socialment i emocionalment responsable per a crear valor compartit.
Discriminar vol dir establir una distinció, diferenciar. De fet, té la mateixa arrel que discernir, que finalment voldria dir dividir, separar en dos. També tenen la mateixa arrel mots relacionats amb separar com crivell o garbell o el castellà cribar. També crim  -i incriminar-  té el mateix origen -separar, discernir- ja que abans havia volgut dir la decisió judicial, el veredicte. Però els mots evolucionen i guanyen nous significats. I així sovint discriminar pren un sentit negatiu, quan es refereix a donar un tracte d'inferioritat a determinats membres d'una col·lectivitat per motius socials, religiosos, lingüístics, polítics, etc.
Podem establir la distinció entre les persones altes i baixes d'una col·lectivitat, sense més pretensió que l'estadística. Podem dividir entre joves i grans per raons de màrqueting. Podem establir el col·lectiu dels pèls-rojos, ni que sigui a títol de curiositat. Però res aparenta ser discriminatori en el sentit negatiu, ja que no partim de la consideració que cap subgrup de la col·lectivitat sigui inferior o superior als altres.
Llegeixo que el nombre d'anuncis en els quals apareixen actors pèl-rojos ha anat in crescendo en els últims anys. Què tenen en comú les marques Triptomax, Frenadol, Mediamarkt, Mapfre, Vodafone, Worten, Botemanía o Adoptauntio? Totes elles han usat en algun moment a algun pèl-roig per protagonitzar les seves campanyes televisives. És una curiositat i vés a saber quines raons oculta, però no ens genera cap sensació d'incomoditat. Ni en el cas que els espectadors que comparteixin aquesta característica visquin amb entusiasme sentir-se reconeguts, no crec que a ningú dels altres ens desagradi. La raó és que no hi ha uns subgrups amb identitat diferenciada respecte als tons capil·lars més enllà de compartir una característica.
Però el context interpretatiu varia quan sí que la identitat existeix i especialment quan aquesta realitat diferenciada porta associats diferents marques socials. Per exemple, si ets dona i ets conscient que pertànyer a aquest subgrup social comporta una penalització en termes laborals i fins i tot salarials, és raonable que incomodin els missatges on la marca de subgrup porti associada una etiqueta limitant. És a dir, la diferenciació del subgrup femení va associada a una etiqueta que discrimina negativament.
Un cas típic seria el de posar un excés d'èmfasi en la bellesa física de les dones, la cosificació. Al marge de les consideracions ètiques de cada missatge comunicatiu per ell mateix, i que poden ser discutibles  -hi ha el risc de confondre ètica i moralitat-, la veritat és que cert degoteig constant d'imatges acaben generant etiquetes socials i acaben transmetent apriorismes com ara que si les dones tenen un valor apreciable en el seu cos aleshores altres característiques perden rellevància.
Algunes queixes feministes, en alguna ocasió han pogut semblar exagerades, i és cert que cada grup d'interès ha de trobar el to correcte i l'equilibri adequat d'interessos per a no perjudicar l'objectiu de la lluita legítima, però d'entrada, cal fer costat i compartir una actitud crítica. I vés per on que aquest 'cri' de crítica té el mateix origen etimològic que el de discriminar: separar, que és allò que cal fer per a procedir a analitzar sota el prisma de la raó els fets.
La discriminació existeix i és patent. I no remet prou. Per tant, cal mostrar una actitud activa d'observació, d'escrutini, d'anàlisi, de crítica, de debat social sobre quines són les pràctiques acceptables i quines les inacceptables. Des d'un enfocament de responsabilitat social de les empreses, ja no caldria parlar de com separem les bones i males pràctiques, sinó com assegurem que cada pràctica creï el major valor per a tots els grups d'interès, valor compartit.
I la pràctica que crea millor valor és quan la reivindicació dels drets d'un col·lectiu i de la seva dignitat no prové solament d'ell mateix sinó que són els altres col·lectius  -el presumptament beneficiat-  el que es fa portaveu del missatge crític i proclama la necessitat de la igualtat de drets i d'oportunitats i blasma els missatges que incorporen etiquetes discriminatòries.
La campanya He for She intenta precisament promoure aquesta inversió en la reivindicació dels drets de les dones, i que siguin els homes els que proclamin el missatge de la igualtat.
Aquest mateix paradigma l'hauríem de transportar a altres lluites. Aquest dimecres serà 8 de març, Dia Internacional de les Dones, però fa uns dies va ser 21 de febrer, Dia Internacional de la Llengua Materna. Deixeu-me, doncs, que posi un exemple en aquest context. En el cas de la diversitat lingüística, una bona pràctica concreta és posar l’accent no en la pròpia llengua sinó en les altres, garantint així que no s’avantposen els interessos propis enfront d'un model equilibrat i just de diversitat. Això es pot concretar en la demanda que tot producte vagi etiquetat, a més de en les llengües de major abast, sempre en la llengua del país on ha estat produït, encara que sigui minoritària, per tal d’afavorir el respecte a la diversitat i la dignitat de les llengües menors. Aquest és un model equilibrat i sostenible de defensa de les identitats: valorar i recomanar activament que els productes que adquirim portin la llengua d’on han estat fets permet superar la defensa de la pròpia llengua per situar-nos en la defensa d’un model global de diversitat lingüística. Podeu trobar un exemple real situat en el camp del turisme, una carta enviada a un hotel de Bretanya (França).
Us imagineu que una ONG defensora de la sostenibilitat ambiental considerés que els drets de les dones també formen part del concepte global de la sostenibilitat? Us imagineu que una ONG feminista considerés que la defensa del medi ambient també forma part de la lluita pel respecte a la diversitat. No es tracta de fusionar projectes; es tracta de comprendre que la manera de portar a terme la missió de cadascú pot incorporar principis i criteris que formen part d'altres lluites. Això és precisament la responsabilitat social, aprendre a gestionar la complexitat des d'una organització que aprèn. Quan jo faig possible els meus objectius integrant en la manera de fer criteris de sostenibilitat ambiental, social, laboral, econòmica i ètica, estic apreciant les reivindicacions legítimes de grups d'interès que ja no són 'altres' sinó que una mica estan dins meu. Més que discriminar, ja sigui en negatiu o en positiu, potser aprendríem a apreciar.

Nota: article publicat en castellà a Diario Responsable

Altres articles anteriors:
Etiquetes de comentaris: , , , ,
Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)