Unes notes sobre la condemna de Garzón, el jutge estrella

1. La notícia, previsible, ha saltat avui. Llegim que el Tribunal Suprem ha condemnat Baltasar Garzón a 11 anys d'inhabilitació i una multa de 14 mesos a raó de sis euros diaris i al pagament de les costes per haver autoritzat la gravació a la presó de les escoltes dels principals implicats d'aquesta trama de corrupció amb els seus advocats. Aquesta condemna, per prevaricació i violació de garanties constitucionals, suposarà l'expulsió del togat de la carrera judicial. En la sentència s'explica que Garzón va prendre aquesta decisió de manera arbitrària, ja que només comptava amb indicis contra Francisco Correa, cap del cas Gürtel, però no disposava d'elements que acreditessin que els advocats cometrien nous delictes. Per això, l'alt tribunal sosté que la seva mesura va suposar una "destrucció generalitzada del dret de defensa" al causar "una dràstica i injustificada reducció del dret de defensa". Els magistrats també sostenen que aquesta mena de pràctiques només es porten a terme en règims totalitaris, però assenyalen que ja han estat superades al nostre país. [continuar llegint notícia al Periódico]
2. He dit que era previsible perquè de la lectura d'alguns articles de juristes en els darrers mesos, crec que era prou evident que l'actuació de Garzón tenia una justificació i una defensa difícil. En un article que vaig recomanar des d'aquest bloc, escrit per un jurista, es deia que les justificacions defensives que esgrimeix constitueixen la consagració del principi que «el fi justifica els mitjans», consagració que suposaria la ruptura total de l'estat de dret.
3. Per conviccions democràtiques vaig arribar a escriure una reflexió en defensa de Garzón, a pesar de conèixer algunes de les seves actuacions absolutament reprovables. Vicent Partal, director de Vilaweb, considerava que Garzón no mereixia suport: ...jo no m'hi sumaré, ni per solidaritat internacional. He vist massa de prop com aquest personatge permetia la tortura i violava les regles més elementals de la democràcia [...] n'hi ha prou amb un exemple, dels detinguts del 92, en aquella infame ràtzia olímpica que Europa acabà desautoritzant anys després. El 2004, per escrit, el Tribunal d'Estrasburg va acusar Garzón de no haver volgut investigar les documentades denúncies de tortures que li havien estat presentades. [...] Parlem de tortures, no d'un error processal qualsevol [...] I cal dir amb la veu ben alta i clara que no es pot defensar la democràcia violant els drets democràtics. Per cert, en aquests darrers dos anys en què s'ha parlat tant del processament, no he vist que la premsa espanyola d'una o altra tendència hagi fet referència a aquest lamentable episodi en què l'estat espanyol rebé la condemna d'Europa.
4. Tot i així, el 8.4.10 vaig escriure "En defensa de Garzón, en defensa de la qualitat democràtica" recollint el posicionament d'Amnistía Internacional considerant insòlit que el jutge Garzón pogués ser jutjat per haver investigat les desaparicions de més de 100.000 persones ocorregudes durant la Guerra Civil i la dictadura franquista. Hi deia que les normes internacionals de drets humans diuen clarament que el crim de desaparició forçada NO prescriu i entorpir la seva investigació és un delicte, per tant cap "Llei d'Amnistia" pot contradir. Realment assumeixo l'error de creure que no podia ser que Garzón hagués actuat de manera tan maldestre en el procediment. Sabent de què havia estat capaç en certes actuacions judicials més justificades per ideologia política que per l'estat de dret, va ser un error de consideració per part meva.
5. Hem d'acceptar plenament la realitat de la sentència. La realitat és que se'ns fa estrany que es pugui condemnar un jutge per investigar casos de corrupció i crims del franquisme i en canvi haguem conviscut amb un ministre del règim dictatorial de Franco exercint càrrecs públics en plena democràcia. Però si ha actuat malament, la pena és correcta. 
6. Alguns sentim, però, un sentiment contraposat. En el mateix article de fa dos anys, deia que la politització de la justícia, la caiguda en picat de la reputació de la política, els escàndols de corrupció, ens porten a un carreró fosc de pèrdua de capital institucional i capital social. Potser el gran tema és: trobaria fantàstic que es condemni aquest jutge que ha tingut algunes actuacions irregulars, però agrairia que altres jutges tinguin la valentia de jutjar tot allò que ha quedat pendent de jutjar, tot allò que ens hauria de fer sentir vergonya, tot allò que no és el passat sinó que encara forma part del nostre present, perquè ens condiciona en aspectes bàsics de la nostra qualitat democràtica. El problema, doncs, no és la necessària condemna del jutge estrella sinó que no hi ha jutges disposats a entrar a fons en els grans temes per on la democràcia flaqueja. I la història ens en passarà comptes.