8.2.12

Quina sostenibilitat tenim com a país?

Jordi Pujol fa avui una reflexió editorial sobre la sostenibilitat del país. Entengui's que sostenibilitat no fa referència a temes ambientals, sinó al seu sentit ple: si el país és sostenible o no. De fet, Pujol no usa aquesta paraula, sinó que parla de si "Catalunya no és viable (o ho seria si...)".

Es pregunta quina perspectiva tenim com a economia, com a societat equitativa, com a país cohesionat i amb capacitat d’integració, com a llengua i cultura, és a dir, com a identitat.

I la resposta que hi dóna no és positiva, si les coses no canvien: Si l’Estat espanyol ens continua escanyant financerament. Si políticament ens continua rebaixant o anul·lant competències, dificultant la defensa de la nostra llengua, entorpint el nostre desenvolupament econòmic, afeblint el nostre estat del benestar.

Pujol parla clar: en aquestes condicions Catalunya no és viable. En aquestes condicions Catalunya va relliscant i anirà relliscant cap a la gradual decadència econòmica, i cap a la pèrdua de qualitat del seu estat del benestar. A banda, l’afebliment de la seva llengua i la seva cultura, és a dir, la seva identitat.Hi ha la tradicional discussió sobre la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent. Que vista l’experiència d’alguns dels nous estats independents europeus pot tenir una resposta positiva. Clarament. Més difícil és la viabilitat política i social. Un tema que resta obert a l’evolució d’aquests propers anys. Però el que està del tot clar és la inviabilitat de Catalunya com a societat de progrés econòmic i social. Com a societat al servei dels seus ciutadans.

La seva aposta, en aquest context, justifica que la societat i le govern demanin un canvi radical de finançament de l'autogovern ja que l'altre solució és la desaparició com a país. I per tant, siguin quines siguin les dificultats, la independència haurà de ser l’opció de molts catalans. És a dir, de moltes persones que viuen i treballen a Catalunya. De fa generacions o de fa poc. [...]   Per això el risc d’ofec econòmic i social seria un argument molt potent a favor de la independència. [...] Si alguna cosa té de bo la situació actual és que és molt clara. Tant que si Catalunya hagués d’emprendre una ruta de destí incert ho podria fer amb tranquil·litat d’esperit. Perquè totes les altres o estarien barrades o conduirien a paratges d’accelerada inanició.

M'interessa la seva reflexió perquè introduieix un caràcter relatiu en l'anàlisi en funció de la sostenibilitat de què el país disposi. I les condicions per a la sostenibilitat com a país, com a cultura, com a benestar social, com a economia, com a societat, en aquest moment no existeixen.


PD: avui han passat per Televisió de Catalunya un excel·lent reportatge sobre la realitat política a Bèlgica: "Això no funciona, o potser sí?". 

Durant un any i mig, Bèlgica ha funcionat amb un govern en funcions. Aquest petit país del cor d’Europa acull les institucions europees i l’OTAN. No només les acull, sinó que en va ser membre fundador. Contrasta aquesta funció representativa d’una Europa unida –teòricament, unida- amb una Bèlgica federal –oficialment, federal i unida- que no sap o no pot integrar les regions que la formen. De fet, el contenciós entre Flandes i Valònia és un exponent del problema que hi ha a la Unió Europea entre el nord i el sud. El mateix problema que hi ha entre Catalunya i Espanya. Bèlgica va néixer com a país independent, el 1830. I, en els darrers trenta anys, ha passat de ser un país centralista a un país federal. La transformació d’un model a l’altre ha necessitat reformar la Constitució cinc vegades. I ara s’han posat d’acord a redactar-ne la sisena. El documental fa una aproximació a la realitat institucional, social, cultural i econòmica de les regions-estats que integren Bèlgica: Brussel·les, Flandes, Valònia i la Comunitat Germanòfona. Amb una extensió semblant a la catalana i uns 11 milions d’habitants, a Bèlgica es parlen tres llengües: neerlandès, francès i alemany. Un país on cada comunitat lingüística viu d’esquena a l’altra.

El reportatge s'ha pogut llegir en clau europea i catalana observant que el que passa a Catalunya també passa al cor d’Europa. Però amb diferències importants: Flandes es queixa perquè ha de fer una transferència a Valònia del 3% del seu PIB, i els valons comencen a entendre que això genera ineficiències. El dèficit fiscat de Catalunya és de gairebé el 10%... i ningú està disposat a escoltar, parlar-ne, entendre, canviar... Tant flamencs com valons saben que estan parlant de la seva sostenibilitat... mentre a altres llocs d'Europa avancem de cap cap a la insostenibilitat i l'enfonsament.

0 comentaris: