Segon any de l'ajustament pressupostari de la Generalitat de Catalunya

Alguns comentaris (desendreçats) sobre l'anunci que va fer ahir el president Mas sobre els ajustaments pressupostaris de la Generalitat de Catalunya.

• Crec que el president va fer un discurs de gran estadista, malgrat que després tot quedi en quatre titulars que simplifiquen la lògica del discurs.
• Catalunya ha de ser un país seriós, davant del món i davant de nosaltres mateixos. En paraules de Mas, nosaltres no podem confondre'ns a ulls d'Europa i del món amb tota aquesta Europa de Sud que és sinònim de desgavell i manca de rigor.
• Per a totes les altres comunitats autònomes, la lògica és esperar. Com que totes estan igual, que el govern central agafi el lideratge i assumeixi les responsabilitats. És a dir, les comunitats autònomes estan assumint la seva irresponsabilitat. Catalunya no ha volgut estar en aquesta lògica i me n'alegro.
• D'altra banda, si Catalunya no fes els deures, hem de ser conscients de quines són les intencions de l'Estat espanyol: aprofitar per carregar-se les comunitats autònomes (o buidar-les encara més de continguts o de capacitat política, que és el mateix). Ja fa temps que es van creant les condicions per a fer-ho. Permanentment es va llançant el missatge que la culpa del desgavell és de les autonomies.
• La irresponsabilitat espanyola és tremenda. El govern socialista negant la crisi, i quan la va assumir tampoc va fer tot el que calia per a fer-hi front de manera contundent. Pitjor: es va dedicar a regalar diners ja sigui amb retorns fiscals o amb el Plan E. Les urnes no els han donat tot el càstig que la seva irresponsabilitat requeriria.
• És més: durant el 2011, excepte Catalunya i excepte els ajuntaments, l'administració espanyola ha continuat creixent. L'estat i les autonomies han augmentat personal. I els pressupostos per al 2012 d'algunes autonomies creixen (Andalusia, per exemple, que té eleccions d'aquí a uns mesos). Olè! Ja em perdonaran però això és una presa de pèl, sobretot perquè la seva mala pràctica no la pagaran només ells: la pagarem els catalans a través del dèficit fiscal i altres mecanismes que perpetuen la desigualtat fiscal.
• Fa uns dies vaig explicar la informació que em va aportar una empresa de pintures: mentre que a Catalunya ho fan tot amb IVA, en el cas d'Andalusia, ara per ara, ja no estan fent ni una factura amb IVA: el 100% és amb diner negre. Han hagut d'acceptar les regles del joc per no quedar fora del mercat, però finalment van amb la tranquil·litat de saber que -almenys en el seu sector- no hi ha cap inspecció. La setmana passada una empresa del País Basc em deien el mateix respecte a un altre sector. No és una crítica a Andalusia. És una crítica a la insostenibilitat estructural de l'Estat espanyol tal com està concebut des de fa segles.
• El govern català fa la feina que ha de fer. Que tothom sap que cal fer, tant la majoria silenciosa com els que més criden. Una altra cosa és la manera, on evidentment podem discutir, però sense perdre el temps.
• Per exemple, crec que es van equivocar amb l'eliminació de l'impost de successions. Era un compromís electoral i es van apressar a fer-ho. Segurament hores d'ara ja entenen que no era el moment. D'altra banda, políticament és l'únic argument que té l'oposició d'esquerres. Encara que es tracti d'un ingrés menor en relació a la magnitud de la tragèdia. Però no ajuda a entendre les altres mesures, i sens dubte, qualsevol ingrés ajuda. Afortunadament ara no repetiran l'error i ja han afirmat que aplicaran a Catalunya l'impost de patrimoni que el darrer govern espanyol va recuperar (en cas que el nou govern el mantingui, esclar).
• Em sembla absolutament impresentable l'actitud de la senyora Chacón. Una membre del govern espanyol que demanava que el govern català retallés el doble del que ha fet, però quan ve a Catalunya es dedica a criticar aquesta retallada amb un gest de segador que algun assessor de màrqueting li deu haver ensenyat i que li quedava absolutament fals. No és que em senti ofès per aquesta senyora. És que darrera del seu comportament hi ha una càrrega de fons tremenda: ja s'ah assumit que no passa res per dir una cosa en un lloc i una altra cosa en un altre lloc. Vaja, no passa res per dir coses absolutament contraposades. Al capdavall, solament una certa elit ho podrà copsar. Per al gran gruix de la població, si una afirmació s'expressa amb contundència i amb seguretat, finalment tot cola! Senyora Chacón: això és la desfeta de la Raó. És la perversió de la democràcia i és l'avantsala del feixisme. Sí: en això mateix es basa el feixisme, atiar les pors, fer de la mentida una pràctica sistemàtica, perdre la vergonya a la tergiversació. Pel bé del seu partit -que necessita refer-se- tanqui's a casa i dediqui's a una professió per a la qual la dignitat no sigui tan necessària com ho hauria de ser per a la política.
• Sobre l'enfonsament del partit socialista, les anàlisis fetes públiques des dels portaveus oficials es limiten a considerar que els ha tocat assumir el càstig per la crisi. Entenc que costa d'acceptar la realitat, però no voldria creure que es creuen que aquesta sigui tota l'explicació. La manca de lideratge polític o les actituds del president Zapatero que ha estat sovint qualificat com a mentider compulsiu, especialment des de Catalunya, no poden apartar-se de l'anàlisi. Però anant més a fons, caldria que reflexionessin sobre què pot engrescar una base social àmplia per mantenir-hi el lligam afectiu. Tinc la sensació que aquest partit ha esdevingut el més conservador de tots: mentre que els altres volen canviar coses en l'status quo, fa tota la impressió que són el partit del no-canvi, on la vinculació de la militància ja no es degui a la il·lusió per un projecte de país sinó a altres interessos.  Però, sisplau, no mateu els missatgers. Podem fer anàlisis fragmentàries, que no expliquen tota la realitat, però que crec que han de ser escoltades i ponderades adequadament.
• I encara sobre les actituds del govern espanyol, fem referència a una de recent sobre la qual els socis catalans no van dir res. Es tracta de l'actitud de la ministra de Sanitat, Leire Pajín, sobre el conflicte generat en l'atenció als hospitals catalans de pacients de les poblacions de la Franja de Ponent. Segons la ministra, Catalunya "té l'obligació d'atendre els ciutadans, vinguin de la comunitat autònoma que vinguin" i per tant "instarà" al govern de la Generalitat a que "compleixi" amb la prestació. El govern espanyol "s'ha ofert una i altra vegada a fer de mediador" però "Catalunya té l'obligació d'atendre el ciutadà d'Aragó i al que vingui de la comunitat autònoma que vingui", ha dit taxativa. Em sembla indignant. El que ha de fer no és mediar sinó pagar. Però el problema va més enllà: són unes afirmacions, en la forma i en el contingut, que col·laboren a reforçar a partir de falsedats i tergiversacions la catalanofòbia creixent.
• Retornant als que critiquen les retallades, em pregunto si estan demanant que no es respecti la limitació de no endeutar-se més de l'1'3% del PIB. En tot cas no ho verbalitzen. Agrairia que ho diguin clar: que diguin si accepten aquest límit i, a partir d'aquí, per on s'han de fer els ajustaments. Potser hi estaríem d'acord. Però a banda de tanta pancarta que diguin si parteixen o no d'aquest límit.
• A banda de la crítica a l'eliminació de l'impost de successions, que diguin sisplau per on ajustarien més. Per exemple: si en aquests darrers set anys la sanitat catalana va doblar el pressupost quan la població sols va créixer per sota del 10%, ara cal que diguin si això és sostenible i com s'ha de reconduir o pagar. Si no detallen sols estan introduint conflictivitat social que dificulta l'assumció dels propis errors com a país i de les les pròpies responsabilitats.
• Anem més lluny: m'agradaria discutir per quin motiu hem d'acceptar com a normal que cada any haguem de generar un dèficit de l'1'3%. Per què hem de gastar diners que no tenim? Diners que hem de demanar als bancs i que acabem retornant amb grans interessos. Els que defensen l'endeutament, més que socialdemòcrates, no actuen al servei dels interessos de les entitats financeres?
• Crec que ara més que mai cal una esquerra que aporti idees, que faci evidents les limitacions de com s'està desenvolupant el capitalisme, que faci crítica i alhora propostes, que aporti visions alternatives. Però que ho faci amb realisme i sobretot amb transparència, ètica i responsabilitat. Malauradament, avui no hi ha cap ideologia clàssica que pugui afirmar que l'ètica forma part consubstancial del seu ideari. Segurament, l'electoralisme, la voluntat/necessitat de tenir àmbits de poder institucional ha acabat enfonsant la credibilitat d'alguns projectes esquerranosos. Han perdut credibilitat, coherència, autenticitat.
• I finalment, la cirereta. El president Mas va acabar la seva roda de premsa recordant que tots aquests ajustaments no serien necessaris si Catalunya no patís aquesta asfíxia fiscal. Si els nostres diners no desapareguessin a ritme de 60 milions d'euros que figuradament marxen i no tornen cada dia cap a Madrid, no ens caldria fer cap ajustament. Afortunadament, una bona part de la població ja comença a tenir-ho clar. Ara cal que els que es queixen a la plaça de Sant Jaume, no ho fan en un altre lloc.