28.6.11

"Cada generació es paga les inversions que utilitza i no les que promou"

Llegeixo l'article Els reptes de la fiscalització de les fórmules de col·laboració público-privada, de Joan Pàmies, soci de Faura-Casas Auditors-Consultors, S.L., a la revista del Col·legi de Censors Jurats de Comptes de Catalunya. I ensopego amb aquest paràgraf, amb una darrera frase, que marco amb negreta, que em fa pensar:

La publicació l’any 2001 de la Llei i la Llei orgànica d’estabilitat pressupostària va modificar els hàbits de les administracions públiques, especialment les de l’àmbit local, pel que fa a la forma de finançament de les seves inversions. Fins a aquell moment, els projectes es finançaven apel·lant a l’endeutament per la part no coberta per les subvencions, les contribucions especials, les quotes urbanístiques i altres recursos obtinguts al marge de la capacitat d’estalvi del pressupost. D’aquesta manera, s’entenia que s’aconseguia traslladar l’impacte pressupostari de les inversions als anys en els quals s’utilitzaven per a la prestació de serveis o eren utilitzades pels ciutadans. Es volia, deien els teòrics, un equilibri intergeneracional; cada generació es paga les inversions que utilitza i no les que promou.
D'entrada sembla de justícia, tot i que és evident que és una justificació forçada, feta a posteriori per a legitimar aquest procedir ja sortit de mare. El meu pensament se'n va vers un terreny democràtico-solidari-planificador... M'explico.

És a dir, que avui jo pago tant les pensions dels jubilats com els serveis i infraestructures que altres (potser aquests jubilats) van decidir que jo necessitaria.

Pagar les pensions podria ser d'una altra manera -per capitalització- però ho fem pel sistema solidari i ja ens està bé, tot i que els experts recomanen que caldria avançar vers una fórmula si més no mixta.

Que alguns que ens van per davant planifiquin, ja és el que correspon.

Però finalment et queda la sensació que tu no decideixes res mentre et toca pagar-ho tot. D'aquí ve el fet que també hi he posat l'adjectiu democràtic. Potser prefereixo decidir que vull pagar les inversions que la meva generació faci per al gaudi de la generació que ve tot seguit. Potser ens equivocarem però en tot cas ho haurem pagat nosaltres.

Aquesta reflexió, amb un toc de divertiment i un toc de cinisme, sols pretén mostrar el nostre parer al voltant del fet que les Administracions s'han excedit amb la realització d'inversions que no poden pagar, augmentant el dèficit i el deute, i creant un model insostenible, que alhora és més car com a conseqüència d'una planificació deficient i l'ús de fórmules contractuals anòmales.

Si les inversions són necessàries i no poden esperar -cosa que sovint és certa- potser ens cal una reflexió sobre com hem de reduir certa despesa corrent per a desviar-la cap a les inversions. Jo m'hi apunto, perquè una despesa corrent sense prou inversions són pa per avui i gana per demà.

Com a defensor d'un Estat del Benestar sostenible, crec que cal perdre la por a deixar de fer allò que ja no és prou útil. Així, periòdicament caldria analitzar tots els serveis i repensar-los en termes d'agilitat, eficàcia, eficiència, utilitat social... I també caldria pensar qui pot fer millor un servei que creguem que cal garantir. Estic segur que el sector no lucratiu hi podria créixer molt.

Després d'aquest exercici que estem fent de "treure el greix" de l'administració, espero que no passi com aquells règims dietètics que, un cop ja has aconseguit la figura, després recuperes de cop tots els quilos i més. No sols caldria treure greix sinó canviar els hàbits interns, la cultura interna, per tal de poder funcionar amb menys costos i poder destinar més recursos pressupostaris a inversió.

Les entitats del tercer sector podrien ajudar-hi molt, no solament en la prestació de serveis, sinó a repensar les polítiques i sobretot els procediments. I alhora, cada lloc de treball públic que esdevingui innecessari pot convertir-se en un treballador cedit temporalment al sector no lucratiu, cosa que aportaria no solament recursos humans a les ONL sinó una oportunitat d'enriquiment en noves cultures organitzacionals a persones que s'han desenvolupat probablement en un únic sector.

0 comentaris: