4.12.10

Les conseqüències de les eleccions catalanes del 28-N

Les conseqüències de les eleccions catalanes del 28-N encara duren i duraran força temps ja que per a alguns partits la derrota ha estat d'aquelles que s'han d'acceptar sense possibilitat de dissimular.

Malgrat que la davallada ha estat més forta per a ERC, segurament la derrota pugui ser més rellevant per al PSC en la mesura que les receptes per a superar-la són més excloents i difícils d'equilibrar. Tots els partits que ocupen o pretenen ocupar posicions centrals de l'electorat o d'ampli espectre social han de basar la seva proposta de valor en una calculada ambigüitat que obliga a satisfer uns i altres sense incomodar els seus contorns.

Al llarg de molts anys el PSC ha sabut equilibrar el seu electorat catalanista i el seu electorat espanyolista, en la mesura que la seva mateixa estructura de poder també mantenia aquesta dualitat, tot i que amb el comandament a càrrec del sector catalanista. A partir del moment en què ha estat el sector espanyolista, el més proper al PSOE, el que ha guanyat el pes polític, i coincidint amb la conquesta de la Generalitat de Catalunya, aquesta cohabitació s'ha fet més difícil de portar. Llegeixo un article que, fruit d'aquesta anàlisi, es titula El PSC ha mort? S'hi pronostica que el PSC o es bunqueritza i esdevé un partit socialdemòcrata centralista i minoritari, o s'obre a la realitat catalanista de la majoria de la societat catalana.

També hi ha els qui obren horitzons i parlen de canvis de major abast: Castells i Carod planegen refundar l'esquerra catalanista. En el cas de la consellera de Justícia, Tura admet que el PSC no està a l'alçada dels temps, reconeixent que no li ha agradat la campanya negativa del PSC i advocant per obrir un procés de reflexió serè. La consellera de Justícia en funcions i número dos de la llista del PSC, Montserrat Tura, ha considerat avui que el PSC “no està a l'alçada dels temps ni de les demandes dels ciutadans”. “Hem ofert a l'electorat un projecte de partit que no és el que desitja, i la derrota ha estat molt superior a la que esperàvem”, ha reconegut Tura.

Opinió

Tinc la sensació que, malgrat que sovint el partits parlen de reflexions profundes, en la majoria d'ocasions reformulen equilibris interns, equilibris de poder, i reformulen el missatge a donar, però poc més. En aquest cas, molt fàcilment pot passar que els canvis es limitin a tornar a recuperar la independència del PSOE, amb un grup propi al Congrés i una major autonomia en les decisions. Fixeu-vos que, atenent als anys que es porta posant aquest tema sobre la taula, es tractaria d'una decisió històrica de de gran valor simbòlic. Però tanmateix crec que insuficient. Seria una condició sine qua non per a la recuperació de la credibilitat però insuficient.

Els motius per a fer aquesta afirmació es basen en dues constatacions que intentaré argumentar breument:


1. El desacomplexament del nacionalisme espanyol


El nacionalisme espanyol s'ha desacomplexat en els darrers anys. Ja queda lluny la dictadura i els espanyols ja no tenen la sensació que tinguin cap deute amb els catalans en referència als seus drets nacionals. De fet, la majoria ja no creuen ni que Catalunya sigui una nació, cosa que fa impossible avançar cap a fórmules d'entesa des del respecte mutu.

Les conseqüències d'aquest nacionalisme espanyol, que actua al servei dels interessos d'una de les seves parts constituents, fa que Catalunya i en general tot l'arc mediterrani es vegin greument perjudicats. En el món actual, els territoris competeixen contra els territoris per un millor posicionament, i els interessos catalans i castellans són en molts casos oposats, amb la diferència que l'Estat comú juga en contra o a favor de manera sistemàtica, compromesa i desacomplexada.

Un partit que es pretengui catalanista ja no pot actuar amb dissimulació o amb neutralitat davant les injustícies permanents que es donen en aquest pla. Per al sector catalanista del PSC aquesta és una situació que es viu amb incomoditat i que ara hauran de valorar que ja no és una observació per a intel·lectuals sinó que la ciutadania n'és creixentment conscient. Formar part del PSOE implica haver d'acceptar sense piular un capteniment del govern espanyol que afecta negativament a Catalunya encara que els que governin siguin els de la pròpia sigla. Per tant no n'hi ha prou amb un reequilibri de poders interns i de nous pactes entre la sigla catalana i l'espanyola. Cal una separació real i, des de la independència, una capacitat d'influir que amb el temps s'ha anat perdent. Si el PSOE és incapaç de comprendre i respectar el caràcter plurinacional de l'Estat com ho podria fer el govern amb tota una estructura funcionarial profundament espanyolista.

2. L'aprofundiment democràtic a Catalunya

El fenomen sobiranista ha experimentat un creixement molt fort en els darrers anys, que no s'explica solament per un enfortiment de l'adscripció nacional. Hi ha qui ha escrit que aquest sobiranisme no és nacionalista, en el sentit que no té uns referents romàntics o emotius sinó senzillament una valoració racional dels avantatges nacionals i personals de disposar d'un estat propi, per la proximitat de les decisions, per la major capacitat de crear riquesa i el major impacte en l'entorn propi, i sobretot per la consciència creixent de la discrepància entre els interessos nacionals espanyols i els interessos nacionals catalans.

Davant aquesta deriva sobiranista, hi ha una part important de la ciutadania que observa amb un interès relatiu, potser sense una opinió del tot conformada, però que comprèn que pugui haver arguments i que està disposat a escoltar i prendre una opinió. A canviar la seva opinió, si cal. És a dir, aquest ha passat a ser un tema més en el qual exercir els principis democràtics, i enmig de tantes decisions on el ciutadà té la sensació que el seu criteri serveix de poc, en aquest pot percebre que pot ser decisiu, i s'ho mira sense gaires complexos, sense por al canvi.

La por al canvi la tenen alguns polítics molt més que la mateixa societat. Moltes persones vingudes fa dècades del sud d'Espanya poden comprendre que res no canviarà respecte als seus sentiments en el marc d'una Europa unida. Que sols parlem de quin és el marc de presa de decisions.

També poden tenir por al canvi algunes empreses, però cada vegada són menys, alhora que també cada vegada són més les que valoren les oportunitats d'un país independent. Formar part d'un Estat on els boicots i la incomprensió anirà a més i sobretot on les inversions no van a favor de l'economia del país és un risc més gran que la crisi que suposa la secessió.

Conclusió: la democràcia

Al llarg de tota la democràcia, la política catalana s'ha dividit sota dos eixos: l'eix catalanisme/espanyolisme i l'eix esquerra/dreta. Crec que ara la política catalana s'ha fet més complexa ja que un nou eix ha aparegut amb força: la democràcia.

Al marge dels dos eixos, l'aprofundiment democràtic està adquirint carta de ciutadania. Una persona es pot sentir de dretes o d'esquerres i creure que la democràcia ha de comportar que la ciutadania prengui decisions en algunes àrees sensibles, precisament on els polítics professionals no se'n surten gaire.

Si gairebé tot es pot arribar a decidir en els parlaments, per què la modificació de fronteres encara és hereva d'unes decisions tant mancades de caràcter democràtic i econòmic com els matrimonis reials i les guerres? Ningú que cregui en la democràcia pot justificar que les fronteres es deuen a la història sense més matisos. Si una nació com la catalana manifesta per majoria que vol prendre una decisió sobre el seu futur i la seva relació amb Espanya no hi ha raons en el marc de la democràcia perquè li sigui negat.

Una persona pot ser catalanista o espanyolista i opinar que aquesta és una decisió que sense pors s'ha de prendre a les urnes després de sospesar tots els arguments. No és un enfrontament entre persones, entre sobiranistes i unionistes. És senzillament una decisió madura i democràtica per part d'una poble civilitzat i informat.

Hem fet tot aquest raonament per a explicar que algun partit pot quedar desubicat com a conseqüència de no comprendre quines són les noves coordenades de la política catalana. Mentre que el nacionalisme espanyol s'ha tornat més essencialista, ranci i agressiu, el nacionalisme català està reforçant les formulacions democràtiques que sempre han estat pròpies. La societat pot abraçar una democràcia que vagi més enllà de les formalitats i que compti amb l'opinió de la ciutadania.

L'Estatut va deixar un regust dolent. No només per la retallada sinó perquè ja venia mutilat d'origen. Permanent es deia que els catalans havien expressat allò que volien. Fals. Els catalans havien expressat allò que era possible dins la Constitució, no allò que volien. Després, a més, va venir la retallada. Ara la pregunta, feta amb ànim d'ajudar a la reflexió del segon partit en importància, és: podrà aspirar a la centralitat un PSC que opini que Catalunya no té dret a opinar sobre el seu futur de manera oberta?

0 comentaris: