12.7.10

El dret a decidir



El Tribunal Constitucional s'hauria d'haver inhibit i no dictar cap sentència respecte un pacte polític aprovats pels parlaments i refrendat pel poble de Catalunya. I així li ho van demanar no solament el Parlament de Catalunya -el més antic d'Europa- sinó que també es van manifestar en aquest sentit insignes juristes. La sentència és injusta per molts motius, començant per la seva mateixa existència, però a més parteix de la idea que Catalunya neix com a subjecte de dret amb la Constitució espanyola (CE) del 1978, talment com si una nació amb mil anys d'història i voluntat de permanència fos un conte de fades sense cap valor polític.

La CE del 78 es pot interpretar de moltes maneres. El moment en què va ser elaborada, després de 40 anys de dictadura i amb el risc latent dels militars, va fer que es formulés amb gran ambigüitat, però això és precisament el que permet interpretar-la de moltes maneres. Dins d’aquest gran marge, són els parlaments i la sobirania popular qui ha de establir el rumb del desenvolupament i no un tribunal que han fet una sentència que suposa una interpretació política. Els arguments jurídics s’han construït per a justificar una decisió política que pretén posar fi al procés de desenvolupament autonòmic. La prova més sagnant d’aquesta afirmació és que en alguns aspectes l’autonomia quedarà disminuïda respecte a altres interpretacions anteriors del TC i respecte l’Estatut del 79. Les constitucions que valen són aquelles que es poden anar adaptant als nous temps i obren perspectives. La CE permet aquesta evolució en gran mesura però aquest TC l’ha escapçat.

Però el mal ja està fet i ara ja no toca parlar d'una sentència que té més de política que de jurídica. Ara toca parlar de com ens en sortim, d'aquest xoc de legitimitats. Som en una cruïlla, i ara és l'hora de la política en majúscula, però amb dos matisos. El primer és que no cal esperar grans gestos des de la realitat política espanyola i, per tant, la iniciativa política catalana ha de fer la seva via. La segona és que el lideratge polític ha de veure's acomboiat de la plena implicació i complicitat social.

Les paraules que ens arriben d'Espanya són més aviat poc sensibles, per dir-ho de manera suau. Segurament han perdut la capacitat de ser sensibles al que representem: després de 40 anys de franquisme i 30 de democràcia formal sense fer la transició cap al respecte entre els pobles la gran majoria dels espanyols senten com una agressió que els catalans ens definim com una nació. Fa cent anys, els intel·lectuals espanyols encara podien expressar-ho com una realitat, mentre que ara és una rara excepció la persona que des de Castella reconeix aquest fet històric.

En canvi, des de Catalunya, quan algú expressa amb to contundent que a l'Estat espanyol sols hi ha una única nació ho sentim com un llenguatge amenaçador i propi d'una ideologia totalitària. El fet que la CE expressi que Espanya és una nació és entès pels catalans en el sentit d'estat-nació. I efectivament mentre no hi hagi un procés de secessió, Espanya és un únic estat o estat-nació. Però des d'un altre punt de vista, el de la nació com a col·lectivitat que existeix en un territori amb una història, tradicions, cultura, llengua, consciència i voluntat de ser i continuar existint, ens sembla fora de lloc dubtar que dins l'actual Estat espanyol n'hi ha diverses, de nacions.

Tot canvia i res és immutable. I en el cas del territoris estatals, cal desitjar que els canvis en els seus límits es produeixin no com a fruit de guerres o de matrimonis reials com succeïa en el passat sinó per l'expressió pacífica i democràtica de les seves societats. Avui tothom entén que si un matrimoni no funciona i no s'albiren possibilitats d'entesa en el futur, el millor és divorciar-se. I el divorci entre éssers madurs es pot portar a terme de manera raonable i el més amistosa possible, cosa que és impossible quan una de les dues parts creu que l'altra és una propietat seva.

I al marge del que digui la CE, tota nació té una sobirania inqüestionable que pot exercir quan vulgui, com a expressió de la seva lliure autodeterminació. És una rèmora pensar que un estat hagi de tenir sempre les mateixes fronteres al marge de la voluntat democràtica de les persones i de l'evolució de les societats. Fa dos-cents anys, Espanya era una realitat molt més gran que l'actual i avui tothom accepta la secessió que es va produir i la troba raonable. Sols hem de rellegir que era Espanya a la CE del 1812, la Pepa:
Artículo 1.- La Nación española es la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios.
Art. 174.- El reino de las Españas es indivisible
Artículo 10.- El territorio español comprende en la Península con sus posesiones e islas adyacentes: Aragón, Asturias, Castilla la Vieja, Castilla la Nueva, Cataluña, Córdoba, Extremadura, Galicia, Granada, Jaén, León, Molina, Murcia, Navarra, Provincias Vascongadas, Sevilla y Valencia, las Islas Baleares y las Canarias con las demás posesiones de África. En la América septentrional: Nueva España con la Nueva-Galicia y península de Yucatán, Guatemala, provincias internas de Oriente, provincias internas de Occidente, isla de Cuba con las dos Floridas, la parte española de la isla de Santo Domingo y la isla de Puerto Rico con las demás adyacentes a éstas y al continente en uno y otro mar. En la América meridional, la Nueva Granada, Venezuela, el Perú, Chile, provincias del Río de la Plata, y todas las islas adyacentes en el mar Pacífico y en el Atlántico. En el Asia, las islas Filipinas, y las que dependen de su gobierno.
A Catalunya, la desafecció envers Espanya ha crescut a mesura que la dictadura quedava més lluny i sobretot a mesura que el discurs polític a Espanya (i no només polític: social, empresarial...) mostrava més distància respecte a la voluntat legítima de Catalunya d’exercir i augmentar el seu autogovern. El sobiranisme a Catalunya ja no és un posicionament sentimental sinó de drets i d'aprofundiment democràtic. Curiosament, els unionistes acaben basant els seus arguments sentimentals (allò que els uneix a Espanya des d'un punt de vista emotiu, perquè sempre ho han vist així...) o declaradament bèl·lics (Catalunya és Espanya per dret de conquesta...).

Avui trobem entre els sobiranistes persones procedents de moltes tendències, de l'unionisme, de les idees federals, catalanistes sense una idea prefixada, o nous catalans procedents de la immigració. I treballadors, empresaris, polítics, acadèmics, professionals, etc., tots ells duts per una idea profundament democràtica sobre el dret a decidir i sobre la necessitat que Catalunya exerceixi els seus drets ja que la situació actual és insostenible: els territoris competeixen entre ells en el món, mentre que els catalans ho hem de fer contra el propi estat! El 80% dels catalans creu que l'economia milloraria o seguiria igual si Catalunya fos un estat. Des d'una òptica de sostenibilitat, mantenir unida Espanya requereix una energia excessiva que no compensa els rèdits. L’estat de dret i els valors democràtics estan col·lapsant a l’estat espanyol. El sistema en aquest moment no és sostenible i, de fet, caldria analitzar en quins moments ho ha estat.

Catalunya defensa uns drets no solament de forma democràtica i pacífica sinó sota una idea inclusiva i avançada. Quan el nostre país es declara com una nació no ho fa sota cap consideració ètnica o restrictiva. són catalans aquells que viuen i treballen a Catalunya. Ser català és un dret de ciutadania i la plena integració al país està disponible per a tothom, com pugui ser en el cas de la llengua. Un exemple clarificador d'aquesta voluntat és quan en les consultes sobiranistes en convida a votar a totes les persones immigrants, les quals passen a ser considerades uns catalans més. O quan es promou el respecte a la vall d'Aran, territori que forma part de Catalunya però que és part d'una realitat nacional diferent, l'occitana. La prova més evident del que diem és que el catalanisme i el sobiranisme són transversals a tota la ciutadania inclosos els que van venir des d'altres terres i és aquest caràcter no polaritzador del catalanisme segons l'origen el que fa que li puguem atorgar un caràcter ètic i orientat a la creació de capital social. Aquest caràcter acollidor, respectuós, democràtic, republicà, es contraposa amb el caràcter dur del nacionalisme espanyol: sols es pot ser veritablement espanyol renunciant a formar part d'altres realitats nacionals.

Catalunya ha de mesurar molt els seus passos a partir d'ara en què un canvi d'etapa s'ha posat en marxa, i ho hem de fer pensant que novament podem ser un model per a la humanitat com al llarg de mil anys ho hem pogut ser en altres ocasions. El que fem ara i aquí pot ser imitat en altres contextos on també hagin d'afrontar problemes històrics de governança. El que fem aquí haurà de comptar amb observadors internacionals i haurà de ser excel·lent en les seves formes.

Aquest és un procés en què no s'hauria de generar una fractura social greu dins del país, i on caldria comptar amb la realitat d'una gran part de la població que, per raons de costum, d'educació, de por al canvi, o familiars encara se sent espanyola. És per això que cal avançar trobant els grans consensos socials. I el gran punt de trobada pot ser el 'dret a decidir'. Catalunya ha de tenir dret a decidir el seu futur, sigui el que sigui, però exercint la sobirania que li és pròpia i a la qual en mil anys no ha renunciat per voluntat pròpia.

Per això, la gran consulta que caldria portar a terme en un termini de dos o tres anys hauria de fer referència a  una pregunta a la qual el gran gruix de la població hi donaria suport i podria comptar amb l'acord de totes les forces polítiques catalanes:
Esteu d'acord que el poble de Catalunya i per mitjà de les seves institucions disposi de totes les capacitats per a decidir el seu futur democràticament?
La recuperació de la dignitat, de l'estat propi, o de la capacitat de decidir sobre tot allò que ens afecta, passa en primer lloc per recuperar pacíficament la sobirania, formalitzar el dret a decidir. Cap institució mundial podrà oposar-se a un pas d'aquesta índole. Sols els col·lectius molt espanyolitzats i declaradament unionistes optaran per considerar que Catalunya ha de ser una nació tutelada des de Madrid. Aquest seria un pas que obre totes les portes, des de la secessió a la plena integració voluntària a Espanya, passant per un major autogovern o esdevenir un estat associat, però sempre de manera voluntària. És en definitiva el pas que li cal també a Espanya per poder ser plenament una democràcia.

La seva gradualitat o el fet de ser un pas intermedi cap a una altra banda permet que les persones reflexionin serenament sense pors i sense apriorismes, sabent que tot és possible en una societat avançada, lliure i democràtica. Segons les enquestes, 1 de cada 4 votants pel 'no' ho faria per por a conflictes.

Si bé encara són moltes les persones a Espanya que no tolerarien la 'afrenta' (El 26% dels espanyols voldria anul·lar l'autonomia catalana si sortís el 'sí'), el 52% dels espanyols acataria la voluntat de la ciutadania catalana si aquesta decidís, via referèndum, que vol ser independent. I no es poden menysprear les consideracions sobre les situacions que farien més acceptable la independència catalana:
Pel que fa a les situacions que farien “més acceptable” la independència catalana, d’entre les opcions a) mantenir la nacionalitat espanyola, b) mantenir una caixa comuna de solidaritat econòmica, c) tenir el reconeixement de la UE i d) mantenir el vincle amb la corona espanyola; la més triada ha estat dels espanyols és que es mantingués la nacionalitat espanyola. El 71% considera que aquesta seria una manera de fer més passable la independència, mentre que un 24% opina que aquest no seria un factor important. La solidaritat econòmica (61,5% sí; 30% no; 7,8 no ho sap), el reconeixement europeu (58,1% sí; 36,3% no; 5,6% no ho sap) i el vincle amb la corona (57,4% sí; 34,3% no; 8,3% no ho sap) són, per aquest ordre, les altres opcions contemplades.
El futur és possible sols a partir d'imaginar-se'l. De visualitzar-lo com a possible. La gent jove o els nous ciutadans tenen més facilitat per a fer-ho, enfront de la gent que ha viscut sota una mentalitat que ha fet desenvolupar conviccions sobre la impossibilitat del canvi: Més de la meitat dels immigrants que viuen a Catalunya creuen que en un futur Catalunya i Espanya seran estats diferents. És més alt el percentatge d'immigrants que creuen en la independència, que no pas el de catalans que hi confien.

El somni és possible i cal portar-lo a terme de manera exemplar i garantint en tot allò que sigui possible que ningú hi surti perdent. Fins i tot hem de posar en consideració que les dues entitats polítiques resultants hauran de sortir-ne reforçades en la seva definitiva obertura al món, a la globalització i en l'enfortiment d'una cultura emprenedora i una economia productiva.

Apunts anteriors relacionats:

11.7.10 Europa i Nacions Unides haurien de donar un toc d'alerta a l'Estat espanyol


Vota'nsPodeu votar els blocs preferits fins el 9 de setembre. Enguany, a banda de votar els blocs, també podeu valorar cada entrada publicada. Aquesta valoració (“M’agrada”) incideix en el resultat final, ja que cada cinc suposen un vot per al bloc. Clica la icona!

0 comentaris: