Josep Oriol Pujol, director general de la Fundació Pere Tarrés, publica un article sobre les dificultats en la governabilitat i la gestió de les organitzacions no lucratives (ONL). Els aspectes que tracta afecten la Responsabilitat Social, l'RSO que en diem en referir-nos al sector d'aquestes organitzacions. L'interessant és que agafa el rave per les fulles i no es queda en tòpics: comenta algunes de les incoherències o si més no dificultats que es donen en la presa de decisions diària i que de vegades poden ser mal enteses pel fet de tractar-se del sector social, voluntari o nonprofit del qual se n'espera una puresa ètica que és impossible de realitzar-se en el moment que entrem a gestionar una organització.
Estem profundament convençuts de la bondat i legitimitat d'atendre les persones prestant serveis i promocionant la cultura i la societat des de formes jurídiques sense afany de lucre. És més, creiem que probablement és la manera òptima d'atendre moltes de les finalitats per les quals s'han constituït les entitats, atès que es fa independentment dels interessos polítics, amb una millor perspectiva temporal i de forma més propera a les persones. I si ens comparem amb el sector mercantil, el fet de no haver de remunerar un capital pot aportar una major qualitat en l'atenció a les persones i unes decisions preses pensant en l'interès comú i no pas en el capital. Amb tot, l'experiència professional i voluntària d'anys en diferents entitats, així com l'observatori privilegiat que suposa dirigir una entitat que fa consultoria, formació i presta serveis a persones i a altres entitats ens porta a constatar alguns dels límits que la forma jurídica sense afany de lucre comporta en la pràctica. 1. Límits ètics i culturals De les entitats socials s'espera una excel·lència en tots els seus comportaments, com ara respecte la missió, respecte tot l'univers de valors de la societat i, en especial, respecte a aquells valors sobre els quals existeix una major sensibilitat. Aquest fet, que per si mateix és bo, dificulta la gestió ordinària quan cal prendre decisions impopulars, com ara un acomiadament, o quan una exigència interna o externa suposa feina i costos afegits, com per exemple una gestió mediambiental òptima. En el dia a dia de l'organització, i especialment quan aquesta creix, cal prendre moltes decisions. A vegades cal decidir a partir del criteri del mal menor, perquè no n'hi ha un altre de possible, però en fer-ho es provoca una desafecció en el personal propi i en l'entorn immediat. I no prendre la decisió pot arribar a fer inviable el projecte per ser insostenible econòmicament o poc competitiu en uns mercats com poden ser el sanitari, el sociosanitari o d'altres. La no identificació de les persones que formen l'entitat amb el projecte per no compartir les anomenades "contradiccions culturals" pot malmetre de forma significativa el rendiment de l'entitat. 2. Límits per la naturalesa de l'activitat Malgrat que enlloc estigui escrit, l'experiència demostra que quan una activitat, per volum o per marges, pot donar una rendibilitat significativa és el sector mercantil qui la gestiona ordinàriament. Però és que, més enllà de possibles gestions febles, la naturalesa de les activitats i serveis de les entitats no lucratives és majoritàriament deficitària. Aquest és el sentit de les entitats, però condiciona fortament la gestió ja que s'ha de fer sense els immobilitzats suficients i sovint sense els recursos humans necessaris. I si se'n disposa massa sovint la remuneració és insuficient, per la qual cosa costa consolidar equips de vàlua i retenir bons professionals. La captació i retenció del personal, i en especial del directiu, és una de les grans dificultats en la gestió condicionada per les disponibilitats econòmiques de les entitats. 3. Límits deguts al finançament Les entitats no lucratives, especialment les fundacions, disposen d'una aportació inicial que pot generar un rendiment i poden rebre algunes donacions excepcionals al fons fundacional, ja que les donacions se solen rebre per a les activitats finalistes pròpies de l'entitat. La falta de beneficis limita, doncs, el creixement. Si no es poden fer aportacions de capital -com en el cas de societats anònimes- i no hi ha romanents positius, només queda el recurs del crèdit per a inversions i que aquestes permetin retornar el capital. I el crèdit és un recurs difícil d'obtenir perquè la nova activitat que es generi pot plantejar dubtes sobre si serà prou rendible com per retornar el préstec i perquè els bancs tampoc desitgen executar garanties reals sobre el patrimoni d'entitats no lucratives. La capacitat financera és, doncs, un dels límits per a les inversions de les entitats però també per al creixement ja que el fet que els serveis no es cobrin per endavant -fet molt usual-, les aboca a una carència permanent de recursos per finançar el circulant. Si no hi ha recursos per avançar nòmines i despeses de serveis no es pot créixer. Finançar correctament el circulant és bàsic per a qualsevol organització que es proposi créixer. 4. Límits en la governança de les entitats socials En el cas concret dels patronats i de les juntes d'associacions, la contribució voluntària dels membres pot aportar limitacions si bé es cert que també n'hi ha en les juntes d'altres formes jurídiques, com les públiques i mercantils. Les persones acostumen a acceptar de formar part d'aquests òrgans de govern per la bondat de l'activitat que la ONL porta a terme, s'identifiquen amb el projecte, no hi guanyen res més enllà de la satisfacció personal per contribuir a un projecte d'interès general. Però tampoc no volen perdre el seu prestigi personal. Les decisions impopulars poden ser, doncs, un escull en aquests òrgans de govern. Fins i tot les dedicacions poc constants, una persona pot acceptar el càrrec en unes condicions determinades que després poden canviar tant per a ella com pel que fa als requeriments de l'entitat, fet que li pot suposar una limitació en l'exercici del seu càrrec. També determinades situacions personals de membres de la junta amb menys salari professional que els directius de l'entitat no lucrativa poden dificultar, per raons ben humanes, l'exercici responsable del càrrec. La gestió és sempre un art, mai no és fàcil d'organitzar una activitat, elaborar uns productes i uns serveis al llarg dels anys que siguin d'interès per als usuaris i que siguin sostenibles. El sector de l'activitat sol determinar uns condicionants en cada cas. La forma jurídica i la gestió de les entitats sense afany de lucre presenta unes limitacions que hem volgut enunciar. La imaginació ha d'ajudar a superar-les. Font |
Aprofitem per oferir-vos dues reflexions més de Pujol:
La ponència i els vídeos de la conferència que Josep Oriol Pujol va pronunciar el passat dilluns 10 de maig a Tribuna Barcelona, amb el títol de: “Estat del benestar, societat civil i sentit comú”
 | ||||||||||||
|
L'anàlisi de Josep Oriol Pujol: 'Sentit comú, definició de l’Estat de benestar', publicat al Periódico
Josep Oriol Pujol
DIRECTOR GENERAL DE LA FUNDACIÓ PERE TARRÉS
[...] El marge de llibertat deu ser reduït, però sobta en excés per la reducció de la despesa social: sous de funcionaris, jubilacions parcials, cooperació al desenvolupament, xec nadó i, el que és més greu, la congelació de les pensions i els deutes reconeguts per la llei de la dependència.
[...] Es fa imprescindible potenciar la societat civil, que és la que està distribuint aliments entre els que no en tenen ni per menjar. Les entitats són les que atenen la infància socialment desafavorida fora de l’aula, els sense sostre, el telèfon de l’esperança, les que organitzen activitats per a adolescents que suposen la prevenció de problemes futurs.
És necessària una bona llei de mecenatge que afavoreixi de manera molt més eficient l’obtenció de recursos per part de les entitats socials. ¿Aprofitarà l’Estat la gravetat d’aquest moment per assumir les seves veritables funcions i promourà la responsabilitat de la societat i la deixarà fer?
[llegir article sencer al Periódico]
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada