Jo vaig decidir dir-ne Acció 10, ja que no té cap sentit anomenar amb un nom genèric com Acció un organisme. Enmig d'una conversa on els interlocutors no han estat advertits del sentit descriptiu d'aquest mot no ens entendran i haurem d'anar explicant-ho. De fet, ho vaig fer pensant que realment la intenció del disseny gràfic era reflectir aquesta pronúncia. Però es veu que no i així se'm va fer notar.
De vegades els dissenyadors no saben trobar el límit correcte del seu art. I la destinació, que és diferent per a un festival que per a un organisme públic. Però també els qui fan l'encàrrec han de saber explicitar què volen i saber dir no a allò que no es correspon.
A mi, ningú em farà dir-ne Acció. Jo no tinc perquè haver de dir un nom que m'obligui a haver de confirmar que el meu interlocutor m'hagi entès correctament. No és la meva feina, no em paguen per això! Com a ciutadà vull que em donin un nom clar i útil. I mentrestant en diré Acció 10, que veig que funciona i la gent m'entén. Algú deu pensar que desconec que es diu ACC1Ó però jo dic Acció 10 i m'entenen a la primera.Aquesta reflexió sobre una marca la podem ampliar a moltes altres marques, també d'empreses. En parlarem un altre dia.
El filòleg Albert Pla Nualart ha escrit a la seva secció "Català a la terrasseta" el següent article relacionat:
L'asfixiant tirania del disseny
Negociant amb el departament d'Innovació, arribem a l'acord d'escriure ACC10 i no pas ACC1Ó, com en principi ells volien, ni Acció10, com fèiem nosaltres. En aquest cas, la mútua flexibilitat ha permès una sortida a un difícil conflicte d'interessos entre dissenyadors i editors que sovint acaba amb danys col•laterals per a l'innocent lector. No sempre és tan fàcil. La necessitat d'impactar visualment, de destacar i ser original, fa que els noms d'empreses, revistes, grups musicals, etc. s'estiguin convertint en una mena de jeroglífic illegible. Algun posen com a únic límit les possibilitats tipogràfiques, sense gaire respecte per qui després ho ha de llegir i n'ha d'obtenir una imatge sonora, a més de gràfica. Oblidant, per tant, que la llengua és so, i que l'escriptura és només un assistent per reflectir aquest so. Respectar certes troballes tipogràfiques és obrir la porta perquè la publicitat i el màrqueting es barregin amb la informació. El llenguatge de la informació, com els àrbitres, no ha de ser mai protagonista. Un nom illegible desvia l'atenció del que es diu per centrar-la en com es diu, és com una negreta o una lletra gòtica, fa el joc a qui es vol fer veure. I el perill de confondre informació i publicitat augmenta quan sovint s'informa d'algú que a la pàgina del costat s'està anunciant. I, malgrat tot, un diari només ha de subratllar el que informativament interessa. Tothom té dret a batejar la criatura amb un enginyós disseny gràfic; no en té, però, a imposar-lo als altres. Si un nom no respecta les convencions que tots seguim, tampoc pot exigir que tots el respectem.
Article publicat en el diari AVUI, pàgina 52, divendres 28 de maig del 2010
Web: www.acc10.cat
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada