Daniel Innerarity va parlar sobre "Liderar el futur. Una defensa de l’esperança política"

El dijous 6 de maig passat, vaig escoltar Daniel Innerarity, catedràtic de Filosofia Política i Social, investigador Ikerbasque a la Universitat del País Basc i director de l'Institut de Governança Democràtica, que va oferir la sessió acadèmica amb el títol: Liderar el futur. Una defensa de l’esperança política.

Aquesta sessió, organitzada per la Càtedra LideratgeS i Governança Democràtica conjuntament amb Executive Education d’ESADE, s’emmarcava en la cloenda de la quarta edició del programa Pensar el Lideratge.

Recullo algunes de les afirmacions que el ponent va fer:

• Hem arribat a un moment on hom té la sensació que la química serveis per a emmetzinar, la comunicació per a enganyar, la pedagogia per a manipular...
• La idea del progrés lineal, insuperable, permanent, s’ha buidat de sentit i sona a mer discurs politic. Creu que ha mort una certa idea de progrés automàtic en una sola direcció que tota havia de convergir. Hi ha hagut una deflaccio del progrés, un esberlament. Ja no hi ha progressistes del tot ni conservadors del tot.
• Les actuals democràcies són sense utopies, i amb líders que gestionen les constriccions del present. La societat es mobilitza més pel refús que en positiu, sense dibuixar cap escenari de futur, ideal.
• La política serveix per a civilitzar el futur. Impedir que sigui monopolitzat ideològicament o presoner del passat. Hi ha hagut una privatitzacio de la utopia, ja no s’expressen de forma col·lectiva. La felicitat dels joves forma part de la seva vivència particular, no col·lectiva.
• Hi ha una gran batalla a fer que és la defensa de la política. Hi ha qui vol que el món no tingui un format politic.

Des del públic vaig fer una intervenció en el següent sentit:

En la intervenció ha transmès la crisi de la idea del progrés lineal. En certa manera aquest sentit del progrés és per a nosaltres un valor de civilització. Estem marcats per la persecució d'un ideal futur, tenim unes arrels judeo-cristianes que fan que aquest esperit formi part de la nostra manera de ser. Ara aquest model de civilització s'esquerda, i més que suplir-lo per models -per exemple- orientals, intueixo que es veu reemplaçat per un model tret de la filosofia de la Grècia clàssica, el de l'etern retorn, el de Sísif pujant la roca dalt de la muntanya perquè li torni a caure. És a dir, estem quedant presoners d'una filosofia cíclica, de tornar a passar pels mateixos escenaris, de no avançar, no progressar, limitació del futur.

Davant d'aquest model que remet a càstig diví i a no future, crec que hem de reactivar un profund sentit democràtic basat en:

• Convicció que el canvi és possible. En pau i democràcia, és possible arribar a assolir els reptes que ens plantegem. Si més no, hem de tenir la certesa que és possible, que no hi ha un interès fàctic que sempre ho impedirà.
• Així mateix, diferents realitats han de poder conviure. Les majories no ha d'imposar el model absolut, polaritzar, esclafar les minories i s'ha de fomentar la diversitat.
• El canvi ha de ser possible gradualment. Un pantà (la incomprensió, per exemple) no es pot emplenar tant fins que la presa no pugui resistir i es trenqui violentament. Ha d’haver-hi la possiblitat que l’aigua flueixi per altres bandes, que trobi nous camins, que pugui traçar un nou llit si cal.

Són idees bàsiques que malauradament avui s'estan perdent i que cal recuperar urgentment. Sols cal aplicar-ho a les identitats nacionals dins l'estat espanyol, on s'està arribant a un punt crític d'una gravetat no prou ben calibrada.

Entre les respostes donades a aquesta i altres intervencions:

• No creu en el concepte de models de civilitzacions, li sona excessiu.
• L’unica solució es desobiranitzar.
• El gran tema del nostre temps és gestionar les interdepèndencies. Com governar sense la classica sobirania, sense poder fer servir les raons d’estat, tancant-se dins unes fronteres... No podem decretar que dins el nostre estat-nacio no hi ha canvi climatic!
• L’esperança no pot ser la il·lusió sense coneixement. L’esperança és absolutament necessària per a alliberar-se de la càrrega del futur que no et permet viure el present.

Així mateix, el president Jordi Pujol, que presidia l'acte, va llançar algunes idees finals:

• Va afirmar que tenim 3 crisis, econòmica, política i nacional. En aquest sentit, va afirmar que Espanya ha de reflexionar sobre els seus valors morals i l’arrogància dels seus nous rics...
• El politicament correcte pot ser un pensament totalitari, on hom no pot expressar lliurement idees.
• Helmut schmidt ja va vaticinar que les espatlles dels fills per primer cop no seran més amples que les dels seus pares.