21.4.10

No cal venir amb advocat

Fa un parell de mesos us recomanàvem l'article "Ciutadans i... ciutadans", de Lluís Guxens. Ens plau tornar-vos a recomanar un altre article del mateix autor, titulat "No cal venir amb advocat", també publicat al Diari de Vilanova. En aquest cas, aporta una reflexió sobre la mediació i l'advocacia que fa pensar.


SI SOU SERVITS. 16-04-2010.

NO CAL VENIR AMB ADVOCAT

Hi ha una tendència visible a crear centres, organismes i oficines de mediació. Es diu passin vostès per la mediació i evitin acudir als Jutjats. Ras i curt, em fa l’efecte que és la dimissió de l’Estat de la seva obligació d’administrar justícia. Dispensin però si això és un estat de dret, el ciutadà que té un conflicte té també, originàriament, el dret d’obtenir una resolució d’un jutge. Però no s’hi val a dir: com que l’administració de justícia està en estat constant de col.lapse, tirem de la conciliació. No fóra preferible augmentar el pressupost en justícia i aconseguir uns jutjats que funcionessin amb un mínim de celeritat?

Si vostè es vol divorciar i presenta una demanda, per exemple, el Jutjat li dóna dia i hora ... per a acudir al centre de mediació. En aquest centre, el primer que li diuen és que no cal que hi vagi amb advocat. Curiosa manera de conciliar interessos contraposats. Sense assessorament d’un professional, ningú no veu el perill que s’imposi la part més forta, o més informada, o més hàbil?

El muntatge d’aquest tipus de mediació parteix d’una gran desconfiança en la figura de l’advocat. L’advocat fa nosa. Traiem-lo del mig. Deixem que el joc lliure de les parts arribi a un acord. L’advocat té tendència a enredar-ho tot. Aquesta és una concepció arreladament franquista de l’advocat. Ha d’anar a declarar a comissaria? No és necessari anar-hi amb advocat, si serà un moment, només confirmar unes dades. I vostè en sortia amb uns quants cops i una declaració autoinculpatòria convenientment signada.

Hi ha, no cal dir-ho, advocats de tota mena: bons i dolents, engalipadors i honestos, treballadors i ganduls, desinteressats i aquells que només miren la pela. Però no participa de la mateixa humanitat el mediador? Què li fa pensar a vostè que serà una persona equànime que li garantirà un acord equilibrat, assolit des d’un pla d’igualtat? Quina confiança pot merèixer algú que li diu, d’entrada, que no cal que tingui assessor per a signar un acord amb una altra persona?

Un dret fonamental, aconseguit a força d’una lluita secular, és el de l’assistència lletrada quan hom declara a la policia o davant d’un jutge. Fins al punt que, si vostè no nomena un advocat, l’administració n’hi nomena un d’ofici. Però tot ciutadà declara amb un advocat al costat. I tota la ciutadania té consciència que aquest és un dret innegociable.

Doncs bé, gràcies a l’onada mediadora, s’ha aconseguit que vostè no pugui declarar a comissaria sense advocat però pugui acordar les mesures del seu divorci sense assessorament legal. No els sembla paradoxal?

I l’advocat no intervé en la mediació? Sí. Com que no es pot obviar totalment la intervenció del jurista per a passar pel jutjat (perquè la mediació no li evita haver de retornar al jutjat per tal que el jutge dicti la sentència corresponent), al final el mediador el crida perquè passi a net allò acordat sota la supervisió del mediador però sense la intervenció de l’advocat. L’advocat convertit en un secretari al dictat del mediador sense cap funció substantiva. Una burla al que ha representat històricament la figura de l’advocat en la lluita pel respecte dels drets individuals de les persones.

I quina formació té la figura del mediador? Poden arribar a ser-ne, segons la pròpia Llei de mediació en l’àmbit privat, els educadors socials que, sense titulació universitària, “poden ésser inclosos en els registres de mediadors si acrediten una formació específica homologada”. Estiguin tranquils, jo tampoc no ho entenc. Només intueixo una màniga relativament ampla perquè l’administració homologui mediadors a conveniència.
Mirin, en la meva opinió, fóra millor que tot el pressupost dedicat a crear la mediació, s’apliqués a l’administració de justícia. Que sigui més eficaç. Que es creï el jutge de barri, coneixedor de la realitat més propera, amb competència sobre les qüestions menors que molts cops col·lapsen els nostres jutjats, i que els jutges amb més galons puguin dedicar-se als assumptes de més profunditat.

Llegeixo una dada: a Alemanya hi ha un conjunt de 59.000 jutges. A l’estat espanyol, amb una mica més de la meitat de la seva població, en són 4.700.

Desconfiïn de l’advocacia, si volen. O més ben dit, si hi ha desconfiança a la societat respecte d’aquest col.lectiu, és que alguna cosa deu fer malament part d’aquest gremi. Però no oblidin una cosa important: entre una administració amb una tendència certa a la imposició del seu criteri –Hisenda, policia, etc.- i vostè; entre un banc que imposa les seves condicions i vostè; entre la llei física del més fort i vostè, moltes vegades només hi ha un advocat disposat a jugar-se la toga per la seva llibertat. I un jutge que fa de la independència la seva eina de treball. I qui diu llibertat, diu patrimoni, o drets laborals. Tot el Títol Primer dels drets fonamentals de la Constitució. Aquestes eren les regles, fins fa ben poc, de les societats civilitzades, lliures i modernes. Tota la resta són pegats i excuses d’una administració mal pagadora que no vol fer els deures.
No renunciïn, si els plau, al dret a tenir drets.

Lluís Guxens i Galofré

El DIARI DE VILANOVA és un setmanari independent fundat el 1850 i degà de la premsa estatal. www.diaridevilanova.cat 

2 comentaris:

Xavier ha dit...

Ho he llegit. Puc està d'acord que els advocats tenen el seu rol. Ningú el nega. Està relacionat amb la justícia. També és veritat que no tots els conflictes es poden resoldre amb mediació. Però observo que el criteri final sobre el tema és: que els recursos que s'inverteixen en mediació, s'inverteixin en en jutges i justícia. Jo preguntaria a dues coses a l'autor de l'article: saps vostè que ha invertit i inverteix la Generalitat de Catalunya en la mediació? I si la mediació atempta contra els advocats, perquè el col·legi d'avocats de Catalunya té tant d'interès en que els col·legiats aprenguin mediació i determinar com ha de ser la formació sobre mediació en l'àmbit privat a Catalunya?
Potser hi ha alguna cosa en la Justícia o potser amb els advocats i la cultura del litigi que no ajuda a que les persones que tenen conflictes prengui consciència de les seves possibilitats i la responsabilitat d'arribar a una solució.

Anònim ha dit...

La reflexió de fons de l'escrit, t'asseguro, intenta tenir molt poc de corporativista. Fins i tot t'avanço que jo sóc molt crític amb el nostre Col.legi perquè entenc precisament que no prestigia el que representa l'advocat en la defensa dels drets personals i col.lectius i es deixa atrapar en aquesta maranya de solucions "alternatives" del tipus d'aquesta mediació tan peculiar que és voluntària però tan induïda que t'hi porten quan tu has demanat una resposta judicial.
Em sembla molt bé tot el que es refereix a la comunicació, la resolució de conflictes, etc. però veig la teva resposta molt a la defensiva, no? I, sobretot, no entra en el fons del que jo mirava de plantejar, que és:
l'estat de dret, tal i com el concebíem des d'un punt de vista europeu avançat, socialdemòcrata per dir-ho senzillament, a l'estat espanyol no és capaç de donar una resposta judicial justa, és a dir, ràpida i eficaç, quan la ciutadania li planteja un problema. Ras i curt. I no té res a veure a aixafar ulls de poll d'advocats i mediadors.

Salutacions cordials,

Lluís Guxens i Galofré