1.7.09

L'autor de la Tercera Via aposta pel capitalisme responsable

Per l'interès que tenen les seves reflexions, us aportem alguns paràgrafs de la conferència que va pronunciar Anthony Giddens a Barcelona, convocat per la Fundació Jordi Pujol. Podeu trobar la transcripció completa de les seves paraules aquí.


Desconeixem què passarà en el futur, però em sembla que el que passa ara és molt interessant, almenys per a la gent com jo: estem davant d’una crisi tremenda, ho sabem, estem enfrontats a quelcom semblant a una recessió global, però, com també tots sabem, diria, les grans crisis ens obliguen a repensar i d’elles traiem sovint noves energies i noves iniciatives. Una crisi ens força a mirar novament cap al món. Tot d’un plegat, el món ens sembla diferent del que pensàvem abans. Al Regne Unit el que passa és que no estem mirant només de respondre a la recessió en un context britànic, sinó que, ben segur que com en altres països, estem mirant de repensar les implicacions estructurals de la crisi i de pensar positivament quina classe de societat i quina classe d’economia volem tenir en el futur. [...]

El pensador americà Robert Reich ha fet recentment una distinció, que és del tot interessant, entre el que ell en diu pensadors cíclics –els que pensen en termes d’un cicle econòmic– i pensadors estructuralistes –els que pensen que som al fil d’una revolució estructural en la nostra economia i societat. Diu que els pensadors cíclics encara són fidels a l’economia tradicional: pensen que això no és més que un gran cicle econòmic fruit d’una crisi generada per una exageració de la naturalesa normalment fluctuant de l’economia, i que si injectem més recursos a l’economia, aquesta es recuperarà i tornarem més o menys a la mateixa classe d’economia i sistema social d’abans. Els estructuralistes –i jo em declaro fermament estructuralista– diuen que això és una transició molt important en la història d’Occident i de la indústria. Hem de repensar molt. Per respondre a la recessió hem d’introduir mesures a tots els països, no sols a curt termini, sinó també a llarg termini. Hem de repensar un bon nombre de supòsits respecte a com funciona l’economia global i de quina manera s’hi integraran les economies nacionals.[...]

Som en un moment de transició del nostre pensament, de la nostra societat i de tot el món en què sabem que no podem seguir com hem fet en els últims vint anys, aproximadament, sense disposar d’un model preparat i adequat per fer front al futur. Hem de repensar i confeccionar un model de capitalisme responsable que certament variarà d’acord amb les trajectòries individuals de cada societat, però que marcarà quelcom similar a un repensament estructural de la societat i de l’economia del segle XXI. [...]

El que cerquem és una nova relació entre l’estat i els mercats. Cerquem, em sembla, un camí en el qual puguem ajudar a practicar la flexibilitat i la innovació, que els mercats sols poden aportar, però que hem d’utilitzar per a objectius a més llarg termini i fer que el mercat compleixi. [...]

En tercer lloc, és acceptat que, d’alguna manera, cal que tornem a planificar. Quan pensem en polítiques energètiques i canvi climàtic, veiem que hem de pensar en cicles de vint o trenta anys i que no podem esperar que un mercat mal regulat ho resolgui.

Si observem el que va passar a la major part dels països industrialitzats durant el període de les privatitzacions, veiem que quan es va privatitzar el sector energètic, les companyies d’aquest sector van haver de fer treballar els seus recursos de valent. És a dir, la majoria de les empreses privades del sector prioritzen el benefici per davant de les inversions a llarg termini. En el sector energètic necessitem, abans que res, innovació –innovació tecnològica–; si l’estudiem, tal com jo mateix he fet en aquests darrers anys, constatem que el nivell d’inversió en investigació i desenvolupament per part de les companyies energètiques és el més baix –ben per sota de l’1% dels seus ingressos– comparat amb el de qualsevol altre sector important, com ara el farmacèutic – que arriba al 7%-8%. El període de desregulació no ha servit per generar una estructuració eficient de la indústria a mitjà o llarg termini. Trobo que hem de repensar què és la planificació, què vol dir planificar, com assolirem polítiques eficients a llarg termini, com arribarem a tenir una visió a llarg termini en un sistema econòmic en el qual encara volem, com he dit abans, beneficiar-nos dels mercats. I, tanmateix, trobo que és un error fonamental suposar que els mercats només poden funcionar pensant a curt termini. No és cert. Però això és el que passa quan es desregulen massa els mercats o quan no es disposa d’una relació reguladora eficient entre els mercats i l’estat. [...]

Només aquells països que estiguin a l’avantguarda del progrés des d’una perspectiva del medi ambient seran competitius en l’economia mundial del futur. I penso que, pel que fa a l’energia i el canvi climàtic, som al mig d’un canvi, de forma que afecta tant la indústria com el comerç. En el passat moltes indústries ho han vist com un cost: «Això serà un cost per a nosaltres. Per consegüent, si se’ns demana que reduïm l’emissió de carboni, les nostres indústries no seran competitives». En el futur, i és un futur a curt termini, només aquelles empreses, aquelles regions i aquells països que siguin innovadors pel que fa al medi ambient seran, de fet, competitius en l’economia mundial. [...]

Quan sortim de la recessió, doncs, ens enfrontarem a la tasca de repensar quina forma prendrà el capitalisme responsable. Per mi, aquesta tasca representa una manera de pensar completament diferent de la que ha estat vigent en els últims vint o trenta anys, perquè som al caire d’un món nou. [...]

«Bé, mira, ara som en el caire d’una classe nova de societat; som en el caire d’una classe nova d’economia». Realment no sabem com serà. No volem crear una mena d’utopia artificial lluny de la realitat. Tanmateix, considero que ara cal un toc de pensament utòpic, ja que hem de pensar què hi ha a l’altre costat de l’economia actual. Per exemple, què hi ha a l’altre costat del domini exercit pel cotxe en les nostres vides? El que hi ha a l’altre costat no és una mena d’utopia verda i localitzada: podria ser un sistema molt més complex de transport, parcialment públic i privat, en el qual participa l’alta tecnologia i en què ja no posseïm fragments d’això de manera privada, sinó amb associacions público-privades. [...] Mai més no tindrem cotxes propis; els cotxes estan aparcats a diferents llocs de la ciutat, i un els agafa quan els necessita. Exactament igual que el sistema de bicicletes de París, però generalitzat al transport públic.

Per tant, trobo que realment cal una nova visió. I no n’hi ha prou a adoptar una actitud negativa envers la recessió econòmica, ni a respondre negativament davant del canvi climàtic o del sector energètic. No podem pretendre mobilitzar la gent a menys que tinguem una visió clara de la classe de societat a la qual volem arribar, i és ben segur que, veient la història recent, ara és el moment de pensar en aquestes coses.

0 comentaris: