19.3.17

[ARTICLE] Interferències de les empreses en les polítiques públiques @PetrolisIndep @ClubRACC

Del títol es podria desprendre que em proposo fer un al·legat contra les actituds de les corporacions privades que exerceixen influència en les polítiques públiques. De fet, m'agradaria fer el contrari. Defensar situacions en què les interferències poden ser positives i creadores de bé comú.

Pel que fa les primeres, donaria per molt. En qualsevol cas, sempre caldria examinar primer si els mecanismes són legals, si es fan amb transparència, si la demanda és legítima, com afecta el bé comú, i com afecta els interessos de les altres parts i, per tant, el valor compartit. Ara em centraré en casos en què la pressió o influència s'exerceix sota una intenció ètica, a partir de casos d'actualitat d'aquesta setmana.

Primer exemple. El president del RACC ha adreçat personal una carta a tots els socis per mostrar la preocupació per com el Govern i l'Ajuntament pretenen prohibir la circulació de vehicles antics per a evitar el efectes contaminants. Es posiciona defensant la millora de la qualitat de l'aire però de manera que també es garanteixi la mobilitat de les persones i, en conseqüència, anuncien que sols donaran suport a les mesures si prèviament es realitzen millores significatives en el transport públic i s'estableixen ajuts econòmics per als usuaris que es veuran obligats a substituir el seu vehicle, probablement els col·lectius més vulnerables.

Millorar el transport públic és d'interès general, i adaptar les polítiques públiques perquè tinguin una visió transversal quant als seus efectes i assegurar que no perjudiquin els sectors més vulnerables també. Segurament, el RACC també hi té un interès corporatiu, però sigui com sigui la demanda és raonable en termes d'interès general. Amb bon sentit de l'equanimitat, fan referència explícita a qui té la màxima responsabilitat en les greus mancances en les infraestructures metropolitanes i catalanes en general, l'Administració de l'Estat. Finalment, no solament expressen un posicionament sinó que es predisposen a dialogar amb les autoritats, amb preguntes que ja anticipen, entre les quals, per exemple, per què es prohibeix la circulació de turismes, mentre que no s’apliquen restriccions als camions més antics, quan es consideren grans emissors de partícules contaminants.

Segon exemple. La Paeria de Lleida va manifestar per boca de la màxima autoritat que, en relació amb el compliment de la Llei de Memòria Històrica, si algú no volia una placa franquista amb el jou i les fletxes a casa seva que "agafés un tornavís" i la despengés ell mateix. L’empresa Petrolis Independents va iniciar una campanya, junt amb organitzacions veïnals i socials, per retirar les plaques franquistes dels carrers de Lleida. Després de l'acció feta pels voluntaris de l'empresa i altres organitzacions, el batlle va començar demanant a Petrolis Independents que acabi amb la retirada de plaques franquistes i en menys d'una setmana ha canviat el seu discurs i ha tramès una carta als propietaris on se'ls demana permís per treure les plaques si els veïns estan d'acord amb complir la llei.

Els propietaris de Petrolis Independents, Joan Canadell i Jordi Roset, han volgut recordar al batlle de Lleida que ‘està incomplint la Llei de Memòria Històrica, que estableix molt clarament que els ajuntaments, amb els seus propis recursos, han d’eliminar els símbols franquistes que perviuen als seus municipis’. L'empresa fins i tot ha elaborat un vídeo tutorial sobre com es treuen les plaques. Canadell, president de l'empresa, ha considerat que no és cosa d'una empresa de petrolis fer-se càrrec de la retirada de les plaques, tot i que el cost econòmic és zero, i ha instat a l'Ajuntament a ocupar-se'n directament, però ha assenyalat que si finalment cal, no tindrien cap inconvenient a assumir-ne ells mateixos la responsabilitat, i que "la societat civil sempre actua quan els governants no responen". Coincidint amb aquest fet, l'Ajuntament d'Alacant va treure les plaques franquistes dels vials però una resolució judicial va ordenar recol·locar-les, de manera que en ple sXXI es tornava a posar una placa rememorant la División Azul. Cap empresa va moure un dit, potser perquè van creure que no toca demanar el compliment de les lleis democràtiques ni demanar que no es malversin els recursos públics en tornar a reposar unes plaques que, en uns mesos, caldrà tornar a treure.

Són dos exemples molt diferents, però que mostren com el paper d'una empresa pot afavorir que la política no visqui aïllada de la societat, que no es cregui amb el dret d'exercir el poder emanat d'unes urnes sense un diàleg permanent, sense unes bones pràctiques contrastades, i sense uns criteris d'eficiència i d'orientació al bé comú. Evidentment, cal que aquestes intervencions empresarials estiguin alineades amb el bé comú.

Per cert, us imagineu que l'IBEX35 s'hagués mostrat crític envers la creació fa uns anys d'una nova llengua a l'estat espanyol, el LAPAO? Segurament el govern no hauria pogut avalar tals polítiques sense comptar amb el silenci displicent del món empresarial. Però per què haurien d'haver entrat en política? Doncs perquè defensar que 1+1 són 2 no és política, és sentit comú, i quan la política entra en terrenys que no li pertoquen perquè pertanyen a la ciència, la societat civil li ha de parar els peus abans que la bogeria sigui imparable.