- La tragèdia de la fàbrica tèxtil de Bangla Desh, amb més de 1.000 persones mortes, reobre el debat de la responsabilitat de les marques
- L'interès de les companyies del tèxtil per usar els treballadors té un preu: el sou mínim més baix del món: 29 euros al mes
Les grans multinacionals d'aquests sectors van sempre cercant el millor lloc per produir. Companyies amb enormes beneficis van fugir cap a Bangla Desh quan els costos laborals a la Xina van començar a pujar.
I en el cas del tèxtil, la deslocalització permanent és incomparablement senzilla en comparació amb altres sectors. És molt fàcil posar uns centenars de treballadors davant una màquina de cosir dins una nau industrial. Però el preu social de la moda és, en paraules del nou Papa Francesc aquest Primer de maig, treball esclau.
La Responsabilitat Social Corporativa (RSC) té un lloc destacat en totes les grans marques i des de fa anys publiquen informes anuals. La pregunta recorrent és si amb aquest episodi la Responsabilitat Social Corporativa entra en crisi? Doncs sí i no. Podem trobar els dos punts de vista:
a) No perquè algunes companyies realment apliquen seriosament la gestió de l'RSC, amb compromisos, objectius de millora permanent, i auditories externes. I davant dels incompliments apliquen plans correctius als proveïdors, i després d'un termini es repeteix l'auditoria i algunes queden descartades. Però difícilment podíen preveure l'esfondrament de l'edifici de l'empresa local subcontractada ja que les auditories d'RSC posen el focus en altres qüestions.
b) Sí perquè després de dues dècades de treball en RSC, les condicions laborals en certs països no han millorat gaire, i sembla evident que pagar un salari amb el qual és impossible subsistir amb dignitat no pot considerar-se responsabilitat social, encara que el treballador no sigui propi sinó d'una empresa subcontractada.
El problema és que l'RSC no sembla mostrar capacitat per ella mateixa de corregir un model de negoci que es fonamenta en uns vectors oposats als que un model sostenible requeriria. Davant això, l'RSC sols pot posar alguna limitació, correctiu, compensació... No és senzill. A l'RSC, tal com l'estan portant a terme en aquests sectors, se li escapen coses:
- Sovint, encara que les empreses subcontractades tinguin rotundament prohibit subcontractar de nou sense permís, quan no poden suportar els terminis ho fan, de manera que les condicions laborals queden ocultes a les marques. Però això es dóna pel fet que hi ha una pressió enorme en les dates de lliurament, cosa que acaba facilitant el "tu compleix els terminis i no m'expliquis com t'ho fas".
- L'edifici que va col·lapsar un dia després del descobriment d'esquerdes havia passat dues auditories d'empreses occidentals. Segons Eva Kreisler, coordinadora de Roba Neta, "això demostra que el sistema no funciona, que les auditories i els codis de conducta són insuficients".
- Davant de les auditories, en molts casos els capatassos instrueixen els treballadors sobre què respondre. I qui s'aparti de la resposta marcada és despatxat, tal com aportava un informe de Roba Neta on es deia que: "Les auditories tenen més a veure amb assegurar comandes que amb la millora del benestar dels treballadors, per això els gerents fan només canvis cosmètics per impressionar als auditors i no milloren les nostres condicions".
- Però, sobretot, hi ha un problema de competència ferotge en el sector, que té com a conseqüència una samarreta fabricada a Bangla Desh que es ven a 20 euros solament tingui uns costos laborals de 1,5 cèntims (segons el sindicat Industriall, que representa 50 milions de treballadors a tot el món).
Un altre grup d'interès implicat són les companyies auditores. No vull donar a entendre que la seva feina sigui fàcil. Però es donen certs aspectes que no semblen prou responsables. Ja no em referiré a la típica discussió sobre el fet que la mateixa firma faci tant les consultories com les auditories i altres males pràctiques que acaben posant en risc la veracitat de l'auditoria. Em referiré a la credibilitat de la seva firma davant l'opinió pública. Si la signatura de l'auditor no és merament un grafisme tècnic administratiu sinó que realment pretén aportar una credibilitat, on és l'auditora quan l'auditoria no ha demostrat fiabilitat? Segur que es poden donar explicacions. S'haurien de donar. O explicar en què han fallat. O proposar què s'hauria de corregir. Perquè altrament aquest agent tan rellevant de la cadena de l'RSC esdevé merament un procés sense valor afegit. Per sentit de responsabilitat, els auditors haurien de donar la cara, sortir de l'armari i explicar la relació entre els fets i els seus treballs.
Però hi ha altres grups d'interès. El més important seria la gent que, en tant que client o ciutadà emprenyat, pot exercir el càstig comercial i reputacional. Però no sembla que aquesta mateixa setmana, els mil morts de Bangla Desh hagin comportat cap titubeig a l'hora d'entrar a comprar en els comerços de moda barata. Les ONGDs fan les seves campanyes i van arribant a la gent. Però la gent té molts altres problemes, i finalment creu que correspon als poders públics garantir el respecte als drets humans. Amb la crisi econòmica, encara es fa més difícil demanar el compromís en la compra. A la gran majoria se li fa difícil percebre la relació de causa - efecte entre la manca de respecte als drets humans en països del Sud i la desindustrialització que hem patit dels processos amb menor valor afegit. La tendència era inevitable, però no hauria estat tan dràstica s'exigís unes certes condicions als països on ara es fa la producció.
Podríem també parlar de grups inversors i de bancs. Però és evident la seva i-responsabilitat. Com el rei, no consideren que hagin de tenir ni assumir cap responsabilitat davant de la societat. Sols fan la seva feina d'acord amb els seus interessos privats. Es limiten a dir que compleixen la llei i a defensar el lliure mercat, encara que sovint facin frau de llei i per altra banda la ciutadania hagi de pagar per a evitar que entrin en fallida.
Però no ens podem deixar els poders públics. Comprenem que les relacions internacionals no són un marc apte per a l'ètica. Sabem que l'Organització Mundial del Comerç impedeix que es puguin introduir condicionants ètics o de drets humans. Sabem que a les portes de la Unió Europea sols podem barrar el pas als productes que, per exemple, tinguin un component tòxic o comportin un perill per als infants... però no podem preguntar per la manera com han estat produïts o els impactes que han generat.
De fet, l'RSC té un doble caràcter:
- Per una banda, en contextos locals amb marcs legals desenvolupats, la que es produeix en empreses que cerquen l'excel·lència social, i que troben en el diàleg amb els grups d'interès una oportunitat per a innovar.
- Per altra banda, en les cadenes globalitzades, la que actua com a substitut d'una legislació efectiva que garanteixi els drets humans.
Crec que els estats haurien de posar més determinació en aquests aspectes, encara que sigui de manera indirecta. Per exemple, potser no podem evitar l'entrada dels productes "tacats de sang" però es podrien explorar sancions i càrregues impositives per a les empreses que tinguin males pràctiques en la cadena de proveïment fora de la UE.
En tot cas, sí que crec que l'RSC podria donar més de si mateixa, per mitjà de tres vies:
- Amb grans marques que optin per marcar la diferència, i facin un pacte amb la seva clientela, amb la societat. Això implica una gran determinació empresarial, però també una gran consciència ciutadana, i la predisposició a pagar més per la moda de baix preu. Baix però no tant.
- Amb autoregulació a través de grans acords sectorials, abordant la lògica conflictiva de cercar preus més barats i alhora pretendre el compliment d'uns mínims laborals. Reformulant el model productiu (acceptant un major cost laboral, millorant la gestió dels terminis, procurant relacions a llarg termini amb els proveïdors...).
- Amb implicació dels stakeholders per a induir i assegurar aquests compromisos. A través de diferents vies i ressorts, els clients, el regulador, els inversors, les ONGDs, etc., han de trobar maneres d'enfortir els compromisos i aturar la lògica de créixer des d'un model insostenible des del punt de vista dels drets humans.
Notícies posteriors relacionades:
- Inditex y H&M respaldan acuerdo de seguridad en industria textil Banglades
- El Corte Inglés se une al acuerdo por la seguridad de la industria textil en Bangladesh
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada