4.11.12

Notes al voltant de les eleccions més interessants de les darreres dècades

Enquesta del diari ARA
La precampanya electoral va avançant a Catalunya, i es van fent públics sondejos tant sobre la previsió d'escons com sobre l'opinió al voltant del tema central, la creació d'un estat propi. En aquesta qüestió les enquestes mostren uns resultats estabilitzats en més de la meitat de la població a favor de la creació d'un estat propi per a Catalunya dins d'Europa. A l'enquesta de Tele 5 es mostra el resultat més a favor: un 58% a favor del sí a la independència i un 32% en contra. Al diari ARA, el resultat mostra un 52% a favor i tant sols un 28% en contra.

És interessant el gràfic per record i intenció de vot que mostra el diari ARA, on es pot apreciar el gran salt en l'electorat de CiU, i fins i tot a petita escala en altres partits com el PP. En el cas del PSC es produeix a la inversa fruit de l'abandonament dels sectors més catalanistes, que fugen d'aquestes sigles sense un destí encara clar del seu vot. En tot cas, la possibilitat que el PSC acabi sent un partit decantat cap a l'unionisme o amb un electorat menys ric en matisos no seria una bona notícia per al país en la mesura que podria radicalitzar extrems i el paper de frontissa del PSC i el paper que haurà de tenir per a fer pedagogia en el PSOE per tal que comprenguin què vol dir la democràcia al segle XXI és fonamental. El PSOE per la seva banda intenta reescriure què voldria dir el federalisme, un concepte teòric del qual havien fet bandera en la transició però que sols se l'havien cregut al PSC.

També cal destacar que el creixement de CiU ha quedat aturat, possiblement pels dubtes que aporta Duran i Lleida, amb els seus posicionaments personals. En espera de veure com la coalició supera aquest mal tràngol, cal dir que les dades de les enquestes desmenteixen el líder d'Unió ja que la societat està mostrant-se cada cop més favorable i de manera majoritària a l'estat propi. I no sols això sinó que cada cop els contraris poden ser menys a mesura que s’expliqui que implica la independència. Existeix poc rebuig, el que existeix són temors a sortir d’Europa – que ja es preocupen d’atiar els unionistes- o per si la independència suposarà un mur que els allunyarà de les seves arrels amb Espanya.  Quan es faci més palesa l’evidència que avui la independència dins Europa no són fronteres, sino oportunitats, moltes les reticències i temors desapareixeran.

En tot cas, l'independentisme baixaria al 40% si Catalunya sortís de la Unió Europea, segons l'enquesta del Periódico. I aquest sembla ser el dubte més important per a la ciutadania a l'hora de posicionar-se.

Els sobiranistes treuen foc al concepte d'independència, paraula que CiU no fa servir, precisament per a transmetre la idea que finalment no estem parlant d'un canvi tant gran, ni de fronteres, ja que amb un estat dins d'Europa sols es pretén poder prendre les pròpies decisions, en peu d'igualtat amb les altres nacions europees, sense que el futur de Catalunya hagi d'estar sempre sotmès als interessos sovint divergents d'una altra nació. Artur Mas ha manifestat no tenir por que aquest procés acabi amb una Catalunya fora de la Unió Europea, ja que "estem parlant en el nostre programa d'un estat propi dins de la Unió Europea", de "Catalunya, nou estat de la UE". Per al candidat de CiU, "les independències clàssiques han passat a la història. Si algú es pensa que es tracta d'una independència com les del segle passat, està equivocat"."Catalunya vol un instrument com els altres estats", com països com Dinamarca o Finlàndia, el dret a una "decisió pròpia que Catalunya no té".Catalunya amb estat propi seria com altres amb un nivell homologable quant a territori, població, cultura i llengua. "Catalunya tindria més instruments, més capacitat de decisió, més recursos" per defensar la seva cultura i la seva llengua pròpia, ha dit.

El govern espanyol segueix amb la seva campanya basada en la por i en els intents per a trencar la societat catalana que ja va anunciar l'expresident Aznar. La darrera notícia des de Madrid ha estat invocar el precedent d'Algèria per defensar que Catalunya quedaria fora de la UE, en una mostra ridícula de la comprensió de què és Europa, no sols geogràficament sinó culturalment, estratègicament, i en el segle XXI.

És curiós que no hi hagi hagut des d'Espanya cap intent basat en la seducció i que tot s'hagi reduït a les amenaces. Solament un vídeo del PP intentava comunicar de manera maldestra, incrèdula i ridícula que estimen Catalunya. Crec que aquest vídeo ja no s'ha fet servir enlloc més, imaginem que pels efectes contraris que deu haver suscitat. Si aquesta gent realment estimessin Catalunya, acceptarien que decidís el seu destí i, sobretot, no li voldrien cap mal si democràticament s'escull el destí de l'estat propi. Això torna a suggerir el cas del marit maltractador, que estima la seva dona si és de la seva propietat però si aquesta se n'aparta és capaç de tirar-li àcid a la cara, com Espanya que està decidida a perjudicar fins al límit Catalunya si aquesta marxa, impedint la pertinença a la UE, fent campanyes de boicot, activant la diplomàcia en contra. Quin amor! Equiparable a maltractadors i a persones de mentalitat totalitària. En tot cas, que es guardin de fer el ridícul amb declaracions d'amor i acceptin clarament que necessiten munyir la mamella que alimenta la seva insostenibilitat.


Per sort, des del món apareixen reflexions obertes i desapassionades que mostren amb més objectivitat la realitat. Un articulista de 'The New York Times' diu que una Catalunya independent cabria a la UE. Robert Young, professor de Ciències Polítiques a la Universitat de Western, Ontario, i autor d'un llibre sobre la desintegració de Txecoslovàquia i un altre sobre el futur del Canadà, va publicar dijous a 'The New York Times' un article sobre l'auge de l'independentisme a Catalunya i la possibilitat que es converteixi en un Estat de ple dret dins de la UE.

Mentrestant, la marca España va desmuntant-se, per la crisi i perquè tenia els peus de fang. A les empreses és una marca que cada cop incomoda més. I sembla que els seus promotors, bàsicament persones, partits, institucions i també algunes empreses o agrupacions empresarials clarament alineades amb un nacionalisme espanyol ranci, no tenen capacitat per adonar-se dels majors riscos que presenta aquesta marca. Ja no és merament un tema de crisi econòmica, sinó política. Una marca-país moderna no pot resistir la vinculació a pràctiques poc democràtiques i amenaces militars. Mentre que al Canadà o a Gran Bretanya els processos sobiranistes del Quebec o Escòcia no afecten en absolut la marca o fins i tot reforcen la solidesa de la seva democràcia, en el cas espanyol, la incapacitat per gestionar democràticament el conflicte intern pot acabar d'enfonsar una marca en creixent desprestigi.

0 comentaris: