29.9.11

Boicots i altres tensions a les xarxes socials

No entenc per quin motiu en la immensa majoria dels fòrums a les xarxes socials espanyoles, a la surt la paraula Catalunya o català, es desboquen els comentaris amb to agressiu i insultant, i també amb la típica apel·lació als boicots. Tan se val si es tracta d'un diari com La Razón, un esportiu com l'As, o una ONG com GreenPeace. No hi ha diferència.

En els comentaris a l'article Recuperar la marca España del diari La Razón n'està ple. Suposo que és perdre el temps, però he volgut deixar-hi alguna reflexió, tot esperant resposta. He intentat que l'estil i el to siguin constructius i respectuosos, ja que la violència incita més violència i sempre hi ha l'esperança que paraules serenes invitin a gent serena a prendre-hi part:

A Carolina y a otros. ¿Por qué esas amenazas de boicot comercial? A pesar de las diferencias y los conflictos, somos pueblos vecinos y que convivimos. El hecho de que podamos decidir de recuperar la soberanía y decidir por nosotros mismos cómo nos gobernamos... ¿por qué genera tanto odio? No es algo para alegrarse ya que la convivencia va a ser mejor, vamos a poder aportar más a la humanidad y a nuestra sociedad sin perder energías en los objetivos de convertir el estado en una nación y la nación en estado respectivamente. Vamos a poder colaborar mucho mejor respetándonos de tu a tu, como adultos. ¿Tanto preocupa que seamos los catalanes (todos, inmigrantes incluídos, porque ante todo somos democráticos y con un patriotismo humanista) los que decidamos sobre nuestro modelo educativo, sobre nuestra proyección en el mundo, nuestra estrategia de infraestructuras...? ¿Ese acto democrático va implicar boicots para perjudicar a la economía mutua y a las relaciones entre los dos nuevos estados vecinos? ¿Es esa una reacción adulta? No entiendo si se pretende causar miedo para que no nos vayamos, o si se quiere generar odio entre la gente, o se quiere rebentar la economía... quizá es un castigo por querer cambiar las cosas.. Explíquense, por favor.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Tens tota la raó. La tenim pertquè intentem ser raonables però això dels del costat, és que ho han mamat, que són els amos, que ens vàren vencer i tenen tot el dret a seguir ocupant-nos i nosaltres estem castigats a estar doblegats a la seva voluntat, ja no d'España, com govern, ni del Rei, com a cap de l'Estat i la monarquia vencedors. Cada castellà pensa que hi té tot el dret, i quan no ens veuen agenollats, veuen en nosaltres uns enemics rebels, que volen aixecar-se contra la seva llei del més fort.
I és inútil voler que ens acceptin i ens estimin. És una qüestiò visceral, i per nosaltres tindria que ser una qüestió sexual.

Josep Maria Canyelles ha dit...

Tampoc ho plantegis així. La força moral que tenim és que fem un enfocament tremendament democràtic i amb un contingut altament humanistic (integrador...). Molts nous catalans (alguns immigrants molt recents) s'incorporen a plantejaments fins i tot sobiranistes perquè hi arriben per raons econòmiques, culturals, democràtiques, d'interès particular... Les raons indentitàries han passat a un segon pla.

Curiosament des d'Espanya no arriben arguments racionals sinó purament amenaces i valors identitaris. Espanya ha decidit ser un Estat ètnic. Els diferents no hi cabem. Des d'un punt de vista ètic és clar qui pot sentir-se còmode. Però cal que les paraules i les formes ens hi acompanyin. Cap violència verbal en l'expressió. Res que pugui ferir els castellans i andalusos que ara ja se senten plenament catalans però que tenen dret a mantenir viu l'orgull dels seus origens. I els múltiples lligams familiars, humans i econòmics. El dia que ens governem per nosaltres mateixos, hem de tenir una relació magnífica amb tots els països veïns, i molt més amb Espanya amb qui tindrem moltes coses en comú. No ens ha de fer por visualitzar un futur de normalitat, i posar damunt la taula la irracionalitat, violència, insensibilitat, incapacitat d'assumir el canvi, de respectar la democràcia, per part dels que sols saben amenaçar.

Anònim ha dit...

Mira, Josep Maria, gràcies per la explicació. Jo ho entenc però crec que els del costat no. Cal sols que ens respectem, com sovint ho fem nosaltres i com ho fan molts altres europeus. Potser no cal ni que ens estimem, ens acceptem i ens respectem, i convivim o si més no, ens hi esforcem perquè hi hagi una voluntat de convivència amb totes les diferències.
No recordo si ja t'ho he dit, però he procurat explicar-me millor en els meus blogs. Si tens prou curiositat pots entrer-hi per http://rmtorramilansroca.blogspot.com