20.4.10

El primer cafè

Aquest matí he participat a la tertúlia 'El primer cafè' de Ràdio Estel, per comentar temes d'actualitat.

Respecte a la situació causada pel volcà islandès, he comentat més o menys el que explico a "Els viatgers europeus no poden travessar els Pirineus amb alta velocitat", a més de fer una altra reflexió que té el risc de semblar apocalíptica però que és sobre la sostenibilitat. Constatem que malgrat tots els avenços, davant els fenòmens de la natura podem quedar aïllats cosa que ens pot posar ara i en el futur en situació de risc. Per això (i no només per això) cal que en la proximitat hi hagi capacitat per produir aliments i energia. La capacitat de cada territori de ser autosuficient és estratègica. Això no té perquè implicar autarquia, tancament, o antiglobalització. Vol dir senzillament que un país no pot oblidar-se de la seva agricultura i pensar que en el futur ja ho comprarà tot a països situats a milers de quilòmetres i que ho poden produir més barat...

Entre els altres temes que hem tocat, cal destacar -com no?- la no-sentència del Tribunal Constitucional respecte a l'Estatut de Catalunya. A banda dels comentaris habituals i les possibles solucions, he volgut fer una afirmació contundent: "S'està produint un frau de llei". Ho he afirmat en un triple sentit que tot seguit explico.

Quan una empresa compleix la norma però ho fa de tal manera que arriba a aconseguir resultats no desitjats per la norma, per exemple forçant-la al límit o jugant amb interpretacions o amb les possibles incongruències entre normes, etc., es diu que fa un frau de llei.

Doncs considero que:

a) Hi hagut un trencament de la sobirania popular expressada a les urnes, la qual no pot ser inferior al dictamen d'un tribunal, d'altra banda desacreditat sota una ruptura de la separació de poders.
b) No s'està esquerdant sinó que s'està trencant de ple un dels pactes implícits de la transició. Aleshores es van trobar solucions de compromís per a evitar els riscos militars, però amb un implícit d'anar avançant per mitjà d'una situació democràtica i pacífica. Avui, la involució arriba a situar-nos enrere de pactes bàsics.
c) Sobretot, hi ha un frau de llei en el pacte polític. L'estatut és un pacte polític entre Catalunya i l'Estat espanyol, refrendat per les Cambres i pel poble català. El fet que 'la part espanyola' acceptés presumptes concessions sota la intenció de corregir-les després per la via del TC és políticament una traïdoria, nacionalment una burla, i legalment un frau a l'esperit del que es va votar.

Això no vol dir que un TC no pugui dictaminar sobre alguns aspectes tècnics. Per exemple, si Aragó planteja alguns requeriments sobre els cabals d'aigua, es pot acceptar que pugui haver-hi una sentència. Per salut democràtica i dignitat nacional, s'hauria de fer abans del referèndum, però es pot acceptar per després. Però el que no pot fer un tribunal constitucional és fer una sentència política. I tant se val que sigui un TC deslegitimat, amb persones nomenades políticament i que exerceixen com a tal, amb càrrecs caducats, etc. No té cap autoritat per fer-ho i la poca que tenia l'ha perduda.

Tres reflexions finals:

  1. Si la sentència retalla l'Estatut, totes les lleis aprovades en aquests 4 (per ara) anys com queden? Es tracta d'una situació sense precedents que esquerda l'estat de dret per convertir-lo en una pantomima. 
  2. És impensable que puguin afirmar que Catalunya no és una nació, quan és un dels exemples mundials de nació sense estat propi. De fet, durant segles tot el món, intel·lectuals castellans inclosos, ens han reconegut així. Al segle XX s'ha anat perdent aquest respecte a la identitat catalana, com una victòria pòstuma del franquisme. Des de la seva legalitat, poden fer consideracions sobre quina força jurídica té l'expressió, però és una aberració voler negar la realitat històrica.
  3. El problema de l'Estat espanyol és de manca de tradició democràtica. De profunda feblesa democràtica. Sols cal comparar amb casos similars d'altres nacions sense estat al món occidental: Canadà reconeix el Quebec com una nació i no passa res. Gran Bretanya no veu cap risc a referir-se a les seves nacions anglesa, escocesa... I doncs?