4.9.09

De passeig per terres germàniques

Aquest agost he estat de vacances pel centre d'Europa, en zones de cultura germànica, Alsàcia-Lorena (que en aquest moment de la història pertany a l'estat francès), Baden-Würtenberg, Baviera, el cantó alemany de Suïssa, Àustria, i també Txèquia.

Malgrat el descans mental que han suposat, no és possible desconnectar fins al punt de disminuir l'òptica de l'RSE i de la gestió dels valors en observar la realitat que ens envolta.

Amb el mateix to relaxat que les he fet, aprofitaré per a fer uns comentaris sobre situacions que em van desagradar (sense cap voluntat de fer-ne categoria), i també un parell d'anècdotes (gairebé malaltisses!).

1r comentari. A quasi tots els lavabos calia pagar, però no solament un WC públic o d'una àrea de servei... fins i tot en algun cas em vaig trobar amb lavabos de dins d'un restaurant en el qual hi estaves sopant i que a l'entrada et trobaves una senyora d'edat avançada demanant-te 50 cèntims! Em sembla una mala pràctica comercial i de servei.

Encara podem enriquir aquest comentari crític fent referència a les propines, les quals hi mantenen tota la vigència. Pensava que això de les propines havia anat en retrocés a mesura que els països s'anaven desenvolupant. Les propines s'haurien de limitar a una mostra d'agraïment quan la qualitat del servei ha excel·lit, etc., però no hauria de formar part d'una expectativa habitual i cultural. Fa un parell d'anys vaig escriure un apunt sobre aquest aspecte en referència a Xile: Sorpresa per la pràctica de donatius i propines. I també aquest altre: En contra de la propina.

2n comentari. Em va causar una gran sorpresa la manca d'hàbit a fer cues de manera autoorganitzada. M'estalviaré d'explicar tota la situació, però el cas és que per esperar l'autobús que puja a un castell (Schloss Neuschwanstein, per exemple) encara que tu estiguis en un primer esbós de cua de cinc persones, la gent que hi va arribant anirà bifurcant la cua fins a l'infinit o fins que aquesta s'hagi difuminat. I quan arribi el bus el últims seran els primers!. Diuen que els germànics són més organitzats que els mediterranis però em sembla que algú els ha de muntar la cua, ja que no em va semblar que el sentit d'autoorganitzar-la estigui gaire desenvolupat. Un parell de dies després de tornar a casa vaig escoltar casualment una entrevista al programa Karakia on una parella alemanya deien que el que més els havia sorprès de viure a Catalunya era l'ordre que hi havia a les cues dels mercats i els comerços on era un costum demanar per l'últim! Vaig lligar caps i vaig prendre consciència d'un element cultural diferencial que no se m'havia ocorregut mai.

3r comentari. Als hotels et demanen el nom i el cognom, i jo els dic el nom i els dos cognoms. Si no el volen que no l'escriguin, però jo els el dic. De vegades et diuen fredament que no cal. Però és habitual el comentari simpàtic que fa més o menys: "ah, que vosaltres veniu d'aquells països en què la gent té tants cognoms, he, he!". No hi tinc res contra el comentari perquè, a més, és una manera de mostrar simpatia i iniciar una conversa més enllà del check in. Però també és cert que de vegades aquests comentaris denoten una certa consideració d'exotisme... Per això, amb tota la cordialitat del món, jo els responia que efectivament, nosaltres venim de països on no matem la mare (he, he, he) i on respectem els cognoms del pare i la mare. Ja em perdonareu que ara pontifiqui amb aires de superioritat, però ja seria hora que el món anglosaxó i germànic modifiquessin aquesta tradició que discrimina la visibilitat femenina. És més, encara és més greu i hauria de ser font de denúncia global la pèrdua del cognom que experimenten les persones de sexe femení quan es casen. Vaig tractar aquest tema a: Hillary Clinton...? Doncs Bill Rodham!

1a anècdota. En un aparcament vaig veure unes places on hi posava Frauenparkplätze. Malgrat que no parlo alemany, el significat era prou transparent: zones reservades per a dones. Ja em disculpareu l'acudit fàcil que et ve al cap sobre si les dimensions d'aquestes places era més gran... És per això que no em vaig poder estar d'anar al vigilant de pàrquing a preguntar-li pel sentit d'aquestes places. La raó era de seguretat ja que aquestes places queden a la vista immediata del vigilant i així es pretenia lluitar contra robatoris o intimidacions que s'havien produït i que solien afectar majoritàriament a dones.

2a anècdota. A les habitacions dels hotels hi ha una peça de cartolina per penjar al pom de la porta on hi diu "bitte zimmer aufraumen!", que significa: sisplau feu l’habitació! La meva observació lingüística em va fer sospitar que el verb Aufräumen, que vol dir endreçar, pogués procedir de frau, que vol dir dona. La sospita m'emplenava d'esperit detectivesc, que no vaig comprovar fins al cap d'un dies cercant l'etimologia per internet. Aufräumen prové d’afegir el prefix auf al verb del mateix significat räumen, de manera que la hipòtesi d’un possible lligam amb frau decau plenament. Afortunadament, ja que només em caldria obrir un conflicte sobre llenguatge respectuós en el gènere amb el món germànic!!!