Explico tot això perquè tinc la sensació que si el procés d’independència de Catalunya (i/o Escòcia) surt bé, qui sap si una onada democratitzadora més podria començar. Però en aquest cas, ja no dirigida a donar el vot als ciutadans, a posar fi a processos clàssics de descolonització o a fer fora dictadors, sinó a fer que en un nou aprofundiment democràtic, les fronteres ja no es decideixin a causa de guerres, tractats antics, matrimonis medievals o acords internacionals traçats amb escaire i cartabó, sinó amb les urnes. És a dir, si venç l’independentisme a Catalunya, potser haurem ajudat decisivament a crear un model per a afrontar la qüestió territorial del segle XXI. Un model cent per cent europeu i democràtic que pugui ser exportat al món com apuntava en un article del 2014 Gideon Rachman (cap d’internacional del Financial Times) arran del referèndum escocès.
Si ens sortim, podem fer una gran aportació a la Humanitat sobre un model democràtic i cívic per a construir un nou estat sense violència, un exemple per a resoldre els conflictes territorials amb mètodes del segle XXI, on ja no té sentit apel·lar al manteniment de fronteres per raó del semen reial i la sang dels soldats. Com deia Renan “l'existència d'una nació és un plebiscit quotidià”.