31.8.15

Per un Sistema de Retorn d'Envasos


Retorna és una iniciativa sense ànim de lucre integrada per la indústria del reciclatge, ONG ambientals, sindicats i consumidors.

Retorna busca reduir al màxim la generació de residus i demana als productors que implantin un Sistema de Retorn d'Envasos perquè cada dia a Catalunya es deixin d'abocar, incinerar o abandonar 5,5 milions d'envasos de begudes.

Aquesta pràctica va funcionar a tot l'estat fins els anys 80 i, actualment, s'aplica amb èxit a més de 40 regions del món.



Ja toca anar pensant quin sistema voldrem per a la República Catalana: l'actual sistema espanyol on es recicla un 30% dels envasos i acabem fent-nos càrrec de pagar per l'altre 70% o bé els sistemes més avançats i sostenibles on es recicla mésdel 90%, com a Alemanya.

La proposta: el Sistema de Retorn d'envasos

Davant la situació actual, Retorna proposa el Sistema de Dipòsit, Devolució i Retorn (SDDR), comunament conegut com a Sistema de Retorn d'envasos. Aquest sistema, complementaris als SIG actuals funciona en altres regions del món amb gran èxit.

Dipòsit 
significa que hi ha un valor econòmic associat a cada envàs, un incentiu perquè aquest envàs torni a la cadena de producció en les millors condicions per al seu reciclatge i que aquesta quantitat no és un impost o un cost extra, sinó un avançament.

Devolució 
significa que aquesta quantitat que el consumidor ha avançat se li reemborsa en la seva totalitat quan l'envàs es lliura de nou en el comerç.

Retorn significa que
 l'envàs torna a la cadena de producció, és una matèria primera en condicions d'esdevenir qualsevol nou producte, el cicle es tanca i no hi ha residus, sinó recursos.

El Sistema de Retorn és un sistema de gestió de residus, d'envasos en aquest cas, que associa un valor a cada envàs perquè aquest sigui retornat pel consumidor per al seu reciclatge. És un sistema paral·lel als SIG i només destinat als envasos de begudes. Els sistemes integrats de gestió que funcionen actualment han de seguir existint per a multitud d'envasos que no estan inclosos en el SDDR (llaunes de conserves, envasos de productes lactis, licors i vins, safates de plàstics ....).

El sistema funciona així:

-Els productors (embotelladors, importadors o distribuïdors) paguen el dipòsit a l'operador del sistema per cada envàs que posen al mercat.

-Els comerços (hiper i supermercats, botigues mitjanes i petites, gasolineres, etc.) Compren els productes, i els seus envasos, als productors. Paguen el preu del producte més el dipòsit per cada envàs. També cobren als consumidors per l'envàs a l'hora de la compra, i retornen l'import quan aquests ho tornen.

-Els consumidors compren el producte envasat i paguen el dipòsit per cada envàs al comerç. Quan han consumit el producte, si lliuren l'envàs buit en qualsevol comerç, se'ls retorna íntegrament el dipòsit pagat. Si el consumidor no vol tornar l'envàs, la quantitat queda al circuit i ajuda a finançar el sistema.

-L'operador del sistema retorna als comerços el que han pagat als consumidors segons rep les dades de part d'aquests. Realitza la compensació entre els agents que intervenen en cicle. A més s'encarrega de gestionar la logística dels envasos, la correcta recuperació dels materials i controlar el flux econòmic entre els diferents agents que intervenen.

-L'Administració pública s'encarrega de controlar la transparència de les estadístiques i dades de la gestió de l'operador i audita els comptes de tot el sistema

[llegir en origen]

30.8.15

Desde Argentina (2): Día de la Bandera

Después de pasar unos días en Rosario (Santa Fe, Argentina) por trabajo, dejo anotadas algunas reflexiones a modo de cuaderno de bitácora!

La ciudad de Rosario está ubicada en el centro - oeste de Argentina. Viven más de un millón de habitantes y es la capital y ciudad más importante de la provincia de Santa Fe. Se la declaró ciudad el 5 de agosto de 1852. Y entre sus principales atractivos destaca el Monumento a la Bandera

Hay que decir que mi estancia en Rosario coincidió con el Día de la Bandera Nacional: inicialmente me sorprendió la gran cantidad de banderas que había partes, en edificios oficiales, particulares o incluso en taxis. 

Pensé si se podía tratar de algún fenómeno deportivo, ya que se estaba jugando la Copa América, hasta que comprendí que se trataba de los actos de celebración de la bandera, que el general Belgrano plantó por primera vez allí mismo donde ahora está la ciudad de Rosario. 

Parece que los colores albiceleste de la bandera, nacida durante la guerra de la independencia de España, corresponden a la casa real española, y es por ello que también muchos clubes deportivos "reales" los llevan en su equipación.



Asistí a los actos de celebración, que tuvo lugar el 20 de junio en un escenario montado entre el río Paraná y el Monumento a la Bandera. Todos los discursos estuvieron muy inflamados con un tono muy patriótico: "Día de la Bandera: Rosario, cuna de la Bandera Argentina, ratificó su compromiso con la Patria". Mirándomelo como catalán, que soy nacionalista en el sentido de aspirar al pleno reconocimiento nacional de mi país, el tono nacionalista que se derramaba, con referencias constantes a la "Enseña patria", me resultaba un punto incómodo. Aún siendo correcto, en mi perspectiva tenía un deje de romanticismo y de patriotismo que me resultaba antiguo. Quiero que se entienda mi perspectiva: desde mi origen estamos permanente atenazados por un nacionalismo agresivo español, cosa que no tiene que ver con Argentina pero que me provoca distancia hacia las muestras excesivas de patriotismo por parte de quien ya tiene la fuerza de un Estado (otra cosa es la reclamación del derecho de autodererminación de los que no se ven atrapados sin poder decidir democráticamente). Si ello se dió así en todas las autoridades, más crítico me mostraría con la presidenta, con un tono populista excesivo.

La intendenta (alcaldesa) Mónica Fein dijo cosas como “Estamos aquí, bajo nuestra enseña patria, para comprometernos a trabajar juntos, codo a codo, a fin de expulsar la violencia, el dolor y la injusticia de nuestras comunidades, esforzándonos para que cada día haya más equidad y más dignidad para todos y cada uno de los argentinos y argentinas”. Al igual que el gobernador de Santa Fe, Antonio Bonfatti, ambos socialistas, mezclaron las consignas patrióticas con referencias sociales, pero con un discurso ni emotivo en la parte patriótica ni muy creíble en la parte social. Sobre el general Manuel Belgrano -muerto hace 195 años- lo definió como “uno de los hombres más nobles de nuestra historia, aquél que supo dar las batallas necesarias para que nuestro país lograra su Independencia".

Cerró el acto la presidenta Cristina Fernández de Kirchner. Llegó bastante tarde y con un helicóptero que pasó por encima de la multitud para hacerse ver. Los movimientos y organizaciones peronistas lo ocupaban todo, con alarde de poder: sus banderas y pancartas impidieron que se pudieran ver los parlamentos de la alcaldesa y el gobernador. Sólo las bajaron cuando fue el turno de la presidenta, en un abuso de posición. Hay que decir que sus banderas incluso estaban encima de la torre de la televisión pública. 

Respecto a la presidenta debo decir que me pareció una excelente oradora, con un gran dominio de la expresión, las emociones, la voz rota cuando convenía, los silencios... Dijo todo lo que tenía que decir, con el orden adecuado, desde "los fondos buitres" hasta "mi compañero que ya no está entre nosotros", pasando por la obligada referencia a las Malvinas. El tono, tremendamente nacionalista y populista.

Las palabras anteriores, de dos socialistas, también tenían un componente social, pero ni para mí se me hacían creíbles. Me recordaban algunas palabras de aquí, de personajes que se presentan como defensores de la izquierda pero que no se huele que tengan valores de izquierdas y apenas pueden pretender aspirar a ser gestores aceptables. De hecho, varias personas me afirmaron que lo único de bueno que habían hecho los socialistas para la ciudad era abrirla al río, al igual que habían abierto Barcelona al mar. La comparación también me la hacían ellos, y de hecho tuvieron relaciones institucionales y profesionales con la capital catalana para su proceso de reforma urbanística.

La Kirshner era otra cosa, impresionante, lo reconozco. Gente llorando a mi lado. Mucha fuerza. Después me llevaron a ver barrios de gente pobre. Me decían que algunos hace tres generaciones que no han trabajado nunca. Viven de las subvenciones públicas. Es lo que tiene el populismo, se trata de tener y mantener una bolsa de votos cautivos, mucha gente que te vote siempre. Comprar el votos. Y hacerlo no de manera evidente como estoy ahora yo alegremente dando a entender sino con un discurso bien trabado, de carácter social, que se hace creíble y que despierta emociones comunitarias. Tiemblo de pensar que alguien está diseñando que el modelo nos llegue a casa... Por tuit con un argentino, reflexionábamos al respecto. Y yo decía que "veo curioso y preocupante esa ocupación del espacio de la izquierda con estrategias y gente que no tiene valores de izquierda". Estamos en tiempos de cambios... Acababa yo con una esperanza en positivo: "Los valores de libertad y igualdad se ven apretados por la Ética y la Sostenibilidad".

Desde Argentina (5): Miscelánea

  • Después de pasar unos días en Rosario (Santa Fe, Argentina) por trabajo, dejo anotadas algunas reflexiones a modo de cuaderno de bitácora!
berge7-08-2015 Un argentino independentista, detenido en Barcelona por negarse a hablar en español a la Policía. La realidad siempre supera a la ficción. Un ciudadano argentino residente en Cataluña, y por surrealista que parezca, se ha convertido en el nuevo símbolo de resistencia  del independentismo catalán. Fue detenido esta semana en el aeropuerto de Barcelona El Prat, tras negarse a hablar en castellano a un agente de la Policía Nacional, según ha publicado el diari El Punt Avui.


Dos artículos de Sánchez Piñol y Gabancho al diario argentino Clarín rebaten ataques unionistas. Los escritores Albert Sánchez Piñol y Patricia Gabancho (catalanoargentina) han publicado dos artículos en el diario argentino Clarín para responder a un  artículo  de opinión de la escritora barcelonesa Nuria Amat publicado en el mismo diario en que ataca el proceso de independencia catalán. Sánchez Piñol y Gabancho rebaten las palabras de Amat, una autora que habla de 'virus nacionalista' y de 'delirios de Artur Mas'. Albert Sánchez Piñol titula su artículo 'Palabras por la independencia catalana' y 'Dos lenguas, una identidad 'es el de Patricia Gabancho.  
 
Argentina no es el país con más quiebras; es España! 08/28/15 [ARTÍCULO] España supera Argentina en demandas internacionales y más quiebras del mundo
 
Médicos vinculan el cáncer de un pueblo argentino a los agroquímicos mientras aquí se fomentan en anuncios para uso doméstico. Un grupo de profesores de Medicina de la Universidad de Córdoba, Argentina, detectó en un pueblo agrícola de esta provincia, Monte Maiz, a 440 kilómetros al oeste de Buenos Aires, que las tasas de incidencia del cáncer y otras enfermedades triplican las medias provincial y nacional. Advirtieron que el pueblo circulan por año 600.000 litros de glifosato, un herbicida utilizado en las plantaciones de soja transgénica, y que son depositados en los 22 almacenes distribuidos por el pueblo. Este mes, la OMS ha advertido que "hay pruebas convincentes de que los glifosato puede causar cáncer en animales de laboratorio y hay pruebas limitadas de carcinogenicidad en humanos". En Monte Maiz se planta soja, maíz y trigo. Justamente hace unas semanas la Televisió de Catalunya emitía un anuncio de glifosato destinado a usos domésticos y de jardinería...  
 
Un mapa para denunciar el acoso verbal contra las mujeres en Buenos Aires. Hablame Bien ya acumula dos centenares de comentarios agresivos. Estos últimos meses, las denuncias contra el gran acoso físico y verbal que sufren las mujeres en Argentina se han convertido en tema de debate público y político y motivo de grandes movilizaciones contra la violencia machista. En este contexto, seis estudiantes de Buenos Aires han creado un mapa interactivo para localizar y denunciar los comentarios machistas que reciben las mujeres en el espacio público de la capital. Con el explícito subtítulo 'Lo que nos dicen en la calle, ahora no queda sólo en la calle', el portal Hablame Bien propone 'denunciar el abuso verbal a las mujeres en la vía pública': 'Podrás grabar en un mapa que te han dicho y donde, porque esta vez las palabras no se las lleve el viento. ' Desde que se activó el 5 de junio ya se han acumulado más de doscientas denuncias, la mayoría en la zona norte de la capital argentina. Información relacionada: No son piropos, es acoso (2-11-2014)  
 
El desmadre latinoamericano [Juan de Onis. El País, 22-06-2015]. La región se encuentra al borde del caos social por la corrupción y la violencia de grupos poderosos que proliferan desde México a Argentina, pasando por Venezuela y Brasil. Es cierto que ha habido reacciones alentadoras ante la crisis. [...] La corte suprema de Argentina bloqueó los intentos de la presidenta Cristina Kirchner de nombrar nuevos jueces que votarían a favor de extender el período presidencial y perpetuar su sector peronista en el poder. [...] Sin embargo, todavía falta en la región una toma de conciencia por el gran público de que la corrupción, que produce violencia política y desvío de escasos recursos públicos para fines ilícitos, tiene que ser arrancada de raíz. El problema es sistémico y no hay lugar para contemporizaciones. Hay quienes dicen que la cultura política de los latinos es tolerante con la corrupción. [...] El papa Francisco, con su habitual franqueza, ha denunciado la corrupción como el gran pecado antisocial. Poco después de asumir su papado en 2013, el primer papa latinoamericano afirmó: “La credibilidad política, perdida por causa de la corrupción y de la práctica interesada con la que gran parte de los políticos ejerce su mandato, no puede ser recuperada si no se respetan los derechos de los más vulnerables”.
 
Ya puedo volver a Cataluña, que aún forma parte de España, el estado donde la prensa tiene menos credibilidad de Europa.

Notes sobre la conferència a Argentina: Barça, Messi, Catalunya...

Havia de fer una disertació al Foro MoveRSE de Rosario. A banda de les idees que volia transmetre, hi havia alguns detalls complementaris que volia col·locar, ni que fos per deferència, per simpatia, o per contextualització. I aprofito per compartir-ho en forma de reflexió, a banda de convidar-vos a visualitzar la conferència:


Primer: Messi

Rosario es la ciutat on va néixer Messi. Venint jo de Barcelona em va semblar que hi havia de fer alguna referència, però no volia caure en els tòpics, així que vaig decidir que ni l'anomenaria! Però en canvi vaig posar-lo com a exemple en un passatge central del discurs, parlant sobre els intangibles. Per cert, que vaig patir per si no se m'entenia el sentit de fons del que vaig dir i algú es pensava que criticava els argentins per no valorar-lo!!!

Segon: el Barça

Lògicament alguna referència havia de fer jo al Barça! I tant si ho vaig fer: per parlar de la bandera catalana vinculant-ho a la segona equipació, per parlar dels intangibles, i també per parlar dels valors de país i de la cultura de derrota o de victòria.


Tercer: exemples de pimes

Havia de posar exemple de pimes en la meva exposició. Ho faig sempre. Però lògicament no tenia sentit que els parlés de pimes argentines que ells coneixen millor que jo. Vaig explicar casos de pimes catalanes, destil·lats per a explicar tan sols el detall o l'anècdota que m'interessava per a motivar la reflexió. Amb tot el risc que té aquesta operació, va anar bé i els va resultar interessant que reflexionés a partir d'algunes empreses catalanes com Cafès Novell, KH Lloreda, La Fageda i altres. Al capdavall, el que interessa és transmetre autenticitat i aprofundir en les reflexions. Tot allò local ho podem convertir en universal si ho sabem destil·lar adequadament. De vegades, volem ser tan universals que acabem fent de locals d'altres indrets que no coneixem prou i interpretem papers que no reporten l'autenticitat necessària.


Quart: Catalanitat

El fet de venir d'un país petit com Catalunya obliga a presentar-te i contextualitzar, ja que altrament passaria que ràpidament et classificarien com a espanyol. Crec que la gestió de les identitats és fonamental, i especialment quan te n'assignen una altra diferent de la pròpia, o amb la que qual no et sents còmode. Per a un professional, la gestió de la identitat, vinculada a la marca de país, és una matèria fonamental, que pot alterar positivament o negativament la marca professional.

Ja prèviament vaig demanar a l'organització que, si calia citar nacionalitat en algun lloc, em presentessin com a expert català o europeu, evitant la referència espanyola. També vaig haver de ser molt explícit fa un any quan una altra organització argentina em va demanar un article per a la seva revista on vaig observar que hi feien constar les banderes de la nacionalitat de cada ponent. Per sort, aquests temes no generen cap controvèrsia fora d'Espanya i són respectats com el ponent demana, fins i tot encara que puguin sorprendre, cosa que ja no és el cas perquè qui més qui menys està al cas de la situació política de Catalunya.


Cinquè: Obertura

Donat que a Argentina i en concret a Rosario s'estava celebrant el Dia de la Bandera, vaig aprofitar la circumstància propícia per presentar-los la meva bandera com un petit gest d'agermanament, per a posar-les al mateix nivell d'insígnia nacional. Però alhora, amb la brevetat que requereix un detall d'aquests, els vaig aportar una informació per deixar-los reflexionant: aquesta bandera que ells segur que coneixen vinculada al Barça (banderes Camp Nou, segona equipació...) era la d'un dels primers parlaments d'Europa i és curiosament la mateixa que apareix en tots els mapes de la descoberta del Nou Món, sobre Argentina i sobre els altres països, excepte en els mapes que van passar per mans de la Santa Inquisició. 

Sisè: Cloenda

A la cloenda vaig voler parlar dels valors de país i de la cultura de derrota o de victòria. Ho vaig fer partir del Barça de Cruyff i després de Guardiola. No sé si les casualitats existeixen però m'agrada sentir que la superació de la cultura resistencialista i d'acceptació fatal de la derrota han vingut conjuntament per al Barça i per a Catalunya. Vaig fer una senzilla reflexió final sobre això. I un detall final comparant el barret frigi de la bandera argentina i la barretina catalana, fet com un detall simpàtic i divertit, a partir del qual algú podrà establir una lectura de major profunditat (--> La barretina de l'escut d'Argentina / La "barretina" del escudo de Argentina)

D'Argentina estant (2): Dia de la Bandera

Després de passar uns dies a Rosario (Santa Fe, Argentina) per feina, deixo anotades algunes reflexions a mode de quadern de bitàcola!

La ciutat de Rosario està ubicada al centre-oest d'Argentina. Hi viuen més d'un milió d'habitants i és la capital i ciutat més important de la província de Santa Fe. Es la va declarar ciutat el 5 d'agost de 1852. I entre els seus principals atractius destaca el Monument a la Bandera

Cal dir que la meva estada a Rosario va coincidir amb el Día de la Bandera Nacional: inicialment em va sorprendre la gran quantitat de banderes que hi havia arreu, en edificis oficials, particulars o fins i tot en taxis. 

Vaig pensar si es podia tractar d'algun fenomen esportiu, ja que s'estava jugant la Copa Amèrica, fins que vaig comprendre que es tractava dels actes de celebració de la bandera, que el general Belgrano va plantar per primer cop allà mateix on ara hi ha la ciutat de Rosario. 

Vull fer constar que els colors de la bandera, nascuda en el moment de la guerra de la independència d'Espanya, no té res a veure amb Roger de Flor, com en alguna ocasió algú havia dit! Els colors blanc-i-blau corresponen a la casa reial espanyola, i és per això que també molts clubs esportius "reials" els porten en la seva equipació.



Vaig assistir als actes de celebració, que van tenir lloc el 20 de juny en un escenari muntat entre el riu Paranà i el Monument a la Bandera. Tots els discursos van estar molt inflamats amb un to molt patriòtic: "Día de la Bandera: Rosario, cuna de la Bandera Argentina, ratificó su compromiso con la Patria". Mirant-m'ho com a català, que sóc nacionalista en el sentit d'aspirar al ple reconeixement nacional del meu país, el to nacionalista que s'hi vessava, amb referències constants a la "enseña patria", em resultava un punt incòmode. Tot i trobar-lo correcte, en la meva perspectiva tenia un deix de romanticisme i de patriotisme que em resultava antic. Si això va així en totes les autoritats, més crític em mostraria amb la presidenta, amb un to populista excessiu.

La intendenta (alcaldessa) Mónica Fein va dir coses com ara “Estamos aquí, bajo nuestra enseña patria, para comprometernos a trabajar juntos, codo a codo, a fin de expulsar la violencia, el dolor y la injusticia de nuestras comunidades, esforzándonos para que cada día haya más equidad y más dignidad para todos y cada uno de los argentinos y argentinas”. Igual que el governador de Santa Fe, Antonio Bonfatti, tots dos socialistes, van barrejar les consignes patriòtiques amb referències socials, però amb un discurs ni emotiu en la part patriòtica ni gaire creïble en la part social. Sobre el general Manuel Belgrano –mort fa 195 anys– el va definir com “uno de los hombres más nobles de nuestra historia, aquél que supo dar las batallas necesarias para que nuestro país lograra su Independencia".

Va tancar l'acte la presidenta Cristina Fernández de Kirchner. Va arribar força tard i amb un helicòpter que va passar per sobre de la multitud per fer-se veure. Els moviments i organitzacions peronistes ho ocupaven tot, amb ostentació de poder: les seves banderes i pancartes van impedir que es poguessin veure els parlaments de l'alcaldessa i el governador. Sols les van abaixar quan va ser el torn de la presidenta, en un abús de posició. Cal dir que les seves banderes fins i tot estaven damunt la torre de la televisió pública. 

Respecte la presidenta he de dir que em va semblar una excel·lent oradora, amb un gran domini de l'expressió, les emocions, la veu trencada quan convenia, els silencis... Va dir tot el que havia de dir, amb l'ordre adequat, des de "los fondos buitres" fins a "mi compañero que ya no està entre nosotros", passant per l'obligada referència a les Malvines. El to, tremendament nacionalista i populista.

Les paraules anteriors, de dos socialistes, també tenien un component social, però ni per a mi se'm feien creïbles. Em recordaven algunes paraules d'aquí, de personatges que es presenten com a defensors de l'esquerra però que no s'ensuma que tinguin valors d'esquerres i amb prou feines poden pretendre aspirar a ser gestors acceptables. De fet, diverses persones em van afirmar que l'únic de bo que havien fer els socialistes per a la ciutat era obrir-la al riu, de la mateixa manera que havien obert Barcelona al mar. La comparació també me la feien ells, i de fet van tenir relacions institucionals i professionals amb la capital catalana per al seu procés de reforma urbanística.

La Kirshner era tota una altra cosa, impressionant, ho reconec. Gent plorant al costat meu. Molta força. Després em van portar a veure barris de gent pobra. Em deien que alguns fa tres generacions que no han treballat mai. Viuen de les subvencions públiques. És el que té el populisme, es tracta de tenir i mantenir una borsa de vots captius, molta gent que et voti sempre. Comprar el vots. I fer-ho no de manera evident com estic ara jo alegrament donant a entendre sinó amb un discurs ben travat, de caràcter social, que es fa creïble i que desperta emocions comunitàries. Tremolo de pensar que algú està dissenyant que el model ens arribi a casa...

Per tuit amb un argentí, reflexionàvem sobre això. I jo deia que "veo curioso y preocupante esa ocupación de la izquierda por estrategias y gente sin valores de izquierda". Estem en temps de canvis... Acabava jo amb una esperança en positiu: "Los valores de libertad e igualdad se ven apretados por la Ética y la Sostenibilidad".

D'Argentina estant (5): Miscel·lània

  • Després de passar uns dies a Rosario (Santa Fe, Argentina) per feina, deixo anotades algunes reflexions a mode de quadern de bitàcola!

berge7-08-2015 Un argentino independentista, detenido en Barcelona por negarse a hablar en español a la Policía. La realidad siempre supera a la ficción. Un ciudadano argentino residente en Cataluña, y por surrealista que parezca, se ha convertido en el nuevo símbolo de resistencia  del independentismo catalán. Fue detenido esta semana en el aeropuerto de Barcelona El Prat, tras negarse a hablar en castellano a un agente de la Policía Nacional, según ha publicado el diari El Punt Avui.


Dos articles de Sánchez Piñol i Gabancho al diari argentí Clarín rebaten atacs unionistes
Els escriptors Albert Sánchez Piñol i Patricia Gabancho han publicat dos articles al diari argentí Clarín per a respondre a un article d’opinió de l’escriptora barcelonina Nuria Amat publicat al mateix diari en què ataca el procés d’independència català. Sànchez Piñol i Gabancho rebaten les paraules d’Amat, una autora que parla de ‘virus nacionalista’ i de ‘deliris d’Artur Mas’.
Albert Sànchez Piñol titula el seu article ‘Palabras por la independencia catalana‘i ‘Dos lenguas, una identidad‘ és el de Patricia Gabancho.


Argentina no és el país amb més fallides; és Espanya! 28.8.15 [ARTICLE] Espanya supera Argentina en demandes internacionals i més fallides del món  / [ARTÍCULO] España supera Argentina en demandas internacionales y más quiebras del mundo


Metges vinculen el càncer d'un poble argentí als agroquímics mentre aquí es fomenten en anuncis per a ús domèstic. Un grup de professors de Medicina de la Universitat de Còrdova, Argentina, va detectar en un poble agrícola d'aquesta província, Monte Maiz, a 440 quilòmetres a l'oest de Buenos Aires, que les taxes d'incidència del càncer i altres malalties tripliquen les mitjanes provincial i nacional. Van advertir que pel poble circulen per any 600.000 litres de glifosat, un herbicida utilitzat en les plantacions de soja transgènica, i que són dipositats en els 22 magatzems distribuïts pel poble. Aquest mes, l'OMS ha advertit que "hi ha proves convincents que els glifosat pot causar càncer en animals de laboratori i hi ha proves limitades de carcinogenicitat en humans". A Monte Maiz es planta soja, blat de moro i blat. Justament fa unes setmanes TV3 emetia un anunci de glifosat destinat a usos domèstics i de jardineria...

Un mapa per a denunciar l'assetjament verbal contra les dones a Buenos Aires. Hablame Bien ja acumula dos centenars de comentaris agressius. Aquests últims mesos, les denúncies contra el gran assetjament físic i verbal que pateixen les dones a l'Argentina s'han convertit en tema de debat públic i polític i motiu de grans mobilitzacions contra la violència masclista. En aquest context, sis estudiants de Buenos Aires han creat un mapa interactiu per a localitzar i denunciar els comentaris masclistes que reben les dones a l'espai públic de la capital. Amb l'explícit subtítol 'El que ens diuen al carrer, ara no queda sols al carrer', el portal Hablame Bien proposa de 'denunciar l'abús verbal a les dones a la via pública': 'Podràs enregistrar en un mapa què t'han dit i a on, perquè aquesta vegada les paraules no se les endugui el vent.' Des que es va activar el 5 de juny ja s'hi han acumulat més de dues-centes denúncies, la majoria a la zona nord de la capital argentina. Informació relacionada: No són floretes, és assetjament (2-11-2014)

El desmadre latinoamericano [Juan de Onis. El País, 22-06-2015]. La región se encuentra al borde del caos social por la corrupción y la violencia de grupos poderosos que proliferan desde México a Argentina, pasando por Venezuela y Brasil. Es cierto que ha habido reacciones alentadoras ante la crisis. [...] La corte suprema de Argentina bloqueó los intentos de la presidenta Cristina Kirchner de nombrar nuevos jueces que votarían a favor de extender el período presidencial y perpetuar su sector peronista en el poder. [...] Sin embargo, todavía falta en la región una toma de conciencia por el gran público de que la corrupción, que produce violencia política y desvío de escasos recursos públicos para fines ilícitos, tiene que ser arrancada de raíz. El problema es sistémico y no hay lugar para contemporizaciones. Hay quienes dicen que la cultura política de los latinos es tolerante con la corrupción. [...] El papa Francisco, con su habitual franqueza, ha denunciado la corrupción como el gran pecado antisocial. Poco después de asumir su papado en 2013, el primer papa latinoamericano afirmó: “La credibilidad política, perdida por causa de la corrupción y de la práctica interesada con la que gran parte de los políticos ejerce su mandato, no puede ser recuperada si no se respetan los derechos de los más vulnerables”.


Ja puc tornar a Catalunya, que encara forma part d'Espanya, l'estat on la premsa té menys credibilitat d'Europa,

D'Argentina estant (4): farts de les decisions extravagants d'Espanya

  • Després de passar uns dies a Rosario (Santa Fe, Argentina) per feina, deixo anotades algunes reflexions a mode de quadern de bitàcola!

Els argentins també van acabar farts de les decisions extravagants d'Espanya

Des del seu origen l'èxit de Buenos Aires depenia del comerç. L'administració espanyola dels segles XVII i XVIII insistia que tot el comerç d'Europa passés inicialment per Lima (Perú), per tal de controlar-ne la recaptació de taxes. Com es pot veure, les decisions extravagants d'Espanya han estat una constant, com ara mateix la seva obsessió per evitar el corredor mediterrani d'alta velocitat i intentar com sigui que passi pel mig dels Pirineus.

Exactament igual que als catalans se'ns ha esgotat la paciència, els porteños van covar un fort ressentiment cap a les autoritats espanyoles i alguns comerciants van desenvolupar una pròspera indústria del contraban.

Conscient del problema, Carles III va anar aixecant progressivament les restriccions contra el comerç, i finalment va declarar Buenos Aires port franc a la fi del segle XVIII. Aquestes accions per aplacar els ànims no van tenir l'efecte desitjat, i els porteños cada vegada desitjaven més independitzar-se d'Espanya. Com sempre, Espanya sempre arriba tard i, a més, allò que fa no té credibilitat sols per a conservar el seu poder i a la pugui tornar-te a fotre.

Finalment, mentre a la metròpoli s'esdevenia la Guerra del Francès i coincidint que durant dos anys Catalunya va quedar incorporada a l'Imperi francès, el Virrei espanyol fou expulsat i s'aconseguia de fet la independència d'Espanya, que no la va reconèixer oficialment fins a 1862, cinquanta anys més tard. Amb Catalunya tot anirà més ràpid perquè Europa mediarà i perquè el reconeixement espanyol de fet es produirà quan demanin que siguem expulsats de la Unió Europea.

D'Argentina estant (3): Moguda empresarial per salvar la imatge de Rosario

Després de passar uns dies a Rosario (Santa Fe, Argentina) per feina, deixo anotades algunes reflexions a mode de quadern de bitàcola!





Forta moguda empresarial per salvar la imatge

Des de fa un temps, Rosario i la provincia de Santa Fe s'han vist perjudicats per una mala imatge de violència, robatoris i narcotràfic. Apunten que no hi hagut un control de fronteres suficient i que narcotraficants procedents d'altres països sudamericans s'hi han desplaçat com a conseqüència de la pressió als seus països. Malgrat que les fronteres depenen del govern argentí, s'ha estigmatitzat aquesta regió, que és l'única governada pels socialistes, sota les acusacions de descontrol i de corrupció en l'estructura policial. 

He pogut captar aquesta preocupació entre les persones amb qui he parlat, entre les quals gent de la pròpia organització que lidera el tema, la Fundación de la Ciudad de Rosario. Aquests dies, precisament, aquesta fundació ha presentat un avançament del programa Rosario es Mucho Más, una iniciativa que busca posicionar nacionalment a la ciutat de Rosario destacant les seves principals atributs davant l'opinió pública. La Fundación de la Ciudad de Rosario (LFCR) presenta un estudi sobre la percepció que té l'opinió pública nacional sobre la ciutat. Entre les principals conclusions es destaca que, si bé Rosario és àmpliament reconeguda per les seves qualitats turístiques i els seus emblemes culturals i esportius, encara hi ha un gran desconeixement sobre l'alt desenvolupament econòmic, científic i social que s'experimenta en aquest districte. 

Segurament aquesta circumstància els ha motivat a interessar-se pel model de gestió de Territoris Socialment Responsables que estem portant a terme a Catalunya. 
 
"Rosario és molt més que el que la majoria dels argentins coneix: és una ciutat puixant i innovadora, que té un paper decisiu en l'economia argentina (aporta el 5% del PIB nacional i el 50% del provincial), un pol de desenvolupament científic, econòmic i cultural en permanent evolució", va afirmar Guillermo Laino, President de LFCR. "Com a empresaris i rosarinos, des de la Fundació tenim una gran confiança en la nostra ciutat i assumim el compromís de seguir treballant per al seu desenvolupament".

 
"Prenem els indicadors que va llançar l'estudi i els creuem amb la situació preocupant de l'últim temps, en què Rosario s'ha vist estigmatitzada davant l'opinió pública oblidant tot allò bo que passa a la ciutat. Per això des de la Fundació vam decidir donar inici a una nova etapa de treball, ancorada en els aspectes positius i menys coneguts de Rosario", va expressar Laino. "Rosario es Mucho Más té una forta empremta comercial i industrial i és una de les ciutats amb major desenvolupament del país; és el principal centre agroindustrial i ofereix múltiples oportunitats d'inversió. La Universitat Nacional de Rosario està entre les 45 millors de Sud-amèrica; s'han invertit 67 $ milions al Pol Tecnològic, que reuneix més de 100 empreses. Tenim una comunitat científica destacada a nivell internacional i cada any rebem a centenars de milers d'argentins i estrangers que arriben a Rosario atrets per la seva bellesa natural i la seva àmplia oferta cultural. Com rosarinos, estem orgullosos de la nostra ciutat i volem que tots els argentins comparteixin aquest sentiment", va comentar Luis Nazer, Vicepresident de LFCR.Per la seva banda, Laino va afegir: "La cooperació publicoprivada, eix fonamental del treball de la Fundació, és una política pública amb jerarquia de política d'estat. Aquesta interrelació permanent és el que seguirà permetent la concreció de plans estratègics fonamentals per a un desenvolupament sostenible de la ciutat de Rosario". [Font]

D'Argentina estant (1): visita al Casal Català de Rosario i altres

Després de passar uns dies a Rosario (Santa Fe, Argentina) per feina, deixo anotades algunes reflexions a mode de quadern de bitàcola!


Vaig anar a visitar el Casal Català de Rosario, un dels casals més antics del món, fundat el 1902 i actualment amb uns 400 socis. Justament quan hi vaig anar estaven fent un grup de conversa en català d'adults i també unes classes de català per a infants. Habitualment també s'hi fan altres activitats culturals com una coral de cant, orquestra juvenil, classes de puntaires al coixí, ensenyaments de danses tradicionals, tallers de pintura i plàstica i la celebració de festes tradicionals. Des de 1993 es realitza cada dos anys el concurs Pau Casals per a joves intèrprets musicals. Vaig tenir el goig de poder xerrar i sopar amb les persones del grup de conversa, molt amables, i totes elles amb un nivell altíssim de català malgrat que alguns ja eren néts d'emigrants catalans.





També vaig anar a visita el Club Español de Rosario ja que es tracta d'un magnífic edifici del Modernisme català. L'entitat va néixer al 1882 i l'edifici es construeix del 1912 al 1916. Actualment l'entitat acull diferents col·lectius de regions espanyoles. No és el cas de catalans i bascos, que disposen de les pròpies organitzacions.


El lucernario, exquisita creación de ingeniería  de Pedro Introini,  es una gigantesca claraboya,  de hierro y vitroux, que a  25 m. de altura,  cubre una  superficie de 317 m2. Esta magnifica pieza, de gran virtuosismo artesanal, por su tamaño,  diseño estructural y  artística belleza de luces y colores,  es verdadera obra maestra de Buxadera, Fornells y Cia., al igual que los extraordinarios ventanales del Salón Real, en el primer piso. Formidables trabajos artesanales, tanto en el tratamiento del hierro y el uso de azulejos y mosaicos, como en los vitrales, donde se emplea una ornamentación tanto con motivos zoo y antropomorfos como heráldicos, lo convierten en un ejemplo arquitectónico muy singular pleno de alegorías vernáculas españolas. Quan apareix la paraula "vernáculas" deu ser que ja es refereixen a la simbologia catalana...

Per cert que vaig cometre l'error de dinar al Club, sense que els contactes locals em poguessin alertar del que vaig poder comprovar personalment. Fou l'únic dia de l'estada a Rosario que vaig menjar realment malament.


Una de les visites que tenia ganes de fer va ser al Monument a Pau Casals de Rosario, un projecte que va ser impulsat precisament des del Centre Català de Rosario. L’Institut de Promoció Exterior de la Cultura Catalana va obrir un concurs de projectes, el qual va guanyar la sabadellenca Rosa Folch i Roca, que va concebre la seva obra com una piràmide "perquè la personalitat de Pau Casals és estable, permanent i eterna com les piràmides". L'artista va triar el ferro perquè, igual que aquell català universal, és un material senzill, però fort. L'extrem superior del monument s'eleva cap al cel donant a l'obra un sentit de transcendència. A més dels diners de la subscripció popular, calia que la Municipalitat de Rosario oferís un espai per a la seva ubicació, i el lloc fou excel·lent, el Parque de la Independencia, a més de fer-se càrrec de l’obra civil. El Monument té una alçada de 13 metres, una amplada de 12 metres, un pis de vianants de 3,50 metres i un pes aproximat de 15.600 quilograms. El dia 31 de Maig de 1992, l’Intendent (alcalde) de Rosario, Héctor Cavallero, va tallar les cintes. Ha sigut un dels candidats a Tresor del Patrimoni Cultural de la Catalunya Exterior.
Lamentablement, al 1999, per qüestions de reorganització del parc, el monument va ser traslladat a la Rambla de Catalunya, envoltat d’arbres i davant del riu Paranà. Cal dir que el nom de Rambla de Catalunya apareix escrit així mateix, amb grafia catalana, un lloc a priori indicat però molt apartat del centre, cosa que ha comportat que es faci difícil accedir-hi i el pitjor: està ple de pintades i han arrencat el rètol que l'identificava. De fet, vaig preguntar persones que hi vivien a prop i ningú em va saber dir on era el monument a Pau Casals o, ja allà, a qui estava dedicat. Una venedora del costat mateix [foto] em va assegurar que era un monument als pescadors i que, per això, la forma triangular representava una vela. Snif.

Vaig fer el turista guiri anant a prendre alguna cosa al bar del pare del Lionel Messi. No em puc estar de dir que els faltava una mica de professionalitat, i que crec que deuen viure molt del prestigi del nom del fill. Faig notar la casualitat que tota la propaganda interna fos d'una marca de refresc que feia a les taules, cadires, tendals... aparegués l'expressió Pep Sí.
Abans de treure el mode de broma, aprofitaré per fer un comentari jocós sobre el vocabulari propi d'Argentina, ja que en el cas d'un comerç [foto] per un moment em vaig pensar que havien ingressat l'encarregat per alguna malaltia encomanadissa, fins que vaig adonar-me que es referien a l'entrada a l'establiment. [MODE BROMA OFF].




Edifici 'No hi ha somnis impossibles', de Buenos Aires. L’avinguda Rivadavia de Buenos Aires té una exclusivitat difícilment disputable: separats per menys de 20 metres, en els números 2009 i al 2031 se situen els dos edificis que, entre 1903 y 1907, va construir l’enginyer argentí Eduardo Rodríguez Ortega (1871-1938), concebuts en l’estil Art Nouveau o Modernisme com ho coneixem a Catalunya. Els edificis presenten una innegable influencia de l’arquitecte català Antoni Gaudí, en un grau que no s’observa a cap altra edificació a Buenos Aires. "La agregué yo mismo, al final, como un homenaje a Gaudí", explica l’arquitecte Fernando Lorenzi quan se’l va preguntar sobre l’inscripció que en grans lletres es pot veure a la part superior de l’edifici de Rivadavia 2009: “No hi ha somnis impossibles”. Les obres de remodelació es van iniciar cap a finals de 1999 i van durar dos anys. [més]

Desde Argentina (1): visita al Casal Catalán de Rosario y otros

Después de pasar unos días en Rosario (Santa Fe, Argentina) por trabajo, dejo anotadas algunas reflexiones a modo de cuaderno de bitácora! Fui a visitar el Casal Catalán de Rosario, uno de los más antiguos del mundo, fundado el 1902 y actualmente con unos 400 socios. Justamente cuando fui estaban haciendo un grupo de conversación en catalán de adultos y también unas clases de catalán para niños. Habitualmente también se realizan otras actividades culturales como una coral de canto, orquesta juvenil, clases de encajeras de bolillos, enseñanzas de danzas tradicionales, talleres de pintura y plástica y la celebración de fiestas tradicionales. Desde 1993 se realiza cada dos años el concurso Pau Casals para jóvenes intérpretes musicales. Tuve el placer de poder charlar y cenar con las personas del grupo de conversación, muy amables, y todas ellas con un nivel altísimo de catalán a pesar de que algunos ya eran nietos de emigrantes catalanes.








También fui a visita el Club Español de Rosario ya que se trata de un magnífico edificio del Modernismo catalán. La entidad nació en 1882 y el edificio se construye de 1912 a 1916. Actualmente la entidad acoge diferentes colectivos de regiones españolas. No es el caso de catalanes y vascos, que disponen de las propias organizaciones. 
El lucernario, exquisita creación de ingeniería  de Pedro Introini,  es una gigantesca claraboya,  de hierro y vitroux, que a  25 m. de altura,  cubre una  superficie de 317 m2. Esta magnifica pieza, de gran virtuosismo artesanal, por su tamaño,  diseño estructural y  artística belleza de luces y colores,  es verdadera obra maestra de Buxadera, Fornells y Cia., al igual que los extraordinarios ventanales del Salón Real, en el primer piso. Formidables trabajos artesanales, tanto en el tratamiento del hierro y el uso de azulejos y mosaicos, como en los vitrales, donde se emplea una ornamentación tanto con motivos zoo y antropomorfos como heráldicos, lo convierten en un ejemplo arquitectónico muy singular pleno de alegorías vernáculas españolas. Cuando aparece la palabra "vernáculas" será que ya se refieren a la simbología catalana ... Por cierto que cometí el error de comer en el Club, sin que los contactos locales me pudieran alertar de lo que pude comprobar personalmente. Fue el único día de estancia en Rosario que comí realmente mal.


Una de las visitas que tenía ganas de hacer fue el Monumento a Pau Casals de Rosario, un proyecto que fue impulsado precisamente desde el Centro Catalán de Rosario. El Instituto de Promoción Exterior de la Cultura Catalana abrió un concurso de proyectos, el que ganó la sabadellense Rosa Folch i Roca, que concibió su obra como una pirámide "porque la personalidad de Pau Casals es estable, permanente y eterna como las pirámides". El artista eligió el hierro porque, al igual que aquel catalán universal, es un material sencillo, pero fuerte. El extremo superior del monumento se eleva hacia el cielo dando a la obra un sentido de trascendencia. Además del dinero de la suscripción popular, era necesario que la Municipalidad de Rosario ofreciera un espacio para su ubicación, y el lugar fue excelente, el Parque de la Independencia, además de hacerse cargo de la obra civil. El Monumento tiene una altura de 13 metros, una anchura de 12 metros, un piso de peatones de 3,50 metros y un peso aproximado de 15.600 kilogramos. El día 31 de Mayo de 1992, el Intendente (alcalde) de Rosario, Héctor Cavallero, cortó las cintas. Ha sido uno de los candidatos a Tesoro del Patrimonio Cultural de la Cataluña Exterior.
 
Lamentablemente, en 1999, por cuestiones de reorganización del parque, el monumento fue trasladado a la Rambla de Catalunya, rodeado de árboles y frente al río Paraná. Hay que decir que el nombre de Rambla de Catalunya aparece escrito asimismo, con grafía catalana, un lugar a priori indicado pero muy apartado del centro, lo que ha supuesto que se haga difícil acceder y lo peor: está lleno de pintadas y han arrancado el rótulo que lo identificaba. De hecho, pregunté personas que vivían cerca y nadie me supo decir dónde estaba el monumento a Pau Casals o, ya allí, al que estaba dedicado. Una vendedora del lado [foto] me aseguró que era un monumento a los pescadores y que, por ello, la forma triangular representaba una vela. Snif.

Hice el turista guiri yendo a tomar algo en el bar del padre de Lionel Messi. No puedo dejar de decir que les faltaba un poco de profesionalidad, y que creo que deben vivir mucho del prestigio del nombre del hijo. Hago notar la casualidad de que toda la propaganda interna fuese de una marca de refresco lo que causaba que en las mesas, sillas, toldos... apareciera la expresión Pep Sí.





Edificio 'No hi ha somnis impossibles' (No hay sueños imposibles), de Buenos Aires. La avenida Rivadavia de Buenos Aires tiene una exclusividad difícilmente disputable: separados por menos de 20 metros, en los números 2009 y el 2031 se sitúan los dos edificios que, entre 1903 y 1907, construyó el ingeniero argentino Eduardo Rodríguez Ortega (1871 -1938), concebidos en el estilo Art Nouveau o Modernismo como lo conocemos en Cataluña. Los edificios presentan una innegable influencia del arquitecto catalán Antoni Gaudí, en un grado que no se observa en ninguna otra edificación en Buenos Aires. "La agregue yo mismo, al final, como un Homenaje a Gaudí", explica el arquitecto Fernando Lorenzi cuando se le preguntó sobre la inscripción que en grandes letras se puede ver en la parte superior del edificio de Rivadavia 2009 : "No hay sueños imposibles". Las obras de remodelación se iniciaron a finales de 1999 y duraron dos años. 

Desde Argentina (4): hartos de las decisiones extravagantes de España

  • Después de pasar unos días en Rosario (Santa Fe, Argentina) por trabajo, dejo anotadas algunas reflexiones a modo de cuaderno de bitácora!
Los argentinos también acabaron hartos de las decisiones extravagantes de España

Desde su origen el éxito de Buenos Aires dependía del comercio. La administración española de los siglos XVII y XVIII insistía en que todo el comercio de Europa pasara inicialmente por Lima (Perú), a fin de controlar la recaudación de tasas. Como se puede ver, las decisiones extravagantes de España han sido una constante, como ahora mismo su obsesión por evitar el corredor mediterráneo de alta velocidad e intentar como sea que pase por el medio de los Pirineos.

Exactamente igual que a los catalanes se nos ha agotado la paciencia, los porteños incubaron un fuerte resentimiento hacia las autoridades españolas y algunos comerciantes desarrollaron una próspera industria del contrabando.

Consciente del problema, Carlos III fue levantando progresivamente las restricciones contra el comercio, y finalmente declaró Buenos Aires puerto franco a finales del siglo XVIII. Estas acciones para aplacar los ánimos no tuvieron el efecto deseado, y los porteños cada vez deseaban más independizarse de España. Como siempre, España siempre llega tarde y, además, lo que hace no tiene credibilidad más que para conservar su poder y a la que pueda volver a colártela.


Finalmente, mientras en la metrópoli ocurría la Guerra de la Independencia (de Francia) y coincidiendo que durante dos años Cataluña quedó incorporada al Imperio francés, el Virrey español fue expulsado y se conseguía de hecho la independencia de España, que no la reconoció oficialmente hasta 1862, cincuenta años más tarde. Con Cataluña todo irá más rápido ya que Europa mediará y porque el reconocimiento español de hecho se producirá cuando pidan que seamos expulsados ​​de la Unión Europea.

Desde Argentina (3): Movida empresarial para salvar la imagen de Rosario

Después de pasar unos días en Rosario (Santa Fe, Argentina) por trabajo, dejo anotadas algunas reflexiones a modo de cuaderno de bitácora!

Fuerte movida empresarial para salvar la imagen

Desde hace un tiempo, Rosario y la provincia de Santa Fe se han visto perjudicados por una mala imagen de violencia, robos y narcotráfico. Apuntan a que no ha habido un control de fronteras suficiente y que narcotraficantes procedentes de otros países sudamericanos se desplazaron como consecuencia de la presión en sus países. A pesar de que las fronteras dependen del gobierno argentino, se ha estigmatizado esta región, que es la única gobernada por los socialistas, bajo las acusaciones de descontrol y de corrupción en la estructura policial. 

He podido captar esta preocupación entre las personas con las que he hablado, entre las cuales gente de la propia organización que lidera el tema, la Fundación de la Ciudad de Rosario. Estos días, precisamente, esta fundación ha presentado un adelanto del programa Rosario es Mucho Más, una iniciativa que busca posicionar nacionalmente en la ciudad de Rosario destacando sus principales atributos ante la opinión pública. La Fundación de la Ciudad de Rosario (LFCR) presenta un estudio sobre la percepción que tiene la opinión pública nacional sobre la ciudad. Entre las principales conclusiones se destaca que, si bien Rosario es ampliamente reconocida por sus cualidades turísticas y sus emblemas culturales y deportivos, todavía hay un gran desconocimiento sobre el alto desarrollo económico, científico y social que se experimenta en este distrito. 

Seguramente esta circunstancia les ha motivado a interesarse por el modelo de gestión de Territorios Socialmente Responsables que estamos llevando a cabo en Cataluña.  
 
“Rosario es mucho más que lo que la mayoría de los argentinos conoce: es una ciudad pujante e innovadora, que tiene un rol decisivo en la economía argentina (aporta el 5% del PBI nacional y el 50% del provincial), un polo de desarrollo científico, económico y cultural en permanente evolución”, afirmó Guillermo Laino, Presidente de LFCR. “Como empresarios y rosarinos, desde la Fundación tenemos una gran confianza en nuestra ciudad y asumimos el compromiso de seguir trabajando para su desarrollo”.
 


“Tomamos los indicadores que arrojó el estudio y los cruzamos con la situación preocupante del último tiempo, en la que Rosario se ha visto estigmatizada ante la opinión pública opacando todo lo bueno que ocurre en la ciudad. Por eso desde la Fundación decidimos dar inicio a una nueva etapa de trabajo, anclada en los aspectos positivos y menos conocidos de Rosario”, expresó Laino.
“Rosario es Mucho Más: tiene una fuerte impronta comercial e industrial y es una de las ciudades con mayor desarrollo del país; es el principal centro agroindustrial y ofrece múltiples oportunidades de inversión. La Universidad Nacional de Rosario está entre las 45 mejores de Sudamérica; se han invertido $67 millones en el Polo Tecnológico, que reúne a más de 100 empresas. Tenemos una comunidad científica destacada a nivel internacional y cada año recibimos a cientos de miles de argentinos y extranjeros que llegan a Rosario atraídos por su belleza natural y su amplia oferta cultural. Como rosarinos, estamos orgullosos de nuestra ciudad y queremos que todos los argentinos compartan este sentimiento”, comentó Luis Nazer, Vicepresidente de LFCR. Por su parte, Laino agregó: “La cooperación público-privada, eje fundamental del trabajo de la Fundación, es una política pública con jerarquía de política de estado. Esta interrelación permanente es lo que seguirá permitiendo la concreción de planes estratégicos fundamentales para un desarrollo sustentable de la ciudad de Rosario”. [Fuente]

[ANÀLISI] Bones notícies de Securitas Direct. Restem a l'espera

Després de publicar divendres al matí l'entrada "Segons la incomplidora Securitas Direct, "en España sólo hay una lengua oficial"" en el meu blog i twitter, a la mateixa tarda he rebut la trucada del director de comunicació de l'empresa, al qui agraeixo la deferència i les explicacions que tot seguit exposo i analitzo. Ho valoro molt en positiu, si bé moltes altres empreses han fet promeses que després no s'han concretat o bé ho han fet sense convicció i quedant-se a mig camí. Des de l'òptica de la Responsabilitat Social, l'opció per dialogar sempre és positiva i és un primer pas, i és per això que dedico el meu esforç a escriure aquestes reflexions per si poden ajudar a millorar la comprensió dels fets a partir d'entrar en alguns matisos més enllà de la superficialitat.

1. Disculpes.

1.1 Canal de resposta. Es va disculpar per la manca de resposta fa un any, i per la trucada d'un comercial que vaig tenir fa tres dies. Hi ha un equip nou i han tingut alguna descoordinació. La meva queixa l'havien d'haver respost d'un bon començament des de Comunicació, ja que porten la interacció en xarxes socials, i no des de comercial. Han analitzat el que havia passat i han localitzat el meu mòbil per a contactar directament.

1.2. Empatia. La trucada, de mòbil a mòbil i al vespre, va tenir un caràcter personal marcat per l'empatia, fent-me notar que la lectura dels fets l'havia impactat i que s'havia posat en el meu lloc per a comprendre la sensació que com a possible client i ciutadà podia haver experimentat. Des d'aquest joc de complicitat, que vaig acceptar i agrair, vaig mostrar també el sentit positiu de la meva aportació i crítica per tal d'ajudar l'empresa a prendre consciència de pèrdues reputacionals que poden no tenir ben analitzades.

2. Anàlisi dels fets

2.1. Actitud del comercial. Va considerar que les paraules del comercial no eren procedents i que les aportacions de caràcter legal que jo havia recollit a l'entrada al blog eren precises i correctes. Més enllà del contingut, vam estar d'acord que hi havia un aspecte previ, i és que el personal d'atenció a la clientela no pot emetre opinions personals o fer asseveracions sobre aspectes legals sobre els quals no tinguin coneixement. La seva funció seria prendre nota de la consulta o de les queixes presentades pel client i gestionar-ho internament.

2.2. Formació del personal. Després de fer-me saber que localitzarien el comercial que va parlar amb mi, vaig aclarir que a banda de la mala pràctica comercial esmentada i les mancances en el seu coneixement legal, la meva queixa no anava contra un treballador que fa la seva feina en el marc de les indicacions que se li han donat. Va indicar-me que no hi hauria represàlies i li vaig agrair que m'ho precisés. El problema no és d'un treballador sinó de la formació i dels protocols de treball. Sobre què poden dir i què no. Però hi ha altres problemes: no pot ser que si operen en un Estat plurinacional no es transmeti als comercials una sensibilització sobre com mostrar-se respectuós a la diversitat.

3. Compromisos

3.1. Empresa rigorosa. Va fer-me notar que és una empresa que té un gran sentit del compliment legal, ja que el sector en el qual actuen té moltes obligacions de seguretat, privacitat, etc. En aquest sentit, els afectar veure les acusacions d'empresa incomplidora o de més xiringuito que empresa, o la descripció de complir les lleis a la carta. No conec prou l'empresa però ja em crec que deu ser així, cosa que no treu que respecte a la meva interacció amb l'empresa m'hagi fet aquesta imatge, a banda de l'evidència contrastable de complir les lleis a la carta si més no respecte als temes d'atenció lingüística.

3.2. Promeses. Es va comprometre a avançar ràpidament en la resolució del tema lingüístic. De fet, ja ja hi estaven posats, però ara, amb l'incident que els he fet saber i la reflexió suscitada, ho revisaran amb més interès. D'altra banda, em va fer saber que fa poc han entrat a Andorra i com que allà la llengua oficial és el català ja ho tenen tot traduït per a poder operar-hi, de manera que ja tenen molta feina avançada.

4. Valoracions meves

4.1. Diàleg amb stakeholders. Davant d'un conflicte en la relació empresa-client, com amb qualsevol altre grup d'interès singular o col·lectiu, és positiu que l'organització opti pel diàleg, i que aquest formi part d'un procés permanent que permeti no solament gestionar cada conflicte sinó sobretot observar, aprendre, millorar i evolucionar. Valoro positivament l'actitud mostrada en el cas que ens ocupa que l'empresa s'hagi avingut a dialogar per mitjà d'una relació telefònica mostrant una voluntat positiva de comprendre i millorar. En tot cas, desconec si forma part d'una política de diàleg i d'aprenentatge o solament d'un cas singular. Cal dir que si realment aquesta empresa vol optar per una política d'RSE, aquest diàleg hauria d'existir de manera més formalitzada i intensa que una mera trucada a una persona, i per això hi ha organitzacions especialitzades que poden aportar a l'empresa el punt de vista de la societat en aquesta matèria com a stakeholders reconeguts (Plataforma per la Llengua, Òmnium Cultural, UnescoCat...).

4.2. Aprenentatge organitzacional. Sovint els conflictes en l'atenció a la clientela no arriben a l'alta direcció ni als comandaments intermitjos perquè no passen del nivell de la línia d'atenció directa, que en moltes ocasions està externalitzada. Si el client no fa arribar les queixes per vies alternatives, les queixes que afecten els comercials molt difícilment arribaran i l'empresa desaprofitarà la capacitat d'entendre algunes falles en la relació comercial que, avui dia, mitjançant les xarxes socials, poden comportar una pèrdua reputacional.

4.3. Responsabilitat departamental. L'empresa ha d'establir procediments i canals, i és correcte que la gestió d'aquest conflicte s'hagi canalitzat per mitjà del departament de comunicació. En tot cas, aquest departament no ha de limitar-se a interactuar amb l'exterior sinó que ha de tenir capacitat per a convertir en coneixement allò que aprèn del diàleg i ha de poder influir de manera significativa en l'interior, adaptant els procediments i sent un inductor del canvi. En aquest cas, la funció ha estat explicar-se i exposar-me el capteniment corporatiu alhora que segurament l'incident pot haver afavorit que es pugui reforçar els canvis que es pretenen. En altres incidents amb empreses, la interacció ha produït una millora (exemple: 8.2.12 Ràpida resposta de CLS Communication).

4.4. Actitud corporativa. Un risc és quan la receptivitat o la proactivitat d'una empresa pugui no estar alineada a l'estratègia i incorporada en ferm als processos i a la cultura organitzacional sinó que es vinculi al compromís personal d'un directiu, cosa que fins i tot pot passar respecte al primer executiu. Si l'actitud i el compromís té més de personal que de corporatiu tot plegat pot ser molt feble. M'he trobat amb empreses on l'interlocutor intenta generar empatia a partir de fets personals, cosa que al final pot ser una manera de cobrir la manca de compromís corporatiu ferm.

4.5. Procés de millora. Més enllà de les bones intencions i promeses, la millora ha de concretar-se. En el marc de la Responsabilitat Social no parlaríem sols d'una millora concreta sinó d'un procés de millora contínua. Tot té el seu temps, per descomptat, però cal diferenciar quan del que es tracta no és només una millora sinó passar del no compliment legal a travessar el llindar del compliment. En aquest cas, caldria posar terminis clars i no dilatar-se. En el cas de Tríodos finalment van resoldre l'incompliment legal, però van ser molt lents perquè partien de la consideració que les lleis es compleixen a la carta perquè unes són més importants que altres i no tenien temps d'abordar-les totes.

4.6. Integralitat. En la meva comunicació inicial amb l'empresa abordava diferents punts. Les explicacions de la trucada i, per tant, entenc que la preocupació per la meva queixa, es van centrar exclusivament en la llengua. Certament potser era un dels aspectes més evident o objectivable, però n'hi havia d'altres i també molt importants. I algunes preguntes no contestades. Gestionar la Responsabilitat Social no vol dir solucionar un conflicte en una matèria concreta sinó que l'ètica, la sostenibilitat, la honestedat, la sostenibilitat... han de formar part de l'esperit de l'organització, començant pels seus valors corporatius, pels seus processos, i acabant en la rendició de comptes sobre el seu capteniment i els impactes generats. Com a expert en RSE m'incomoda que l'empresa vulgui tractar un sol tema més enllà del que és més important, que és si realment hi ha una voluntat d'esdevenir una empresa integralment responsable. Recordo el conflicte amb GreenPeace, que va comportar la meva baixa com a soci, que no entenien res del que els plantejava sobre la seva responsabilitat social com a organització i solament es quedaven en el tema de la llengua desatenent tots els altres temes i, per tant, allò fonamental que no és cada tema concret sinó la voluntat d'actuar amb RSE en tots els temes rellevants! (Dialogant amb Greenpeace sobre el seu model de Responsabilitat SocialRespuesta de la directora de GreenpeaceRèplica a Greenpeace). Això no treu que no vulgui fer un acte de confiança per la conversa que he tingut.

4.7. Compromís i convicció. Si parlem realment de Responsabilitat Social, s'entén que l'empresa  assumeix la millora amb convicció, de manera que no solament compleix perquè té una obligació legal sinó perquè realment entén que respon a una demanda de la societat, perquè és ètic i just que sigui així. De vegades, el compliment legal es pot fer de mala gana, d'una manera que no respon ni a la voluntat del legislador ni dóna resposta als grups d'interès. Per exemple, és típic que algunes companyies de telefonia disposin d'alguna persona per atendre en català però que sovint no està disponible o en tot cas el client es veu penalitzat amb una llarga espera, en lloc de començar filtrant les trucades per origen o segons tria lingüística prèvia del client.

4.8. Canal d'atenció. En concret, l'empresa ha de disposar de l'operativa per a atendre la clientela en la seva llengua. En el cas de Catalunya perquè així ho estableix la llei. Aleshores cal veure si sols es respecta la llengua del client a Catalunya per raons de compliment legal o bé si el compromís d'RSE i de respecte a la clientela fa que també es compleixi en altres territoris com a les Balears o al País Valencià.

4.9. Respecte a la clientela. La llei, en el cas català, sols estableix que el client ha de poder ser atès en la llengua oficial que triï, però això implica una capacitat passiva i no activa de parlar el català, és a dir que el comercial no té l'obligació de respondre en català. Si bé des del punt de vista de l'exigència normativa pot semblar correcte per tal de no sobrecarregar les obligacions, sobretot pensant en empreses petites amb seu fora de Catalunya, sembla evident que per a una empresa gran, i sobretot que exerceix el lideratge del sector, no tindria sentit una actitud lingüística passiva, que seria entesa com un frau de llei per acabar imposant la llengua a la clientela.

4.10. Respecte a la societat. Tal com vaig fer notar a la reflexió anterior, la llengua de les plaques per als clients pot ser discutible. Jo faria una interpretació clarament a favor que es veuen afectades per l'obligació legal, però no sóc jurista i entenc que el redactat no ho explicita de manera evident. En tot cas, aquí sí que entre la responsabilitat envers la societat. A Catalunya hi ha hagut una voluntat, que després de la Dictadura s'ha anat articulant, per tal que el català recuperi la presència normal al carrer en tant que llengua pròpia. Això implica, per exemple, que els topònims i noms dels vials sols tenen la forma oficial en català. En la mesura que Securitas Direct és l'empresa que de manera més massiva emplena les façanes de Catalunya amb els seus rètols, és èticament exigible que mostrin -més enllà de les interpretacions de l'articulat legal- ple respecte a la llengua pròpia del país, complint així la voluntat del legislador, en nom de la societat, el qual no pot preveure amb tot detall tota la casuística.


4.11. Exigir als proveïdors. Com ja vaig explicar a "Gestionar les males pràctiques dels proveïdors", com a part del meu compromís en RSE, no puc passar per alt les males pràctiques evidents o els incompliments legals, davant els quals miro de tenir alguna proactivitat. Com que el temps és, per a un autònom, un bé molt preuat i escàs, no puc permetre'm de ficar-me en qualsevol mala pràctica que apreciï en una empresa amb la qual no tinc relació. Per criteri de simplicitat i de focalització, solament puc garantir la proactivitat davant les males pràctiques en empreses de les quals sóc client i solament davant aquelles males pràctiques que són evidents. En aquest cas, sóc client de la CaixaBank, que és qui em va prescriure Securitas Direct.

4.12. Rigor. Respecte al bon govern i al rigor en la gestió de les companyies, un element important és que portin el control estricte dels incompliments que fan. Qualsevol organització, començant per les de titularitat pública, tenen incompliments legals: el que fa que una organització no sigui mediocre és que realment porti un control de què incompleixen i endeguin els passos per a solucionar-ho en un temps raonable. En el cas de les grans companyies internacionals, tenen la figura del Chieff Compliance Officer. I és per això, davant els incompliments legals, vaig voler preguntar si n'estava efectivament al cas. Ni aleshores ni ara no he rebut resposta i no hi insistiré, però aquest és un detall rellevant ja que té la seu fora de l'estat espanyol. Igual que els comercials no expliquen a la direcció allò que ells fan malament, les delegacions de l'empresa eviten explicar a la central alguns dels seus incompliments. Si realment ho fessin, tal com toca, algunes companyies s'astorarien del comportament nacionalista de les seves filials i tindrien una imatge més fidedigna d'aquestes i de la politització de les empreses espanyoles.

4.13. Aliances comercials. Comunicaré a CaixaBank que el conflicte està en fase de resolució atesa la voluntat de l'empresa d'abordar el tema, cosa que han començat a fer. Desconec terminis i abast de la intenció. Vull entendre que correspon a CaixaBank, en el marc de la seva RSE, vetllar per assegurar que les empreses amb qui tenen aliances comercials mostrin RSE en aquelles matèries que, en aquest cas per raó de territori, són més sensibles, i sobretot quan es donin incompliments legals.

4.14. Les empreses demanen la creació d'un estat propi. I última reflexió: el canvi que Securitas Direct està fent, si bé no sé en quin grau, ve motivat o facilitat pel fet que la companyia ha començat a operar a Andorra i allà "LÒGICAMENT" ho han de tenir tot en català. Si hem parlat d'aprenentatges per a les empreses, també hi ha aprenentatges per a la ciutadania: amb tota la bona voluntat que es vulgui, la gran majoria d'empreses sols et respecten si darrere tens un estat propi. Quan les empreses interpreten de manera molt esbiaixada la Constitució, quan no escolten les inquietuds de la clientela o davant de sensibilitats discrepants no adopten una posició ètica, quan incompleixen marcs legals, quan solament respecten amb plenitud una societat quan aquesta disposa d'un estat propi... les empreses estan fent política i les empreses estan llançant un missatge molt nítid: si els catalans voleu ser respectats heu de dotar-vos del vostre propi estat. Per descomptat no l'expressen així sinó a la inversa: als catalans no us respectem perquè com a tals no existiu (sols els espanyols existeixen). Ara, per les raons que sigui, Securitas Direct farà un pas endavant. ¿Ho farà amb la convicció i el respecte de considerar-nos una comunitat nacional i de captar les sensibilitats de la societat sense interferències de les voluntats polítiques dels governs de l'Estat? ¿Ho farà fins al punt que si totes les empreses ho fessin igual els catalans ens poguéssim sentir còmodes i respectats dins l'estat espanyol? ¿Parlant clar -ja que les empreses estan fent política-, la seva actitud serà un factor més entre milers que ens convidaran a optar per crear un estat propi com a única via que entenen les empreses per a respectar una nació?